LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Sovint quan faig alguna cosa malament em pregunto: “Haig de dir-ho als pares o bé amagar-ho?” “Què passarà si els ho explico?” Precisament aquesta darrera pregunta és la que em fa dubtar a l’hora de decidir-me.

Em fa por que reaccionin malament i em castiguin, però també hi ha la possibilitat que si se n’adonen ells sols s’enfadin i el càstig sigui més gran.

Cada vegada que haig de prendre aquesta decisió em costa decidir-me, però al final els acabo explicant la veritat. No sé perquè prenc aquesta decisió, el que sí que sé és que quan ho faig em quedo més tranquil·la. De moment, sempre m’ha anat bé explicar la veritat. Sempre ho han entès i mai m’han castigat pel simple fet d’haver-los-hi explicat. Això sí, no m’escapo d’una llarga xerrada amb ells.

En la meva opinió, és millor dir la veritat. Ja no em refereixo només al cas que acabo d’explicar, sinó a tots els casos en general. Crec que si ets sincer i ho expliques, et quedes més tranquil i et treus un pes de sobre important. Ara bé, no sempre surt bé, però al cap i a la fi cadascú és responsable del que fa i de les conseqüències que això comporta.

Laura

A l’estiu quan anem de càmping, la nostra família deixa enrere totes les comoditats a les quals estem acostumats. Això ens serveix per valorar el que tenim.

Un dia qualsevol, per esmorzar, normalment ompliríem la tassa de llet i la posaríem al microones, en canvi allà poses la llet al pot, l’escalfes amb un fogonet i la serveixes a una tassa. Quan acabes en comptes de posar-ho tot al rentaplats, vas a l’aigüera comunitària a rentar. Una altra cosa que trobes a faltar és la rentadora, ja que trigues molt rentar la roba a mà, i després costa més d’eixugar-se.

Nosaltres no portem televisió, encara que no ens suposa cap sacrifici, perquè intentem gaudir tot el temps fent altres coses que potser a casa, per culpa de la feina, distraccions etc., no fem. El nostre esbarjo allà suposa partides de cartes, jocs a la platja, excursions, parlar, llegir…

Jo crec que sempre els avenços són per millorar però a vegades l’ús excessiu de televisors, ordinadors etc, pot arribar a repercutir en la qualitat de vida en família. Per això a les nostres vacances no hem trobat a faltar mai totes aquestes coses. En canvi la rentadora, el rentaplats, el microones sí que agrairia tindre-les allà.

Ara penso com va ser de dura la vida dels nostres avis.

Gemma Cuenca

Arriba un dels pitjors dies. Et penses que les coses no poden anar pitjor del que van, penses que no tens ningú al teu costat. El món se’t gira contra tu, o això és el que imagines. Plores per la mínima cosa que et facin o que et diguin. Pagues qualsevol tonteria amb l’única persona que és allà sempre per ajudar-te. Te’n penedeixes però, tens tant d’orgull que no saps com demanar disculpes de cap de les maneres. I aquesta persona, per molt que li hagis pogut dir o fer, sempre està allà. Et pares a pensar i dius: això sí que és una amiga. Una amiga de les de veritat. Recordes tots els moments en què ella ha estat allà per ajudar-te. Et poses a contar la de vegades que heu rigut sense parar i et descomptes. T’adones del que significa per a tu.

Mai has sabut apreciar les coses tal i com les tens. Sempre has volgut tenir més del que mereixes. No saps acceptar un ‘NO’ com a resposta. ‘Ets imbècil?’, t’ho preguntes sovint, però et convences de que ho ets quan deixes escapar una cosa que tenies ja amb tu. Tornes a penedir-te’n però, igualment, tornes a fer-ho.

I ja ho diuen, l’home es l’únic que s’entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra…

Mercè

El futbol és emoció, espectacle, passió, felicitat, alegria i angoixa entre altres coses. És un sentiment increïble on la gent el pot viure més o menys segons la persona el moment o l’equip al que animis.

Això canvia quan en una lliga de 20 equips n’hi ha dos que sobresurten molt més que els altres, que només en dos equips s’ajunta més del 80% de l’afició d’Espanya, i entre altres coses dir que aquests 2 equips multipliquen per 10 l’economia de qualsevol dels altres equips de mitja taula. Això, és inadmissible per l’anomenada lliga de les estrelles (segons els experts) però, en la meva opinió, la millor lliga del món seria una en la qual si el primer de la classificació s’enfrontés al quinzè, poguessis pensar en que aquest pugui guanyar al líder i no, com passa en aquesta lliga, l’única emoció  sigui en saber quants gols li farà el primer a l’equip teòricament més fluix. En la meva més humil reflexió personal, aquesta idea que es té del futbol a Espanya no encaixa en el que jo anomeno l’emoció del futbol. Una de les opcions que s’anomena es que es reparteixin els diners que s’obtenen de les televisions, però dubto molt que això passi, perquè segons aquest país, aquesta, ha de ser una lliga, on l’únic espectacle que podem tindre, es trobi en només 2 dels 38 partits de lliga.

