LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Suena el despertador y como siempre te cuesta levantarte, finalmente decides poner los pies en el suelo, ponerte las zapatillas e ir al lavabo. Como toda persona, por instinto, lo primero que hace al entrar al lavabo es mirarse en el espejo, sin embargo uno puede mirarse en el espejo, y decir “que feo/guapo que soy” otro puede decir ” que gordo que estoy” pero muy poca gente dice “soy un milagro”.

Muchas personas cuando se miran, no miran el milagro que son por tener dos piernas, dos ojos, dos manos o sobretodo salud, sino que muchos miran sus propios defectos; “es más fácil encontrar mil defectos que una sola virtud”. Sin embargo, somos un regalo de la propia vida y tenemos que aprovecharlo. Mientras tengas salud, aprovéchala, si tienes piernas, úsalas, si tienes ojos mira más allá. “Nunca mires lo que te falta sino mira lo que ya tienes.”

Este es un nuevo año, en el que me voy a comprometer a mirar mi propia vida como un regalo, un regalo que no voy a desperdiciar. Cuando te dan un regalo lo correcto es agradecer. Agradeceré quien soy, como soy, y donde estoy. Años atrás pasé por una situación complicada en otro país, con otros amigos, con otra perspectiva de la vida, siendo completamente diferente. Para mí ésta es una nueva vida totalmente distinta y mejor, por lo tanto la aprovecharé. Agradeceré por la vida que ahora tengo, quizas a Dios, quizas a mi familia, a la gente a la que quiero o quizas a alguien más.

Durante mi vida me encontraré con situaciones complicadas las cuales tendre que pasar “la única manera de pasar por lo dificil, es simplemente pasando por ello”  si me rindo, perderé y me habrá ganado la miseria. Por lo tanto nunca me rendiré, caminare por el fuego si es necesario, pero yo y todos deberiamos siempre seguir caminando y nunca mirar atrás, el pasado es el pasado, el hubiera no existe, y el futuro no está escrito.

Sé perfectamente que la vida puede cambiar del dia a la noche, pero yo siempre buscaré la felicidad allá donde esté, sea otra vida, sea la misma yo siempre iré por la felicidad. Si la encuentro, bien, si no, seguiré buscando. Recordaré “soy un milagro de la vida” y me animaré sea cual sea la situación, a vivir con una sonrisa.

E. Seyde

Sentir-se impotent, trepitjat. Es veu d’una hora lluny, ets un vençut. Vas néixer per perdre, pots lluitar, ser un rebel; tot inclòs, no més enllà de ser una causa perduda amb potes i veu pròpia.

T’ho han deixat ben clar, vius als núvols, immadur, somiatruites. Només un fill de bona casa, amb tics desobedients. Fins i tot s’ho guarden, per no ofendre, però et creuen paràsit, hipòcrita. L’únic dipòsit de confiança en tu, que canviaràs. Erren desmesuradament.

La consciència, maleïda consciència… tot i saber-la justa, per molt que hi creguis; continua dictant-te el camí a seguir, però mai desfà l’ombra del dubte. Si tan segur estàs dels teus actes, perquè sempre acaben en fracàs? Potser tenen raó, potser ets fora de la realitat… O no?

Acabaràs tan resignat com qualsevol altre? Tocant de peus a terra, ajudant, treballant “ de veritat ” ?

Com l’odies, la consciència; irònicament, però, t’encanta sentir-te tan just, fidel al teu pensar. No la pots evitar, és sempre allà, però et deleix.

I després de tot, cansat de xocar amb murs infranquejables, de rebre garrotades, només podent quedar-se quiet, estès en la insolvència amb un mateix. No vols pas que ningú et plori, ni ser vist com una pobre víctima. Car que l’admiració dels altres, ni que sigui per pena, se’t fa estranya, molesta a hores d’ara. És admirable el desencís?

Encara hi haurà qui et digui: “ Sempre queda l’esperança”. Saps molt bé que no et mou l’esperança. Ni la consciència, aquesta, només un agut xisclar a les orelles, que et manté despert, dintre el seus marges. Allò que realment et mou, la ràbia. Una ràbia fosca, roent; de ben endins, clandestina. Tan reprimida i aixafada, tot i així, segueix allà, creixent. Alimentada per cada derrota, nodrint-se de desil·lusions. No és pas una ràbia cega, incontrolada o folla. Va tota dirigida cap a una direcció. Els que ens sembraren l’odi, recolliran la ràbia. Una ràbia d’anys, segles, que els farà mil bocins.

Malgrat tot, i com sempre, no vas més enllà de les paraules. Baixa dels núvols, desperta d’una vegada.

