LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Bé, avui he estat amb unes amigues i, parlant parlant, deien dels pírcings i els tatuatges i tots aquests temes… Després de parlar molt i molt, he dit que a mi m’agradaria fer-me un pírcing i un tatuatge molt petitó al peu. Totes s’han posat a riure perquè saben que la meva mare esta en contra de tot això: ella pensa que foradar-se el cos i pintar-se’l no té molt de sentit, ja que si te’l forades després et queden marques i si te’l tatues és per sempre i no te’n podràs penedir mai. Al cap de molt de rato he decidit posar-me un brillantet al nas i arribar casa amb el brillantet per a veure què diria la meva mare. Jo pensava que es posaria a cridar i que diria que me’l treies, però m’ha dit: -Doncs et queda bé, potser quant acabis el tractament de la cara te’l podries fer-. Se m’ha quedat una cara de sorpresa i felicitat i aquí estic escrivint-ho ja que porto molts anys donant-los la tabarra perquè em deixin fer un pírcing i un tatuatge. De mica en mica s’omple la pica com diu el refrany, primer el pírcing i, qui sap, potser d’aquí un temps el tatuatge.

Ariadna

Un simple botó amb que canvia tota la meva vida. Centenars de notes musicals en que et fan sentir diferent… Centenars de cançons que et recorden fets del passat, èpoques per les que vas passar… La mescla entre els sons i silencis, entre la melodia, l’harmonia i el ritme… Ganes de cantar, de pujar el volum, de ballar, de saltar com una boja. Ganes de oblidar-te de tot els mals. O ganes de plorar, de quedar-te asseguda recordant, pansida, regalimant un mar de llàgrimes…

Posar cançons de salsa i que se’t moguin sols els peus, o posar musica rap, i sentir la prosa amb ritme…

Cançons reflexives, on t’imagines paisatges amb infantesa jugant, oblidant-se de tot.

I es quan em començo a plantejar una vida sense música… Sense harmonia… No hi podria viure, seria tot sense substància… La musica és essencial per a la vida, fa moure tot.

Disfruto molt escoltant música i espero que mai s’esgoti, i que segueixin fent art!

Aina García

M’encanta mirar el cel de nit.

Quan és de nit, moltes vegades m’estiro a la gespa del jardí de casa i miro el cel. Milions d’estrelles apareixen davant dels meus ulls; brillants, unes més grans que d’altres , espectaculars i encisadores.

Puc passar-me hores mirant-les, escoltant el silenci i imaginant-me les històries del passat, pensant si aquella forma part d’una constel·lació o si és una simple estrella, si té nom i història o no en té, i si no en té me l’imagino amb els ulls tancats, escoltant el silenci. També em pregunto si algú des de l’altre punta del món hauria fet el mateix que jo… , si també hauria vist aquella estrella tant brillant… i moltes altres coses.

Al meu pare també li agrada mirar el cel de nit, de fet, quan jo era petita, moltes vegades em portava a la muntanya i m’explicava les històries que s’amaguen a darrera de cada estrella. El cel és espectacular, hi ha dies que veig més estrelles que d’altres. Fins hi tot he vist estrelles fugaces, i els he demanat un desig per veure si es complia, però pocs cops he tingut sort.

Milions d’estrelles formen constel·lacions i cada una té una mitologia i una història curiosa relacionada amb el seu nom. En tenim moltes de conegudes, per exemple: l’Ossa major, visible tot l’any i coneguda també com “el carro”, per la forma que dibuixen les seves set estrelles. Cassiopea, formada per les cinc estrelles més brillants i en forma de W, i en la mitologia va ser la mare de Andròmeda i milions de constel·lacions més.

A mi, mirar el cel em transmet serenitat, pau, tranquil·litat, seguretat i és un moment en què em trobo amb mi mateixa, reflexiono sobre el què ha passat, el què he fet durant el dia o la setmana. I quan fa molts dies que no ho faig, ho trobo a faltar i ho necessito.

Per mi mirar el cel és molt especial.

Marta