LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

No sé si recordeu, que fa uns quants dies, van ser rescatats els 33 miners xilens que van quedar atrapats a una mina, a 700 metres de profunditat, durant més d’un mes. Bé, sigui com sigui, ara ja ho recordeu.

Quan els van rescatar, hi havia periodistes de moltíssims països allà mateix, esperant que sortissin tots, d’un en un,  gravant els retrobaments amb els amics i les famílies. Em sembla molt bé que el mitjans de comunicació s’interessin per aquesta noticia, de fet, aquesta és la seva feina, però, em sembla que la cosa se’ls ha escapat de les mans. Els pobres homes, “gràcies” a la seva desgràcia, s’han convertit superestrelles dels mitjans de comunicació: totes les cadenes volen una entrevista exclusiva amb ells i els ofereixen diners per que se les concedeixin, la televisió va a les seves cases per veure com viuen, per conèixer les seves famílies i els seus amics, els fotògrafs els segueixen allà on van i no els deixen descansar després de la seva dura experiència, … I la cosa arriba a tal punt, que s’ha parlat de llibres, fins i tot de pel·lícules sobre l’accident!

Potser m’equivoco, però, no creieu que estan exagerant? Com ja he dit, em sembla molt bé que cobreixin aquesta notícia, però no que converteixin els pobres homes en ídols mundials. Ara, ja no crec que puguin tornar al a vida tranquil·la i humil que suposo que devien portat fins el dia de l’accident. En part perquè l’experiència que han viscut els deu haver afectat bastant psicològicament, i en part també, perquè ara s’han convertit en personatges de fama gairebé mundial.

P.S.

Us agrairia que, si llegiu el meu article, comentéssiu amb la vostra opinió sobre el tema, ja que, sincerament, jo tampoc ho tinc gaire clar.

Cristian

Tots sabem que hi ha nois al institut que tenen germans. N’hi ha que en tenen un o més d’un i altres que no en tenen cap, hi han els que tenen germans, i els que tenen germanes, o les dues coses. En el meu cas no som una ni dues germanes o germans, som sis. Sis germanes de setze, quinze, onze, cinc, i dues de dos anys i mig (bessones).

I com ja m’imagino us estareu preguntant el mateix que m’ha preguntat molta gent. -Com podeu conviure totes juntes a casa?

La resposta?

La veritat es que la resposta ni tan sols jo la sé. Simplement convivim com tots el germans, tenim dies en que estem tranquil·les, altres en que ens estem matant, dies en que ens barallem per ser la primera en entrar al lavabo, i dies en que mirem totes juntes tranquil·les la televisió, és a dir, casos positius i altres negatius.

Cada matí hem d’aixecar-nos a les 7 o abans, preparar les motxilles, els bocates, encarregar-nos les germanes més grans de vestir a les altres, estar segur de que no falta res, deixar a les petites dormides perquè no plorin volent anar amb nosaltres al col·legi, i anar al cotxe perquè el nostre pare ens porti a l’institut a algunes i al col·legi a les altres.

En el cas de convivència a casa quan no hi ha col·legi, podem dir que es bo. Totes tenim alguna cosa que fer a casa per ajudar, però hi han casos en què algunes no fan el que els toca, com per exemple:

Per les nits normalment quan acabem de sopar hem de recollir entre les tres més grans la cuina, però com fa sempre, la d’onze anys sempre busca una excusa per no fer-ho, com l’excusa més típica que diu. -He d’anar al lavabo!- Com es lògic, del lavabo no torna mai.

Els germans poden molestar en alguns moments, en sentit de que no pots fer tranquil els deures, sempre hi han crits per casa, volen fer sempre el que tu fas i moltes altres situacions, i ho dic per experiència. Però són nens i estic segura de que si  tingués una germana molt més gran que jo, doncs faria exactament el mateix, a més no crec que els crits a casa durin per sempre, o almenys això espero.

En la meva opinió els germans tenim la funció de barallar-nos entre nosaltres, ajudar-nos quan ho necessitem, donar consells, i sobre tot estimar-nos.

Kiana

Ja fa 7 mesos que porto un pírcing al melic. La proposta va sorgir unes setmanes abans del dia del meu aniversari. Des de petita que m’ha agradat al pírcing al melic, però mai ho havia comentat a casa, ja que no estava totalment segura de que els meus pares els agradés aquesta idea. Un dia vaig comentar en broma: “Mama, m’encantaria tenir un pírcing al melic… Em deixes fer-me’n un?!” Ella va contestar: “Informa’t dels riscos, del lloc on te’l faries i el preu, quan t’informis ja ho parlarem.” Jo em vaig quedar esperançada i em vaig informar.