Alexander

És divendres. Obro la finestra de la meva habitació, que està sobre la taula, i m’hi assec davant. Darrere els porticons de fusta clara puc veure les copes verd madur dels plàtans de la riera, les fulles dels quals no es mouen gaire perquè gairebé no fa vent. Tot i així entra aquest aire fred tan tardorenc que anuncia l’arribada de l’hivern i malgrat que començo a tremolar, m’agrada sentir-lo tan fresc, net i nou i que em despentini els cabells. Des de la finestra veig el cel, també. Se’m perd la mirada en el blau pàl·lid de les tardes de tardor, en aquest cel tan pur travessat per els raigs lluents però apagats del sol que ja no escalfa com a l’estiu. Tot plegat és una sensació meravellosa, que em fa sentir lliure. Ideal per a posar-se a pensar.

Penso en tot el dia, en les coses que he viscut. Penso en tot el que m’ha sortit bé, i el que no. Faig un repàs de la setmana i sé que encara que només han sigut cinc dies normals, han passat moltes coses, algunes més importants que les altres. Cada dia he intentat que fos millor que l’anterior tot i els problemes que m’han anat sortint. També sé que la setmana que vindrà faré el mateix, perquè sigui millor que aquesta. Un dia dolent no és important, dos potser tampoc, però els mesos estan fets de dies i els anys de mesos, així que no podem deixar que els mals dies siguin els que ens dominin la vida. Si passes una mala temporada, t’has de mirar d’aixecar, recordar-te del que t’ha fet caure per no tornar a enfonsar-te i passar pàgina. Potser és l’única manera de ser feliç.

No sempre faig reflexions d’aquestes, però a vegades em surten soles, i sempre em van bé per recordar, entre moltes coses, el que més m’importa.

Júlia.

Pensar, esperar a que et vingui alguna idea al cap i res. Res de res. Desprès d’haver revisar el bloc de dalt a baix, vaig veure que algunes de les meves amigues, havien escrit sobre les festes de la Mercè, a Barcelona. Em vaig posar a recordar aquella magnífica nit, el que ens va passar, a qui vaig veure… I així com qui no ho vol, em va venir una idea al cap.

Pocs dies abans de les festes de la Mercè, havia quedat amb una companya de la classe d’anglès, ens trucaríem, quedaríem en algun lloc i podríem trobar-nos desprès de gairebé tot l’estiu sense haver-nos vist cap dia. Vaig estar buscant-la durant unes hores, per aquí, per allà, i res. No la vaig trobar enlloc. Quan finalment em vaig rendir, vaig decidir anar a buscar les altres que estaven saltant i cridant com boges just davant de l’escenari. Havia d’anar molt lenta, a causa de la gran quantitat de gent que hi havia. I quan menys m’ho esperava, em vaig trobar a la meva millor amiga de la infància. Vaig estar molta estona amb ella, parlant i comentat com estàvem… Fins que vaig tornar amb les meves amigues, a saltar i ballar durant una estona més, i finalment, cap a casa, “que ja era tard”.
La meva reflexió sobre aquest tema i molts de similars, és que, a vegades busquem sense trobar, i en canvi, trobem sense buscar. Va ser una bona nit.

Maria

Vuit en punt, sona el despertador. És dimarts, haig d’anar a l’escola, però no puc. M’ajec al llit, i reflexiono durant uns minuts:Totes les setmanes d’aquest curs seran iguals? M’hauré d’aixecar d’hora sempre?

Cada dia me n’adono més de que els homes i les dones vivim en una societat sense sentit. La nostra vida quotidiana és de lo més senzilla, però a la vegada pot ser molt estressant: ens aixequem, anem a treballar, fem alguna activitat, tornem a casa i dormim. I així tota la vida.

Quan ets petit vas a escola i aprens les coses bàsiques de la vida. Quan ets jove estudies, i estudies de valent perquè vols tenir una bona feina, i quan ets gran, si has tingut sort, tens aquella feina que tant desitjaves, però, ha valgut la pena l’esforç de tants anys?

Ens passem els dies treballant per gastar. Treballar, gastar, treballar, gastar… Cada dia igual. Estudiem al màxim i ens esforcem tot el possible per guanyar diners, i després gastar-los.

La veritat és que tot el que acabo d’escriure és molt pessimista, per això aconsello a tothom que en el seu temps lliure simplement s’ho passi bé, fent tot allò que li agradi, sortir amb els amics, relaxar-se, mirar pel·lícules, dedicar-se als seus hobbies, estar amb la família, viatjar… hi ha infinites coses que ens poden fer feliços i que donen una mica de sentit a la vida.

