LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Com passa el temps! Fa set anys que vaig començar a anar amb quad. Tenia 8 anys i jo i els meus pares vam anar a la fira del càntir d’Argentona. Només entrar al poble, allà estava el meu futur hobby, un mini-circuit per a nens d’un vehicle innovador en aquells temps, es tractava del quad.

Jo em vaig quedar mirant aquell circuit amb sorpresa, mirava com els nens circulaven amb aquell vehicle i jo també volia provar-ho . El meu pare quan em va veure amb aquella mirada em va preguntar: “Judith, t’hi vols muntar?” Jo sense cap mena de dubte vaig dir que sí (i mira que jo sóc molt indecisa). Ens hi vam acostar, vam fer cua, i en el moment en el qual estava a punt de pujar, em van entrar molts nervis, però els vaig superar i en els 5 minuts que duraven les voltes que et deixaven fer, vaig notar que aquell vehicle estava fet per a mi.

L’any següent una desgràcia a la meva família va ocórrer, els meus pares es van divorciar. Jo durant aquell any recordo que no parava de plorar, perquè és clar, jo no entenia amb la mentalitat que tenia amb nou anys, per què els meus pares s’havien de separar. Però el meu pare per aquell estiu em va buscar una diversió: unes colònies de quads. Jo estava contenta però alhora nerviosa ja que eren les meves primeres colònies i jo sempre he sigut una mica tímida per fer nous amics.

Aquelles colònies van ser genials, m’ho vaig passar molt bé i vaig aprendre moltíssim sobre com conduir un quad (cosa que no és pas fàcil com la majoria de gent es creu), així que vaig anar-hi durant 4 anys més. Però els que duien aquestes colònies, quan jo tenia nou anys que anava a fer-ne deu, van construir un circuit a Sabadell. El dia de la inauguració, jo hi vaig anar i em va deparar una sorpresa, els deu nens que estàvem allà anàvem a sortir a una revista molt coneguda sobre quads! Jo estava molt emocionada, així que vaig intentar mostrar el que havia après les colònies passades, els fotògrafs li van dir al meu pare que el quad que jo conduïa en aquell reportatge m’anava com anell al dit i el meu pare me’l va comprar. Era un Kymko 90 de color vermell (mai l’oblidaré) i durant tres o quatre anys vaig conduir aquell quad. Però quan ja tenia onze o dotze anys em va començar a anar petit aquell quad, ja no m’hi cabien els peus i jo tenia moltes ganes de canviar-me’l perquè m’anava molt lent i la gent de la meva edat ja se l’havia canviat i així va ser: em van comprar un Kymko Maxxer 300.

Durant el primer any, la gent em deia que m’anava molt gran però jo era feliç i el vaig saber dur. El meu pare em va preguntar si volia anar a fer competició de quads però l’inconvenient era que tenia que dur un quad com l’anterior així que em vaig resignar i vaig dir que m’esperaria fins a tenir els 16 anys on podria dur un quad de carreres amb més potència i més gran. Perquè el quad és part de la meva vida, és un hobby que des de petita el duc a terme i he viscut moltes experiències; bones i dolentes, però per fi ha arribat l’hora que des de que era nena esperava.

Judith Hernández

Injust és que en algunes parts de l’Àfrica o de l’Amèrica del Sud, entre d’altres llocs, no tinguin un esmorzar, sopar.. com Déu mana. També és injust que alguns nens dels països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament hagin de fer sabates “Adidas” o pilotes de futbol “Nike” per guanyar un miserable cèntim al dia, si tenen sort.

Sí, tot això és molt injust, però també hi ha injustícies en el nostre dia a dia, per exemple, si presentes un currículum a una empresa, ben preparat amb els teus estudis, etc. i que escullin a un altre que ha estudiat menys que tu i que si l’agafaven bé i si no, també. Si fas un treball de català, a un amic teu li posen un 9, sense haver fet absolutament res, l’ha copiat de la coneguda web “El Rincón del Vago”, i tu has tret un 7,5 que també esta bé, però et “fot”, si em permeteu utilitzar aquesta paraula, perquè tu potser t’hi vas estar tot el cap de setmana. Estudiar, tot hi que podries haver estudiat més, i treure un 4,9, i un amic teu treu un 8.25, per posar una xifra, tot i que ell es va assabentar que tenia examen el mateix matí del dia de l’examen.

Amb tots aquests exemples no vull semblar mimada o superficial, no, tot el contrari, vull ensenyar injustícies que comparades amb la fam de 3 mil milions de persones no són res, però vist des del punt de vista d’una persona amb sort per estar al primer món, són coses que afecten i que mica en mica t’amarguen d’alguna manera.

Però què hi vols fer? La vida és així d’injusta, s’ha d’aprendre a viure amb ella t’agradi o no..

Nabila