LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Tots sabem que hi ha nois al institut que tenen germans. N’hi ha que en tenen un o més d’un i altres que no en tenen cap, hi han els que tenen germans, i els que tenen germanes, o les dues coses. En el meu cas no som una ni dues germanes o germans, som sis. Sis germanes de setze, quinze, onze, cinc, i dues de dos anys i mig (bessones).

I com ja m’imagino us estareu preguntant el mateix que m’ha preguntat molta gent. -Com podeu conviure totes juntes a casa?

La resposta?

La veritat es que la resposta ni tan sols jo la sé. Simplement convivim com tots el germans, tenim dies en que estem tranquil·les, altres en que ens estem matant, dies en que ens barallem per ser la primera en entrar al lavabo, i dies en que mirem totes juntes tranquil·les la televisió, és a dir, casos positius i altres negatius.

Cada matí hem d’aixecar-nos a les 7 o abans, preparar les motxilles, els bocates, encarregar-nos les germanes més grans de vestir a les altres, estar segur de que no falta res, deixar a les petites dormides perquè no plorin volent anar amb nosaltres al col·legi, i anar al cotxe perquè el nostre pare ens porti a l’institut a algunes i al col·legi a les altres.

En el cas de convivència a casa quan no hi ha col·legi, podem dir que es bo. Totes tenim alguna cosa que fer a casa per ajudar, però hi han casos en què algunes no fan el que els toca, com per exemple:

Per les nits normalment quan acabem de sopar hem de recollir entre les tres més grans la cuina, però com fa sempre, la d’onze anys sempre busca una excusa per no fer-ho, com l’excusa més típica que diu. -He d’anar al lavabo!- Com es lògic, del lavabo no torna mai.

Els germans poden molestar en alguns moments, en sentit de que no pots fer tranquil els deures, sempre hi han crits per casa, volen fer sempre el que tu fas i moltes altres situacions, i ho dic per experiència. Però són nens i estic segura de que si  tingués una germana molt més gran que jo, doncs faria exactament el mateix, a més no crec que els crits a casa durin per sempre, o almenys això espero.

En la meva opinió els germans tenim la funció de barallar-nos entre nosaltres, ajudar-nos quan ho necessitem, donar consells, i sobre tot estimar-nos.

Kiana

Ja fa 7 mesos que porto un pírcing al melic. La proposta va sorgir unes setmanes abans del dia del meu aniversari. Des de petita que m’ha agradat al pírcing al melic, però mai ho havia comentat a casa, ja que no estava totalment segura de que els meus pares els agradés aquesta idea. Un dia vaig comentar en broma: “Mama, m’encantaria tenir un pírcing al melic… Em deixes fer-me’n un?!” Ella va contestar: “Informa’t dels riscos, del lloc on te’l faries i el preu, quan t’informis ja ho parlarem.” Jo em vaig quedar esperançada i em vaig informar.

Els riscos, simplement era que se’m podria infectar.

Jo i la meva germana vam anar a un lloc especialitzat on vam preguntar preu, ens van dir 30€ sense garantia, així que els vaig comentar als meus pares. Van estar d’acord, a més seria el regal del meu aniversari.

Un dia, jo, ma germana i ma mare vam baixar juntes a la botiga, vam entrar i ens van fer esperar, ja que hi havia cua. Al assentar-nos vam començar a escoltar crits, resulta que una noia s’estava fent un pírcing al mugró amb un amic seu. Quan va acabar va passar la següent noia que estava al nostre davant, va tardar 1 minut. Al sortir la noia, vaig entrar a la sala amb la meva mare al darrere. Mentrestant ma germana es va quedar fora. La noia que estava al davant nostre li va dir “Corre, ves a buscar a la teva germana perquè aquesta dona és molt bruta i fa molt de mal”. La meva germana no sabia què fer, ja que no podia entrar.

Mentrestant jo estava estirada en una camilla-vibradora perquè se’m relaxessin els músculs i em van posar anestesia local, jo estava morta de por. Ja veia com em punxaven per anestesiar-me. Quan vaig notar una lleugera punxada, vaig pensar, ara m’estaran anestesiant, doncs no, ja m’havien posat el pírcing.

Tothom em pregunta: “No et va fer mal?”. La veritat és que no.