Si aquesta lliga segueix de la mateixa manera de com quatre mandataris inútils l’han dirigit des de fa ja uns quants anys, em plantejaré molt seriosament si val la pena seguir una lliga on des de fa molt de temps. És batejada amb el nom de la millor lliga del món.

David De Paz

La societat classista del segle XXI es una minoria, es concentren en petits punts del planeta i dediquen la seva vida a l’ignorància. Ignoren valors, sentiments, opinions i fins i tot persones. Una petita part d’aquests ignoradors i no generalitzo, es troben a l’ajuntament de Premià de Dalt. ”Raons politiques” deveu pensar, malauradament aneu equivocats.
La marginació social que hi ha al meu barri ja es un fet comú. Part de la mala fama que te, es creada per l’ajuntament. I tot això per que? Fàcil, vivim allunyats del nucli antic del poble. També influeix el fet, de que el barri es trobi dividit en dos municipis (Premià de Mar i Premià de Dalt), i que la majoria de la gent que hi resideix, sigui de família humil i treballadora, fills d’immigrants, andalusos, extremenys, murcians, magrebins, senegalesos, finlandesos.. . Suposo que tot això que esmento, s’exposa a l’ajuntament, sense cap mena de resposta, al respecte . Mentre al poble gaudeixen de tots els capricis innecesaris, al barri ens conformem amb les instal•lacions precàries i senzilles que garanteixen una qualitat de vida, ”passable”. Exposaré un cas senzill, per poder justificar la meva critica. Fa gairebé 3 mesos, els gronxadors del parc, que hi ha al davant de l’escola es van despenjar. Es va reclamar a l’alcalde, el senyor Joan Baliarda, que arregles els gronxadors, ja que gairebé tot el dia passen nens. No es va obtenir resposta, i per art de màgia al nou espai públic de la ”Fàbrica” es va muntar un parc infantil amb tota mena de detalls. Capricis del senyor alcalde, que lògicament atribueix a la gent que resideix, al nucli antic. Un altre exemple, es el de l’escola pública del barri, fa anys i anys que es reclamen unes instal•lacions esportives en condicions on poder fer educació física. Lògicament el gimnàs va a arribar, però al nou pla de reformes del CEIP Marià Manent, l’escola pública que es troba al poble.

A partir d’aquests dos casos, jo plantejo dos qüestions. Nosaltres els premianencs que residim al barri, no som persones? Ens mereixem ser ignorats?
No poso a caldo a l’alcalde, ni vull donar a entendre que el meu poble es una merda, només proposo una reflexió sobre l’igualtat. El fet de pertànyer a un barri o una urbanització, no implica que hagis de ser ignorat pel teu municipi. Perquè si el teu propi poble no t’accepta com a fill, qui ho farà?

Carolina Castaño

Segur que tothom, tot sovint hem tingut algunes discussions, amb la família, amb els amics o amb altres persones. Aquestes es poden produir per diversos motius, com ara: no ajudar a casa en alguns moments perquè fa mandra o simplement perquè no en tens ganes, per no voler anar a algun lloc quan s’hi ha d’anar, barallar-te amb els germans… són moltes les raons pel qual un pot posar-se tens en qüestió de segons.

Segur que la majoria d’aquestes discussions són realment “tonteries” que per un petit malentès s’han anat fent grosses fins arribar a crear-ne de serioses. Això es produeix per què molts de nosaltres no ens donem per vençuts i volem ser més que l’altre. Però, no creieu que en alguns moments s’ha de tenir una mica de seny, entrar en raó i solucionar el problema mitjançant el diàleg?

Jo crec que, fent un esforç i dialogant tranquil·lament sense posar-se histèrics a la primera de canto, podem arribar a resoldre, sense cap mena de problema, la gran majoria d’aquestes discussions. D’aquesta manera podem arribar a conviure amb més felicitat i bon humor amb les persones que ens envolten cada dia.

Xavier

L’esport és qualsevol joc o activitat de lleure, basada en un reglament estricte i que procura millorar l’estat físic i mental de l’ésser humà.

És necessari fer esport? Aquesta pregunta és freqüent en molts de nosaltres. Segons la gran majoria d’experts, si que ho és. Asseguren que l’activitat física continuada protegeix l’aparició de malalties cròniques, augmenta la resistència i millora la forma física de tots els qui el practiquen.

Quan tenia quatre anys vaig provar la dansa, més tard la natació i als sis, el tennis, que encara hi continuo, tot això gràcies a que els meus pares em van “obligar” a practicar-ne algun, això si, sempre me’l van deixar triar. Diuen que ho van fer perquè no em podia passar les tardes a casa sense moure’m, i sense fer res i que d’alguna manera, així estaria més en forma.

Nedo dos cops per setmana, i és avorridíssim, però ho haig de fer per l’esquena. Només faig una hora setmanal de tennis, perquè com ja he dit, no és que m’apassioni l’esport, però quan hi jugo desconnecto i em diverteixo , i al cap i la fi, això és el més important.

