LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Segur que moltes vegades heu caigut en un estat d’ànim una mica baix, d’això en diem tristesa. Pot aparèixer per moltes raons: una simple discussió, una baralla, un malentès, la falta d’algú o alguna cosa, una decepció…

Quan estàs trist és el moment en que la gent del teu entorn que t’estima i es preocupa per tu t’ajudi a passar aquest mal moment. Si de veritat t’estimen faran el possible per animar-te, intentant que ho oblidis per una estona i ajudar-te a arreglar les coses encara que no hi estiguin implicats.

Personalment quan estic trista l’única cosa que em funciona i m’ajuda a sentir-me una mica millor és desfogar-me, ja sigui cridant, plorant, rient o cantant; qualsevol d’aquestes coses serveix. Cridar: em va molt bé quan sento impotència i no sé què fer. Plorar: ploro quan de veritat estic molt malament sigui per la circumstància que sigui. Riure: em serveix per oblidar-me una estona dels problemes i normalment em passa quan estic amb les meves amigues, que intenten fer el possible perquè no hi pensi. Cantar: canto quan crec que s’arreglarà i no em preocupa massa la situació.

La tristesa és un sentiment molt desagradable que et pot provocar molts maldecaps. Ara mateix no puc dir res més perquè el meu estat d’ànim és bastant baix. M’agradaria que reflexioneu sobre el que sentiu, perquè moltes vegades no és culpa vostra i les circumstàncies fan que el vostre estat d’ànim canviï a negatiu i apareix aquest sentiment.

Marta.

S’acosten els exàmens finals i estic molt nerviós, ja que tinc por de suspendre alguna assignatura i l’hagi de recuperar. El meu pare sempre em diu que estudiï, i que no jugui tant, però…siguem sincers, és molt avorrit estudiar.

El problema és que no tinc gaire temps; entre els meus entrenaments, els entrenaments dels nens petits i el Da Vinci, no tinc gaire temps.

El que això té de bo és que la setmana següent tenim tres dies de festa per quedar amb els amics i disfrutar-los al màxim, perquè gairebé no tindrem cap examen.

El meu pare i el meu tiet, diuen que si suspenc alguna assignatura per les vacances de Nadal, passaré unes males vacances, ja que hauré d’estudiar per recuperar-les durant el segon trimestre.

Quins nervis!

Sergi

Estàs a sobre d’un vehicle de dues rodes, saps que has d’anar en compte per no tenir un accident, ja que el teu cos és el que es dóna tots els cops. Sents l’aire, la velocitat i de sobte veus a aquella persona que et crida l’atenció et distreus i per una pedreta caus. Estàs al terra desconcertada, amb dolor, i dos o tres persones apropant-se per veure què t’ha passat.
Uns mesos enrere aquella persona em va dir que m’estimava i jo l’estimava més que a ningú havia estimat. Vaig passar uns mesos extravagants al seu costat. De sobte un dia sense cap raó em diu que m’oblidi d’ell que ja no vol parlar amb mi. L’única raó d’aquest fet, és que no n’hi ha. Jo encara em pregunto per què ho va fer, però no trobo cap resposta.
Avui, anava a casa després de l’institut amb la moto tranquil•lament. Vaig per un carrer, giro a l’esquerre, baixo i em trobo la meva distracció. El miro, em salto l’ stop, freno, rellisco, i en una mil•lèsima de segon i sense adonar-me, estava al terra amb un tall a la mà esquerra i amb rascades. Desconcertada veig a unes quantes persones venint fins a mi per veure què em passava. Entre aquelles persones estava ell, la meva distracció. Ve, em mira, es queda 30 segons sense preguntar-me si estic bé, i se’n va.
Sincerament, aquelles paraules eren mentida. Jo no em puc explicar com algunes persones poden ser tan falses. Li surten les paraules de la boca, sense cap sinceritat. Ell sap que t’ho creus, i a tu t’arriben al cor fins que t’enamores. La teva vida al seu costat és preciosa. Fins que arriben tres miserables paraules, ‘’et deixo,adéu’’. La teva primera reacció és plorar, i ell t’observa, et veu plorar i es queda igual. Això no és amor, és falsedat absoluta.
Vull sinceritat i res més.
Clàudia Gómez Sillero

A l’hora de vestir-nos, moltes vegades ens costa decidir-nos. Si això combina amb això, si és antiquat, si s’ha passat de moda.

Penso que la moda només és una estafa, creada perquè les persones normals “s’hi deixin la pasta”. Qui inventa la moda? Qui diu la roba que s’ha de portar a l’hivern o a la tardor? No és més que un sistema per embutxacar-se.

