LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Sí, avui he perdut l’autobús. La meva mare m’ha obert la porta de l’habitació, ja que quan estic adormida i detecto la llum em desperto. Perquè m’obres la porta? Ha sigut la meva pregunta. No havia caigut que estàvem a dimarts, després del magnífic pont. M’he aixecat de mala gana, eren les 07:20. Havia d’anar a l’institut. No podia ésser. Un minut més dins del llit era la glòria, calenteta, amb els mitjons de llana i la manteta…

Una vegada ja vestida, he començat a posar-me “les joies”: quatre braçalets, el rellotge i dues maquíssimes arracades blanques de fusta en forma d’anella.

He estat més de vint minuts intentant posar-me-les. Se m’ha fet etern! Uns 10 minuts per posar-me la primera i els altres 10 minuts per intentar posar-me l’altra. Justament quan he tancat la porta del carrer per anar al autobús i he avançat uns vint metres, escolto la veu del meu avi: Ainaaaa! El bocadilloooo!… He anat corrent a buscar-lo i quan l’he tingut a les meves mans, he escoltat com l’autobús frenava… He esbatanat els ulls d’una manera al veure com l’autobús tancava les portes a cinquanta metres de mi i marxava!

Al final, la meva mare m’ha portat en cotxe, molt ràpidament. Tenia una arracada posada i l’altra a la butxaca. Les meves amigues no se n’han adonat fins que els he explicat la meva surrealista història… han començat a riure de les expressions de desesperació que feia.

Per què vaig haver de comprar-me aquelles arracades tant precioses i tant difícils de posar? Per què vaig decidir que hauria de comprar-me unes arracades? No podria haver-ne escollit unes de simples i boniques? El cas es que estan “maleïdes” i m’han desencadenat una sèrie de problemes…

Aina

Fa poc, els alumnes de quart ens vam trobar amb un problema. Havíem de fer un examen de socials sobre dos temes molt extensos, l’Antic Règim, la Revolució Americana, la Revolució Francesa i la Independència d’Iberoamèrica. Aquell cap de setmana no vaig sortir de casa, més concretament, no vaig sortir de la meva habitació. Dissabte al matí vaig fer el resum, i a la tarda vaig estudiar el primer tema. Diumenge al matí vaig acabar d’estudiar el primer tema i a la tarda, en canvi, vaig començar amb física, que també tenia un examen dilluns. A la nit vaig estudiar el tema 2 però no vaig acabar-lo fins dilluns al matí. Sé que no va ser una bona programació, però no tinc ni idea de com ho hagués pogut fer d’una altra manera. Fins i tot vaig demanar-li ajut al meu pare, cosa que no feia des de 6è de primària. Sempre que m’ajuda acabo embolicant-me encara més.

Finalment, va arribar l’hora de l’examen, jo m’ho sabia bastant bé, menys el que havia estudiat al matí, i les dates… ja no me’n recordava de cap!

Hi va haver alguna persona que sortís de l’aula, després de l’examen, sense cara de preocupació? Jo no vaig veure ningú. Tothom sortia queixant-se.

Des de l’examen de socials, el meu pare no para “d’obligar-me” a deixar-li que m’ajudi. Quatre anys creant barreres entre el meu pare i els meus resums… i ara vol que el deixi “ajudar-me”. I dic ajudar-me entre cometes, perquè a mi no m’ajuda, sinó que, com he explicat abans, m’embolica encara més. Una setmana després, encara no m’he recuperat de l’estrès que em va suposar.

Kim R

L’anècdota que ara explicaré va passar la nit del dia de Sant Joan de fa tres o quatre anys, quan els meus amics de la infància i jo, com cada any, anem al “turó d’en Torres” amb tendes de campanya per fer una festa i passar la nit a la muntanya, després d’anar a llançar petards a la foguera del poble.

A la foguera la diversió va ser assegurada, després vam pujar a la muntanya on ja ho teníem tot muntat per començar la festa; érem en Pere, en Manel, la Ivet, en Jaume, la Maria, l’Alexandra i jo. Havent arribat al lloc ens vam posar a sopar durant una hora i mitja on vam riure, explicant acudits de tota mena, i parlar d’altres temes que ens havien passat aquell any.

La nit era calmada i calurosa com és habitual en aquestes dates. En acabar de sopar vam encendre els pocs petards que encara ens quedaven i després vam ballar amb la música que havia portat la Ivet en un CD. Per finalitzar la nit anàrem a donar una volta per la muntanya i al cap d’una estona de caminar arribàrem a un clar il·luminat per la llum de la lluna. S’hi podia observar un munt de cuques de llum que es distingien aferrades als arbres i semblaven les ànimes de la gent morta del poble. Al principi alguns de nosaltres ens vam espantar al veure aquelles llums que donaven l’impressió de surar a l’aire, però després ens va envaïr una sensació màgica de tranquil·litat.

A la tornada tinguerem dificultats per trobar el camí, ja que estava ple de bardisses, i vam trigar al voltant d’una hora per retornar a les tendes on vam caure esgotats després de perdre’ns en la caminada.

L’endemà, al despertar vam fer un bon esmorzar, ho vàrem recollir tot i vam tornar tots cap a casa, després d’haver-nos acomiadat.

Pau

Va haver un dia, fa pocs anys enrere, en que em vaig atrevir a qüestionar la meva àvia sobre la religió. Sempre havia sabut que la meva avia era creient. Però per a mi, no en tenia la “pinta”, ni les costums que se suposava que devien tenir els catòlics.
“Però tu no pots creure” li vaig dir, “Per què?” “Perquè tu ets llesta” (Vull afegir que aquest comentari va ser fa alguns anys i no tenia la intenció de ser despectiu).
No s’ho va prendre malament. Va deixar anar una petita rialla i va callar.

Hi ha una estranya reacció en la gent creient. Adopten una mena de màscara a l’hora de parlar del tema. Alguns diuen que es de mala educació qüestionar un sentiment tan íntim com és la religió… però jo no ho trobo així. En qüestionar, en preguntar sobre això- o qualsevol tema, moltes vegades comprenc perquè ho necessiten, perquè tenen fe. Tenir fe és molt important. Creure en alguna cosa o en algú. Els cristians en Jesús. Els grecs van creure en l’Olimp, els musulmans en Alà. Però també hi ha aquella gent que creuen en la ciència, en l’humà.

Però a vegades em pregunto -i aquí ve el raonament- si la gent hagués pogut escollir, Haurien sigut el que són? És a dir, per escollir sàviament s’ha de tenir una base de tot, s’ha de saber les arrels de la cultura i de les religions. Però també s’ha de mirar cap el futur. La ciència ens ha revelat un munt de coses que les religions passaven per alt. Però, si això que dic té un punt de veritat i si tothom sapigués de tot, podríem escollir amb més seguretat, això esta clar. Però algun dia podrem saber-ho tot? Suposo que no.

Si és així crec normal tenir fe en aquelles coses que mai sabrem i que la nostra ment resulta cega per aquelles coses que fan la vida a la Terra tan enigmàtica.

Maria