Jo crec que visc l’esport de manera diferent als altres. Sóc culé, com tots sabeu, i visc el Barça com si fos la meva segona família, és la meva passió. No em perdo mai cap partit, i sempre que puc vaig al Camp amb el meu pare.

De fet, van ser ell i el meus dos avis, qui m’hi van ficar en aquest món. Jo els veia cada cap de setmana davant de la tele i cridant als jugadors, i intrigada un dia em vaig aturar a mirar-ne un. Mireu si em va agradar que ara sóc jo la que parlo amb la tele i no em perdo cap ni un.

Em fa il·lusió, perquè jo els hi he enganxat al futbol a les meves amigues, com l’Andrea, que abans ni s’ho mirava i ara hi parlem gairebé cada dia. Em llegeixo la web del diari Sport o del Marca (per veure com critiquen al Barça) gairebé tots els dies, i fins i tot em plantejo dedicar-m’hi a això. Però creieu que és normal que no m’agradi jugar a gairebé cap esport i que després em passi hores mirant-los per la tele? Sincerament, jo crec que no.

Després d’haver escrit sobre el concepte general d’esport i d’explicar-vos com vaig començar jo, tant sigui parcticant-lo o mirat-lo, és hora d’arribar a una conclusió; l’esport és bo per nosaltres i per la nostra salut. Sempre és bo entrenar-se, però això si, i us ho dic per experiència, trieu-ne un que us agradi i us diverteixi, perquè sinó estareu perduts.

Anna Benítez.

Fa poc temps vaig veure una pel·lícula (La caja) en la qual es planteja una gran qüestió. Imagina’t l’escena, un dia qualsevol, en una situació quotidiana, un home misteriós s’apropa a tu amb l’objectiu de donar-te una caixa, una caixa amb un botó.

Només tens dues opcions, prémer el botó i guanyar un milió d’euros o no prèmer-lo, això en un màxim de 24 hores. En un principi aquesta qüestió sembla molt senzilla, però aleshores se’t planteja el verdader repte:

-Si prems el botó una persona que no coneixes morirà.

Comencen a sorgir els primers dubtes; i si és un assassí? I si és un nen? I si s’ho mereix? Seguidament auto-justifiques la teva decisió; no el conec de res així que no m’importa, tothom hagués acceptat, són molts diners per dir que no, amb aquests diners es pot ajudar a gent necessitada…..

És el moment, han passat 24 hores, aquell home ve a recollir la caixa i a donar-te el maletí amb el milió d’euros, i se t’ocorre preguntar-li:

-Ara que faràs amb la caixa? I amb un somriure a la cara et contesta:

-No et preocupis, no li donaré aquesta caixa a ningú que coneguis….

De sobte tens pànic, significa això que el següent en morir seré jo?

L’angoixa recorre tots els teus sentits i comences a buscar una forma de lliurar-te de la mort, la desesperació és un mot que es queda curt per descriure el que sents en aquell moment, el teu cor batega més de pressa del que t’hagis imaginat mai, després d’uns instants de mort anímica, et ve a la memòria la primera pista, tens 24 hores.

Crec que aquesta pel·lícula reflecteix molt bé la avarícia de les persones i el nostre egoisme, som capaces de sacrificar una vida humana per tal d’aconseguir millorar la nostra. Crec que no hi ha motiu prou gran per justificar un assassinat, siguin 1 milió o siguin 100.

Jordi

No sé si recordeu, que fa uns quants dies, van ser rescatats els 33 miners xilens que van quedar atrapats a una mina, a 700 metres de profunditat, durant més d’un mes. Bé, sigui com sigui, ara ja ho recordeu.

Quan els van rescatar, hi havia periodistes de moltíssims països allà mateix, esperant que sortissin tots, d’un en un,  gravant els retrobaments amb els amics i les famílies. Em sembla molt bé que el mitjans de comunicació s’interessin per aquesta noticia, de fet, aquesta és la seva feina, però, em sembla que la cosa se’ls ha escapat de les mans. Els pobres homes, “gràcies” a la seva desgràcia, s’han convertit superestrelles dels mitjans de comunicació: totes les cadenes volen una entrevista exclusiva amb ells i els ofereixen diners per que se les concedeixin, la televisió va a les seves cases per veure com viuen, per conèixer les seves famílies i els seus amics, els fotògrafs els segueixen allà on van i no els deixen descansar després de la seva dura experiència, … I la cosa arriba a tal punt, que s’ha parlat de llibres, fins i tot de pel·lícules sobre l’accident!

Potser m’equivoco, però, no creieu que estan exagerant? Com ja he dit, em sembla molt bé que cobreixin aquesta notícia, però no que converteixin els pobres homes en ídols mundials. Ara, ja no crec que puguin tornar al a vida tranquil·la i humil que suposo que devien portat fins el dia de l’accident. En part perquè l’experiència que han viscut els deu haver afectat bastant psicològicament, i en part també, perquè ara s’han convertit en personatges de fama gairebé mundial.

P.S.

Us agrairia que, si llegiu el meu article, comentéssiu amb la vostra opinió sobre el tema, ja que, sincerament, jo tampoc ho tinc gaire clar.

Cristian