A part, crec que la moda elimina els gustos propis. No vull dir que els elimini del tot, però els hi fot una pinzellada per sobre, de manera que els encobreix.

Jo estic més en contra en la moda de la roba, però últimament s’han posat de moda uns braçalets de formes i colors, que tothom els porta! He arribat a veure nenes amb el braç completament ple de polseretes…

Mentrestant, l’empresa que hi està darrere, està guanyant tots els diners de les “Mames” de les criatures pesades.

En conclusió, crec que cadascú hauria d’anar com li agrada, i portar el que li agrada.

Pol

Missatges de text, correus electrònics, xarxes socials… Elements cada vegada més presents en les nostres vides. Elements que estan substituint altres elements com les cartes o un de molt important, la comunicació cara a cara. Potser això passa perquè ens és més fàcil comunicar-nos escrivint que no pas parlant, no ho sé.

El exemple més clar per mi de que la comunicació oral cada vegada és menys utilitzada és el de les xarxes socials com Facebook. Actualment, és utilitzat per comunicar-nos amb els amics i per conèixer gent nova. Això està molt bé, però sovint ens oblidem de certs aspectes. A través de les xarxes socials coneixem gent nova però realment la coneixem tal com és? Crec que no. Mitjançant la forma d’expressar-se i d’escriure de la gent podem fer-nos una petita idea de com és, però mai saber el seu vertader caràcter i personalitat. La pantalla de l’ordinador amaga moltes coses. Els textos poden ser mal interpretats molt fàcilment i crear mal entesos innecessaris. A més, si no veiem la cara de la persona amb la qual ens estem comunicant no podem saber les seves intencions o les seves reaccions. Darrere la pantalla s’amaguen molts sentiments.

Amb tot això el que vull dir és que no es poden formar grans amistats a través d’una pantalla. Podem conèixer la faceta d’una persona però fins que no parlem amb ella en persona no la podrem conèixer realment. Tampoc vull dir que em de ser desconfiats, però sí tenir precaució per evitar possibles decepcions.

Laura

Noto que moltes persones encara no han après res d’aquesta vida, segurament pensaven que tenia unes bases compactes, i uns fonaments prou clars, que ho feien tot més fàcil, però ara no és així, les amistats ja no són les que eren.. algunes s’han ensorrat, pensaments i reflexions d’alguna manera, ja no són el que eren i no aconsegueixen veure-ho tot amb els mateixos ulls .. però realment tot això no sé si és fruit del que ells mateixos han anat escampant durant aquests anys o que potser existeix la aquests canvis siguin originaris per part de la gent que els envolta dia a dia.

La qüestió és qui o què ens ha fet canviar… llavors a qui farem responsable dels canvis en la nostra vida? És clar que, si els hem fet, al final això és una decisió que hem pres nosaltres i és cosa nostra decidir una cosa o altra, és un no parar de decisions per part nostra.

La veritat és que la vida canvia a mesura que van passant el anys.

Què hem estat fent en realitat tots aquests anys? Hem estat amb qui volem? Hem fet tot allò que ens vam proposar un dia? Un munt de qüestions per tal que un, es pari a pensar i descobreixi què o qui ens ha fet canviar.

Mohamed

Milers de cops sents a dir que la vida no val per res, que es una cosa que passa i res pot canviar el destí de cadascú. Mai he cregut que el destí fos alguna cosa ja dita, i menys que no es pugui canviar. Si penses que la vida es una porqueria, es perquè tu l’has fet així. I, vulguis o no, sempre estàs a temps per fer que no ho sigui.

La vida es com un regal que et donen. Si el saps aprofitar bé, surts guanyant. Si no, no tens res a fer. No has de deixar de viure una cosa com a tu t’agradaria per parar-te a pensar en que pensarà l’altre gent. No has de deixar-te manipular per terceres persones. Has de fer el que t’agrada fer, sense pensar en les males conseqüències que això et comporta i sense deixar-te influir per res.

L’alegria de viure es aquella cosa que només es pot expressar si ho vius.