Nina Roglán

“Yes, we can!” Aquesta frase ha portat molta moral a aquelles persones a qui la política els va fallar.

Obama va ser qui ho va dir, el primer president negre dels Estats Units. Ell va ser el preferit per a moltes families americanes i molts països del món, ja que va prometre moltes coses per fer que Estats Units continués sent un país molt important per tot el món. Una de les coses que va prometre va ser tancar Guantánamo, una presó americana a la illa de Cuba, on hi ha o hi havia força terroristes islàmics. També va dir que retiraria les tropes de Iraq i d’altres… Entre aquestes promeses, per aconseguir una mica més de Pau entre els demés països contra els qui havia tingut polèmiques i guerres anteriorment, li van concedir el premi Nobel de la Pau. Obama ha aconseguit arribar molt lluny en el camí en el que va començar, però,  jo crec que concedir-li un premi Nobel a una persona per tot el que ha promès no té gaire sentit, ja que pot canviar d’opinió al cap d’un temps i començar a canviar les seves ideologies polítiques: com canviar les lleis del país per poder quedar-se amb la presidència o tornar a enviar exercits contra països que tenen suficient petroli.

És per això jo pregunto: “és correcte donar-li un premi Nobel a una persona pel que ha promès i en comptes en una que està lluitant dia i nit per aconseguir la llibertat, acabar guerres amb la parla o totes les accions possibles… no, només pel fet de que no és reconeguda mundialment?” Suposo que la vida és molt cruel en aquests aspectes i en com totes les persones que sofreixen per aconseguir fer realitat els seus somnis no tinguin cap reconeixement per altres amb qui no mantenen contacte.

Mandela va aconseguir a partir de l’expressió oral, i no amb la guerra, l’acabament del racisme a Sudàfrica, on la majoria dels ciutadans eren negres, contra els blancs. A ell també li van concedir el premi Nobel, però ja passada la seva acció, a Obama li han concedit només per prometre unes accions que vol fer. Així que si ara donen Nobels de la Pau per prometre coses, molts dels altres presidents que han promès diverses accions també haurien de rebre un Nobel.

No ho dic per gelosia, ja que no en tinc pas, però hi hauria d’haver una mica més de sentit als premis importants sobre què és prometre i què és actuar.

Ricard Rodríguez

Avui dilluns, dia de festa, m’he quedat a casa, ja que he tingut un cap de setmana bastant mogut. Pràcticament no he tingut temps per mirar la TV i estar a l’ordinador perquè he hagut defer tots els deures que, en teoria, havia de haver fet entre dissabte i diumenge.

I és que va bé tenir un dia per descansar després d’un cap de setmana frenètic, ja que, sempre és el mateix, estàs tota la setmana esperant a que arribi dissabte i, quan arriba, se’t passa volant i no tens temps per descansar per que ja torna a començar la setmana i has d’anar a l’’institut.

Clar que, mirat d’una altra manera, tenir una jornada sense anar al ”cole”, per algunes persones, en les que jo m’incloc, fa que ens tornem més mandroses i, a l’hora de fer els deures, no ens hi posem fins a l’últim dia. Tenim la idea de que, si dilluns no hi ha institut, tenim més tranquil·litat per fer els deures però, mai acaba sent així. Sempre diem allò de: -¡Bah! Ja els faré dema! I llavors van passant les hores fins que arriba el dilluns i ho has de fer tot a corre-cuita.

Per tot això, crec que haurien de deixar de ficar jornades de festa els dies següents a un cap de setmana i posar-los els divendres, per el bé dels estudiants!

Marc Riera

Quan coneixem a algú, tots pensem alguna cosa sobre aquesta persona, ja sigui bona o dolenta. Encara no sabem res d’ella; potser el nom, la seva edat, on viu, a què es dedica…, però al cap i a la fi, res important. No sabem si és bona persona o no, si és simpàtica o tot el contrari, si és educada o incorrecte, si es pot confiar en ella o no… Tot i així, prejutgem, és dir, jutgem abans de saber res. Això, ho hem fet tots alguna vegada. No només prejutgem la forma de ser d’algú, sinó també, com actua. I jo em pregunto, tenim dret a fer-ho?

Fa temps va sortir a les notícies una dona que anava al tren en un vagó on només hi havia dues persones: ella i un home, assegut un parell de seients darrere seu. Quan el tren va parar, va entrar un home i va colpejar brutalment la dona, pel simple fet de ser sud-americana . Mentre li propinava cops de puny i de peu, les càmeres de seguretat del tren van gravar com l’home del darrere ho estava veient tot, immòbil, sense fer res per impedir la pallissa.

