Vells temps
| 17 novembre 2010L’altre dia van venir els meus avis a casa a dinar. Vam estar a la taula tots xerrant i recordant els vells temps. Al acabar vam agafar l’àlbum de fotos i en mirar-les recordàrem tots aquells records enterrats i que ja no sabíem ni que hi eren.
Ens vam emocionar en veure les persones que hem perdut durant aquests anys i el que hem viscut junts fins els seus últims dies.
També tots els viatges que hem fet, els nostres vells amics, quan ma germana, els meus cosins i jo érem petits, totes les festes familiars, quan ma mare estava embarassada…
Jo per un altre bàndol, vaig agafar el meu àlbum i vaig començar a mirar les fotos de quan anàvem a l’escola. Estàvem tan petits que em vaig dedicar a mirar qui era cadascú i em vaig sorprendre de com hem canviat tots i de com han canviat les coses. Vaig recordar que a música ballàvem i cantàvem, a plàstica jugàvem amb la plastilina i després de dinar sempre fèiem migdiada.
Van ser un torrent d’emocions i records en una sola tarda.
Alba Canals
Alba, una ullada tendra al passat. Els àlbums tenen aquesta virtut fantàstica: ens fan viatjar en el temps i en l’espai, estimulant records de tota mena. M’ha agradat: clar, senzill i directe.
Tal vegada es podrien unir els paràgrafs segon i tercer en un de sol, no et sembla?
Una reiteració que caldria revisar: “recordàrem tots aquells records”. Segur que es pot dir d’una manera que no soni reiteratiu.
“de quan anàvem a l’escola”… Dit així, sembla que l’escriptor ja no vagi a l’escola (i no és el teu cas, encara que l’escola es digui “institut”). Potser “els primers anys d’escola” s’adequa millor al que expliques més endavant, no?
Bé, ho estàs fent molt bé. Segueix escrivint, d’acord?
Josep Maria