Mercè

Un grito. Y otro. Un insulto. Seguido de un llanto. Y desesperación. Y frustración e impotencia. Y un golpe. Y más y más. Y un intento de escape. Y más golpes. Y más insultos. Y sangre. Y dolor… mucho dolor. Uno que pide perdón. La otra que perdona. Y al día siguiente la misma historia. Cada día lo mismo. Cada día la esperanza que se desvanece, que se esfuma. La casa patas arriba. Ella inconsciente. Él arrepentido. Pero después siempre vuelve a hacer lo mismo. Ella, cansada, intenta acabar con eso. Él la amenaza. Le vuelve a insultar. Y ella se apaga. No queda nada de valentía en ese corazón roto. Se acurruca en una esquina y ve como él se acerca. “Ahí viene otra vez”. Y entonces más miedo, más odio, más rabia, más rencor. Y menos coraje para decir “basta”. A él se le va la mano. A ella se le va la vida. Y él escapa. Y ella muere.

Hoy es 25 de Noviembre. Día para la eliminación de la violencia de género. 2010: 75 mujeres muertas a causa de la violencia machista. Apuñaladas, degolladas, disparadas, golpeadas, estranguladas y asfixiadas. Y muchas otras que ahora mismo deben de estar sufriendo maltratos y pueden ser las siguientes. Ya va siendo hora de acabar con esto. Ya va siendo hora de darle apoyo a esas mujeres que tanto lo necesitan. Para coger fuerzas. Para afrontarlo. Para huir. Para ser definitivamente libres. Ya va siendo hora de hacer justicia. De encerrar a esas personas que no saben querer, que no saben respetar. Porque quien es machista, lo es para siempre. Vamos a hacerlo por todas esas mujeres que han perdido la vida. Vamos a unirnos todos por ellas, por lo que han soportado, porque no se lo merecían. Porque esa cifra no se puede volver a repetir. Vamos a ponernos en pie y a gritar todos juntos: “¡No a la violencia de género!”.

Arantxa

Diumenge passat vaig anar amb les meves millors amigues a una masia, ja que a una d’elles l’havien convidat a anar-hi per practicar el dibuix natural, perquè aquesta va a classes de pintura. Allà vaig veure que la majoria de la gent que anava a aquesta “excursió”, tenia una certa edat, podríem dir fins i tot, avis i jubilats, però també hi havia de més joves, entre d’altres nosaltres tres.

La masia tenia unes vistes molt maques, muntanyes, boscos i molta vegetació…
Tots portaven el material necessari, cavallet, pintures, paletes, etc. Per poder plasmar tot allò que veien, a la seva làmina.

Em va agradar l’estada pel simple fet de veure com tota aquella gent compartia la seva estima per aquest art, la pintura.

La meva reflexió sobre aquesta experiència és que una persona per ser feliç, no ha de tenir el millor cotxe, la casa més luxosa, ni l’últim model de mòbil o la roba més cara.
Sinó que ha de ser feliç amb allò que tingui.

Perquè per exemple, podem trobar persones molt privilegiades i amb un estat d’ànim pèssim amb “un buit per dins”, i una altra amb pocs béns materials i ser ben feliç, amb la seva parella i els seus fills. Els diners no compren la felicitat o dit d’una altra manera, hi ha coses que els diners no poden comprar, com l’amistat, l’amor, l’apreci …

Ja ho diu aquella dita, “NO ÉS MÉS FELIÇ QUI MÉS TÉ, SINÓ QUE MENYS NECESSITA PER SER-HO”.

Nabila

De vegades, succeeixen diverses coses alhora: a casa arriben factures inesperades que han de ser pagades, tens problemes  familiars (amb pares o germans), la teva mare està hospitalitzada o hi ha una reorganització en el treball del  pare, possiblement el  treball està col·locat en situació de risc. En aquest punt, només es pensa en no voler problemes, desitjant poder retrocedir, avançar a l’època en que tot està clar i ben pensat.

Si tenim problemes i sabem  el que poden  arribar a empitjorar,  el millor és guardar el control. Tot i això  de vegades aquests problemes arrosseguen a la família,  i per més que s’intenti, el control no es pot guardar. Sembla que un problema és només un suplent dels altres que vindran. S’alimenten de l’energia de tots nosaltres  i no hi ha res que ens tregui la preocupació, i inclús a vegades apart d’aquest problemes hi afegim més,  i ho fem  amb el nostre propi comportament.

Moltes persones busquen l’ajuda d’altres en els seus problemes, començant amb la família o amics. Si els problemes són de caràcter temporal segur que estaran  encantats d’escoltar-te i donar-te consell. Però creus que si veuen que la història es desesperant i no hi ha solució immediata et  podran ajudar molt ? Volem que aquesta persona es faci  càrrec de nosaltres i ens ajudi  a resoldre els problemes. Però tot i que ho  sembla, això no és tan simple i  la molta ajuda no està destinada a resoldre els problemes.

Realment podríem viure sense problemes?

I què faríem  si no tinguessis problemes?

Kiana