Si aquesta situació es mira des de fora, es podria pensar, per exemple, “Com pot quedar-se mirant tan tranquil·lament?”. Segurament, és el que va pensar molta gent aquell dia, al veure la notícia a la televisió. Però si t’atures un moment, ho analitzes més detalladament, empatitzant amb l’home del vagó, i et preguntes “Què hagués fet jo?”, te n’adonaràs de que no és tan senzill com opinar i ja està. Si jo fos aquell home i m’hagués trobat en una situació com aquesta, el més probable és que la por i els nervis m’haguessin impedit moure’m. No tothom és, per sort o per desgràcia, tan valent ni té tan de valor com per moure ni un sol dit en un moment com aquell.

Quan opinem sense tenir informació ni proves suficients, o sense posar-nos al lloc de l’altre, estem prejutjant. I tornant a la pregunta anterior, tenim dret a fer-ho? Penso que no. No tenim dret a decidir si algú ha fet bé o malament alguna cosa, o a opinar sobre res ni ningú, sense informar-nos primer. I encara que és injust i no està bé, tots ho hem fet algun cop. Així que, abans de jutjar res, hem de saber, per nosaltres mateixos -no pel que ens han dit- com és el que anem a jutjar, ja sigui una persona o situació i després d’això, només després, tindrem dret a opinar i donar el nostre punt de vista.

Andrea S.

“Ja passen vint minuts de l’hora; com és que no comencen?”-comento-. “Aquest país és així” -em respon- “això seria impensable a França o a Alemanya” -conclou el meu interlocutor, contundent, abans d’iniciar un llarg discurs entorn de les virtuts cíviques dels habitants d’aquests països, virtuts que contraposa a la lamentable “manca d’organització, rigor i civisme” que es pot observar arreu a casa nostra-. Ho afirma amb tal seguretat que ningú no gosaria pas contradir-lo. El cas és, però, que ell encara no fa ni deu minuts que ha arribat!

Suposo que l’hauria de respondre posant de manifest la incoherència entre les seves paraules i la seva conducta, tot fent-li notar el seu retard, però de seguida desisteixo. Estic convençut que m’explicarà els embolics i entrebancs que ha hagut de patir, i no em ve de gust que m’expliqui la seva vida. No és la primera vegada que ens trobem tots dos en una situació semblant i que he de suportar les raons per les quals, en mig d’un oceà de bàrbars deixats i mal educats, ell és una illa de civisme amb butlla especial per arribar tard. Els seus retards són accidents inevitables. Els dels altres, manifestacions d’un país essencialment endarrerit i tercermundista.

El meu acompanyant sosté que, acostumats com estem a no protestar educada però enèrgicament davant d’aquestes coses -aparentment petites però fonamentals- hem acabat construint una societat mancada de rigor i d’autoexigència. Davant del retard d’avui, per exemple, sosté que no m’hauria de limitar a una protesta amb veu baixa, que no arriba a ningú. Hauria de presentar una reclamació  formal (per escrit, és clar) als responsables de l’espectacle per tal que no pensin que ja ens està bé que comencin quan els vingui de gust. Tal vegada té raó. Ens cal millorar “detalls”, com ara ser puntuals, escoltar-nos més, no cridar, etc. que faciliten la convivència. I segurament també hauríem de ser menys condescendents davant dels incompliments de valors cívics com aquests i tants altres. Però no avançarem pas amb paraules (ni que siguin escrites): al meu acompanyant li fallen els fets.

Josep Maria

Un dia d’estiu d’allò més assolellat, vaig decidir anar a comprar el pà. Eren les dotze i mitja del migdia, quan de cop i volta se’m va ocórrer anar a fer un tomb i així estalviar-li feina al meus pares. Vaig sortir de casa caminant tot tranquil.

Al arribar al poble, vaig haver de prendre una decisió; a quina botiga anava a comprar el pa. No va ser gaire difícil, i vaig decidir anar a la “Bleda”. Tot just arribar a la botiga, vaig picar el timbre. “Ding” “dong”, i ningú m’obria. Vaig estar esperant cinc minuts, fins que vaig decidir saber el que passava, ja que la panederia estava oberta. Jo, vaig enfilar-me, i per un petit espai, vaig observar tot el que passava. El paneder, estava molt ocupat parlant amb una senyoreta molt atractiva, i vaig entendre, que se li en fotia que estigués picant el timbre, i a més un vailet com jo.

Davant aquella situació, vaig sentir-me impotent, perquè veia que no podia fer-hi res. Jo, que estava molt enfadat i amb cara de pomes agres, vaig marxar a la panederia més propera: “La Figa”, on allà si que van atendre’m bé.

Gerard Sanchez