Alba

Avui he consultat la pàgina que segueix l’activitat dels blocs del Xtec, (http://blocs.xtec.cat/?a=mostActive) i he pogut comprovar, que aquesta tertúlia del quart pis que hem construït entre tots, dia a dia, és al primer lloc del llistat dels blocs més actius els darrers 60 dies. Són 72 articles, 95 pàgines i 118 comentaris… és per sentir-se orgullós de la tasca realitzada, tenint en compte que fa poc més de 30 dies que es van iniciar les vostres participacions.

Les xifres són importants, però no són el més important. Ara ens cal vetllar per millorar, a poc a poc, la qualitat del que escrivim. Toca barallar-nos amb nosaltres mateixos, cercar la paraula adequada, desenredar i esporgar les frases, revisar una i altra vegada el nostre escrit per tal que el nostre lector el trobi endreçat i clar. No ens conformarem amb menys, oi?

Enhorabona, escriptores i escriptors.

Josep Maria

Avui, a classe de català m’he adonat de que a la gent li importa 2135 vegades més qualsevol cosa que la política. Moltíssima gent odia la política, no en vol saber res. A aquesta gent m’agradaria poder fer-los una petita reflexió.

No vols votar, perquè no t’interessa la política però aleshores no et queixis quan…
Et despedeixin i cobris una merda d’indemnització.- Ah és que jo crec que em mereixo una indemnització més alta. Doncs haver votat a algú que defensi això.

-És que em busco un pis, és molt car i no puc emancipar-me. Doncs haver votat a algú que et proporcionés ajudes per a l’emancipació.

-He de tancar la meva petita empresa perquè no puc pagar a tots els treballadors, amb el que si tanco deixo tots els treballadors a l’atur. Si haguessis votat a algú que pogués donar algun tipus de subvenció per a aquests casos tan extrems, no hi hauria tant d’atur (pensa que l’atur et pot passar també a tu i que trobar-te amb 2 fills per alimentar, vestir, pagar el lloguer/hipoteca, el cotxe… amb els 426€ de les subvencions per als aturats no t’arriba.)
El fet es que la política no la heu de relacionar amb tots els discursos dels polítics que potser els trobeu tan avorrits, sinó que ho heu de relacionar amb els fets del dia a dia i també, encara que us sembli una tonteria, amb els ideals. Aquest és l’esquema més simple.
Tu tens uns ideals. Tu i un grup de persones amb els mateixos pensaments fundeu un partit polític. Aquest partit polític es presenta a unes eleccions en que la gent dona el seu vot al partit que realment el representa o al que ideològicament parlant s’assembla més a tu. És clar que tu pots no votar, però això és o perquè no hi ha qui realment et representi, o perquè prefereixes renunciar a la teva llibertat com a ciutadana o ciutadà.

De veritat que cap partit representa els teus ideals? T’has parat mai a llegir el que defensa cada partit?

Estem segurs que la pitjor crisi que tenim actualment és l’econòmica? Doncs jo crec que no. Crec que la pitjor crisi que patim es la política, ja que el 70% dels joves diu que mai votarà, amb el que no hi haurà tanta representació ciutadana i ens inundarem en una societat plena d’incultura que acabarà posant fi a la democràcia.

David

La vida d’un gos és menys important que la vida d’una persona? El patiment d’un gat ferit o d’un gos maltractat, és menys dolorós que el meu? El fet d’abandonar un animal és menys important que abandonar una persona?

Totes aquestes preguntes em venen el cap quan penso en el maltractament d’animals.

No puc aguantar pensar que algú pot comprar un gos per fer competicions o baralles il·legals (Ja m’agradaria veure’ls a ells passar per aquella situació). Tampoc, que matin als seus gossos de caça de forma cruel, solament perquè ja no tinguin tanta habilitat com el primer dia. Ni la gent que es cansa de tenir un gos i l’abandona enmig de la muntanya sense tenir aliment ni una casa on poder-se sentir protegit, estimat…

En aquest cas, podrien donar-lo a una altra família, així almenys el pobre animal podria tenir una segona oportunitat. I és que la gent es pensa que tenir un gos és com tenir un drap, que quan et canses el llences o el cremes.

La llei hauria de ser molt més dura amb aquestes persones. No és just que una persona que pugui tenir la sang freda com per poder eliminar una vida, encara que sigui d’un animal, s’en vagi amb tan sols una multa de 300 euros. És que no valorem la vida dels éssers que hi ha al nostre entorn?

