LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Lo intento o no lo intento, – ¿Qué pasa si lo intento? – ¿fracasaré? – ¿triunfaré?, pero -¿y si no lo intento? -, ¡no fracasaré!, pero tampoco triunfaré.

Yo siempre en muchísimas situaciones sean cuales sean me pregunto: “Lo intento o no”. Por ejemplo en el fútbol si te toca tirar un penalty, tu puedes decir que no lo quieres tirar porque tienes miedo a fracasar, pero sin embargo nos olvidamos de que lo que queremos es triunfar en la vida, y para triunfar hay que intentar.

En la vida tendré muchísimas situaciones complicadas, en las que tendré cuestión de segundos para decidir si actuar de una manera u otra.

Normalmente nos invaden los nervios, a unas personas más que a las otras, a mí en general bastante. Cuando estas nervioso o tienes miedo a fracasar lo último que quieres es intentar (cualquier situación) ya que podrás fracasar.

Por otro lado, la mayoría de la gente quiere ser “algo” alguien importante en la vida, al igual que yo, pero ignoramos que todos aquellos que triunfan, son los que alguna vez han fracasado y “se han levantado”.

Es la misma situación como cuando por ejemplo, tenemos una enfermedad y nuestros anticuerpos generan una defensa contra ella para así vencerla y así hacernos más fuertes contra esa enfermedad, pero para eso tuvimos que pasar por ella. “La única manera de vencer el sufrimiento es pasar por él y superarlo”, tenemos que fracasar para razonar y la próxima triunfar.

Ahora me comprometo a intentar aquello que no quiero intentar por miedo a fracasar, ya que no pierdo nada, y si lo que quiero es triunfar, entonces tendré que intentar. Olvidaré mi ser interior que me distorsiona mi mente y que me provoca el miedo a fracasar. Me dominaré a mi mismo. Los chinos decían que: “Los que dominan a los demás, son poderosos, pero los que se dominan a si mismos, son invencibles”.

Por lo tanto evitare cualquier miedo que tenga a fracasar, e intentare ya que es el único camino que conduce al triunfo.

Edu

Per mi els avis són de les persones que més m’estimo. Normalment no  és la mateixa relació la que tens amb els pares que  la que tens amb els avis. Això depèn de la família i la persona, però jo amb els meus avis comparteixo moltes coses. Com per exemple anar a dinar a casa seva i gaudir de la seva cuina,  anar de viatge junts, anar a buscar bolets, anar de compres, etc… Només pensar que un dia ja no els tindré al meu costat, em dona mal de panxa, la veritat és que no sé com reaccionaria. Ells m’han vist créixer i jo els veig com es van fent grans. Jo sempre li dic a la meva àvia que cada any em passa més ràpid i ella em contesta: “Pues imagínate a mí, hija”. I la veritat és que té raó, a ells encara els hi passen més ràpid els dies. Jo encara no he perdut cap avi, i no em puc imaginar com ho passaria de malament. Tots els avis es desviuen pels seus néts, ho farien  tot i més per ells . Moltes vegades puc pensar, què pesada és la meva avia, què vol ara?, però en el fons és de les persones que valoro més. Els avis han viscut més anys en aquest món i ens donen bons consells que cal escoltar. Ells també van ser joves i van ensopegar amb problemes similars als que ara ens trobem.

Diuen que no t’adones del que t’estimes algú o del que significa per tu fins que el perds. Potser no és del tot veritat perquè jo encara tinc als meus avis i intento estimar-los cada dia més.

Ariadna