LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Les idees em van i em venen, però cap, ni una serveix. He d’escriure… però que se suposa que haig d’escriure? A mi no m’agrada escriure quan em diuen que escrigui o quan em diuen un tema super avorrit que haig d’escriure. Però, com tot, s’ha de fer, no? Així que m’hi he posat. La qüestió és que en comptes de que per el meu cap passi un pluja d’idees l’únic que passa és : Què?, Quan?, A on?, Per què? De quina manera?, Quant?… I no trobo cap solució al meu gran problema. Em sap greu però us haureu de conformar amb aquest petit escrit. De totes maneres se que faré un favor a més d’un, ja que sé que llegir un escrit super llarg és molt avorrit.

Laia

La nit m’envoltava mentre la lluna il·luminava el carrer desert. Caminant, erta de por, sentia aquell lleu pessigolleig que em recorre el cos quan un pressentiment m’envolta. No sabia què era, tan sols una sensació que m’induïa al temor. La por m’accelerava el pols, sentia que no avançava prou de pressa. Llargues passes eren les que m’impulsaven carrer enllà, del qual no en distingia el final. Fou llavors quan sentí la presència d’algú, que notava a pocs metres darrere meu, del qui en coneixia la presència però al qui m’era impossible desemmascarar.

Les meves articulacions convulsionaven mentre simulaven una cursa desesperada. Els llençols rebregats ja no tapaven cap part del meu cos. Finalment, el petit despertador vermell retronà dins del meu cap i m’arrencà el pensament d’aquell somni fosc. Puix que vaig tornar a la realitat, el meu espant disminuí i, mentre em recuperava, palpí la paret tot buscant el llum. La llum de l’habitació em cegà i, per un instant, el vaig tornar a sentir, però tot arrelant-me a la realitat, vaig espantar la il·lusió.

No tinc ganes de dormir, somiar m’espanta ja que acciona la palanca del terror que obre la porta a sensacions i personatges difícils de capturar i enviar, altre cop, rere el món dels somnis.

Joana Pelegrín Garcia