Per sort no tothom és així i és admirable la gent que dedica el seu temps en comprendre la seva mascota i en donar-li totes les oportunitats possibles. Però sempre hi ha gent que pensa diferent i actua diferent. Per desgràcia es troben cada any casos com els següents: cavalls que han estat abandonats en una nau i es moren de gana, persones que es dediquen a lligar gossos i apallissar-los. molts gossos abandonats…

I jo em pregunto, Algun dia pararà tot això? Algun dia serem capaços de pensar menys amb la butxaca i més amb el cor?

Jaume Abril

Vas tan tranquil·la pel carrer conduint amb la moto i de sobte se’t passa pel davant un cotxe a tota velocitat. Quasi no et dona temps a reaccionar i si no ets una experta pots acabar tirada pel terra i amb un braç trencat.

Però és què si no t’avança un cotxe a tota pastilla i es posa sense avisar al teu carril, passarà un vell pel mig del carrer. Encara que tingui un pas de zebra a dos metres, ell passarà pel mig del carrer! La gent no es digna a passar per els passos de zebra o per la vorera. Ells passen tan tranquils pel mig del carrer i si algú els atropella serà cosa seva.
Després diuen que nosaltres, els joves, som els que tenim més accidents. Però és que no m’estranya. Els vehicles grans no respecten els petits.. Clar, nosaltres som els joves, els que no tenim control, ho fem tot de pressa i sense compte. Però no sempre és així.

Fa ja temps que condueixo i més d’una vegada he estat a punt de tenir un accident per un conductor irresponsable. La meva germana gran sempre que ve a veure’m em diu que no vol que vagi amb moto perquè un amic seu va morir en un accident de moto perquè un autobús es va ficar en el seu carril sense avisar ni va posar l’intermitent.
Ara a més a més d’això ara volen treure la ‘’L’’, i fent això l’únic que provocaran seran més accidents ja que, els conductors que fan bajanades no sabran qui són el que encara no tenen experiència i qui són els que si.

La meva conclusió és que els conductors haurien de respectar totes les senyals de trànsit i totes les normatives i que els policies en contes de posar una multa per portar el casco deslligat estiguessin més alertes.

Judith

Tot això va començar mentre parlava amb un amic. On li vaig plantejar la següent pregunta:
– La mort és realment un final o un nou començament?

I ja que desconeixíem en gran part el camp que engloba totes les coses correlacionades amb aquesta.

Una de les principals “organitzacions” en crear un significat a la mort va ser la religió, la qual va començar a posar por dintre els caps dels homes que no els hi havia donat tanta importància al que hi havia després de la vida.

Des de el punt de vista de la religió va variant més o menys, segons cada una, el final és diferent per crear una altra manera de veure la vida, o la mort. Ja que en la religió només mort el cos físic i “l’ànima” se’n va, al cel, a l’ infern…

I des de el punt de vista visual, nosaltres només podem observar un cos inert sense pols.

Per l’altra banda segons uns intel·lectuals del moment o de fa uns anys i Bill Hicks (humorista) va dir: “Toda la materia es meramente condensada en una lenta vibración. Todos nosotros somos consciencia experimentándose subjetivamente. No existe tal cosa llamada muerte; la vida es solo un sueño y nosotros somos la imaginación de nosotros mismos.”

Això ens pot donar a entendre que el nostre cos físic és merament un transport per  la nostra consciència, el qual té una data límit, la qual finalitza X dia segons la persona.

Arribar a tenir por a la mort, o a la vida, ja que tot això ens és desconegut? És comprensible.
Sempre s’ha volgut donar un sentit tant a la vida com a la mort.
La meva opinió és que com més anem en la recerca de la vida o de la mort més ens allunyem d’aquesta.

En la actualitat segons la causalitat de la mort d’alguna persona, un accident de vehicle i el teu rang social, pot tenir unes conseqüències sobre la gent del món, tot i que també pot no tenir-les.

Tot això podria condicionar a alguns de nosaltres en la cerca de ser algú per a arribar a tenir X rellevància sobre l’àmbit social, per ser recordats per alguna persona.

Eduard

Aquests últims anys he fet tenis. Però fa dos anys em preocupava una cosa. Em preguntava a mi mateix:” Estic empitjorant? O els altres milloren i jo no avanço?”. Això em passava perquè no tenia ganes per fer el que més m’agrada.

Cada dia que em tocava fer tenis em feia mandra posar-me a jugar i deia tonteries sense pensar. Una d’elles era voler deixar el tenis i apuntar-me al golf. En veritat intentava fer-ho el millor possible però no ho aconseguia.

El meu entrenador cada dia em deia:” Àlex, esforça’t més, posa-hi més ganes! Sé que no estàs jugant al 100%!”. Però justament aquell dia, vaig arribar massa d’hora a l’entrenament, estava sol. Més tard va venir el meu entrenador i em va dir unes quantes. Si nó hagués agafat aquell bus per anar a tenis no m’hagués dit aquelles paraules i ara estaria igual que fa dos anys. Però això no va passar.

Finalment a partir d’aquell dia vaig parar de preguntar-me a mi mateix si empitjorava i em vaig dir a mi mateix que:” No pararé d’esforçar-me fins que no pugui millorar”.

Àlex

Els ministres europeus de transport han tancat un acord polític per implantar la taxa mediambiental per camions coneguda com “eurovinyeta”, que obligarà a pagar per la contaminació atmosfèrica i acústica que produeixen aquests vehicles.

Al llegir aquesta notícia vaig baixar corrent les escales per tal de comunicar-li aquest succés al meu pare, que és camioner. La conversació va ser més o menys així:

-Papa saps que?! La unió europea ha aprovat una llei, en la qual cobrarà un impost per contaminació mediambiental. Al què ell va respondre:

-Encara més?!? aquests polítics no saben d’on treure diners.

Jo en un principi em vaig sorprendre de la seva reacció, pensava que s’ho prendria de broma o es posaria serio i em miraria amb cara de “a algú li tenia que tocar” o potser continuaria tal i com estava. No va ser fins molt després que em vaig adonar de el “perquè” d’aquella reacció, els polítics ja estaven debatent un altre impost, que consisteix en que per cada kilòmetre recorregut s’haurà de pagar 10 cèntims. Una quantitat que en un principi sembla una misèria, però que no ho és.

Si de Catalunya a Bèlgica hi han uns 1000 kilòmetres i ho multipliquem per aquest impost, ja són 100 €.

Si calculem un trajecte mensual, ja són 1200€. Però si calculem una empresa mitjana (5 camioners) ja són 6000€ en impostos!!! una bestiesa!! i tot això sense sumar la benzina (que per aquest recorregut és molta).

En fi, això em fa pensar que en realitat als polítics no els importen els ciutadans, i només se’n recorden d’ells quan arriba el moment de votar, prometen i prometen, el que tan ells com nosaltres, sabem que no compliran.

Jordi

Al llarg de la meva vida he anat observant fenòmens que m’han deixat realment fascinada. És des d’aleshores que crec en que hi ha alguna cosa després de la mort, com si la nostra ànima abandonés el nostre cos i es convertís en una amorfa concentració d’energia.

Gent afirma haver presenciat fets d’aquest tipus i en la gran majoria dels casos ningú s’ho creu, ningú hi fa cas; prenen a una persona per boja o mentidera. Aleshores se’m passa pel cap: “I si diguessin la veritat?”. Existirien els “fantasmes”, ànimes sense rumb, varades en el no-res sense possibilitat alguna d’existir. Sense cos, sense forma definida, què són? No se sap. Simplement hi són, i hauríem de creure-hi.

Moltes vegades m’he apropat a un fanal i se m’ha apagat o encès, i quan he passat de llarg ha tornat al seu estat inicial. És quan penso que alguna cosa per aquí a prop que no puc apreciar es “manifesta”. Sembla una tonteria però cadascú té la seva forma de pensar i aquesta és la meva.

M’ha passat també ja fa uns dos anys que escalant unes roques bastant altes i verticals sense protecció alguna, vaig distreure’m una mil·lèsima de segon per fer un gest de salut a ma mare quan per mala sort vaig aixecar la mà equivocada, la qual m’ajudava a mantenir-me estabilitzada. De sobte, un peu em relliscà i vaig començar a caure en el buit a una altura d’uns sis metres. Aquell moment va durar molt poc, però la sensació de confort i de calma que vaig sentir en aquell curt període de temps va ser… no hi ha paraules per descriure-ho. Més que perfecte. Vaig notar com si alguna cosa em subjectés suaument mentre queia d’esquenes frenant així una mica la caiguda que em podia haver privat la vida. Al moment d’arribar al terra, vaig rebre un cop fort que va fer que no pogués respirar durant uns instants. No vaig sortir malparada d’aquest accident, simplement amb una petita rascada a la mà.

És des d’aquest dia tan especial que hi crec, en fantasmes o com vulgueu dir-li i és un tema dels que menys se sap i més m’agradaria saber.

Laia