Els riscos, simplement era que se’m podria infectar.

Jo i la meva germana vam anar a un lloc especialitzat on vam preguntar preu, ens van dir 30€ sense garantia, així que els vaig comentar als meus pares. Van estar d’acord, a més seria el regal del meu aniversari.

Un dia, jo, ma germana i ma mare vam baixar juntes a la botiga, vam entrar i ens van fer esperar, ja que hi havia cua. Al assentar-nos vam començar a escoltar crits, resulta que una noia s’estava fent un pírcing al mugró amb un amic seu. Quan va acabar va passar la següent noia que estava al nostre davant, va tardar 1 minut. Al sortir la noia, vaig entrar a la sala amb la meva mare al darrere. Mentrestant ma germana es va quedar fora. La noia que estava al davant nostre li va dir “Corre, ves a buscar a la teva germana perquè aquesta dona és molt bruta i fa molt de mal”. La meva germana no sabia què fer, ja que no podia entrar.

Mentrestant jo estava estirada en una camilla-vibradora perquè se’m relaxessin els músculs i em van posar anestesia local, jo estava morta de por. Ja veia com em punxaven per anestesiar-me. Quan vaig notar una lleugera punxada, vaig pensar, ara m’estaran anestesiant, doncs no, ja m’havien posat el pírcing.

Tothom em pregunta: “No et va fer mal?”. La veritat és que no.

Alba

Avui he consultat la pàgina que segueix l’activitat dels blocs del Xtec, (http://blocs.xtec.cat/?a=mostActive) i he pogut comprovar, que aquesta tertúlia del quart pis que hem construït entre tots, dia a dia, és al primer lloc del llistat dels blocs més actius els darrers 60 dies. Són 72 articles, 95 pàgines i 118 comentaris… és per sentir-se orgullós de la tasca realitzada, tenint en compte que fa poc més de 30 dies que es van iniciar les vostres participacions.

Les xifres són importants, però no són el més important. Ara ens cal vetllar per millorar, a poc a poc, la qualitat del que escrivim. Toca barallar-nos amb nosaltres mateixos, cercar la paraula adequada, desenredar i esporgar les frases, revisar una i altra vegada el nostre escrit per tal que el nostre lector el trobi endreçat i clar. No ens conformarem amb menys, oi?

Enhorabona, escriptores i escriptors.

Josep Maria

Avui, a classe de català m’he adonat de que a la gent li importa 2135 vegades més qualsevol cosa que la política. Moltíssima gent odia la política, no en vol saber res. A aquesta gent m’agradaria poder fer-los una petita reflexió.

No vols votar, perquè no t’interessa la política però aleshores no et queixis quan…
Et despedeixin i cobris una merda d’indemnització.- Ah és que jo crec que em mereixo una indemnització més alta. Doncs haver votat a algú que defensi això.

-És que em busco un pis, és molt car i no puc emancipar-me. Doncs haver votat a algú que et proporcionés ajudes per a l’emancipació.

-He de tancar la meva petita empresa perquè no puc pagar a tots els treballadors, amb el que si tanco deixo tots els treballadors a l’atur. Si haguessis votat a algú que pogués donar algun tipus de subvenció per a aquests casos tan extrems, no hi hauria tant d’atur (pensa que l’atur et pot passar també a tu i que trobar-te amb 2 fills per alimentar, vestir, pagar el lloguer/hipoteca, el cotxe… amb els 426€ de les subvencions per als aturats no t’arriba.)
El fet es que la política no la heu de relacionar amb tots els discursos dels polítics que potser els trobeu tan avorrits, sinó que ho heu de relacionar amb els fets del dia a dia i també, encara que us sembli una tonteria, amb els ideals. Aquest és l’esquema més simple.
Tu tens uns ideals. Tu i un grup de persones amb els mateixos pensaments fundeu un partit polític. Aquest partit polític es presenta a unes eleccions en que la gent dona el seu vot al partit que realment el representa o al que ideològicament parlant s’assembla més a tu. És clar que tu pots no votar, però això és o perquè no hi ha qui realment et representi, o perquè prefereixes renunciar a la teva llibertat com a ciutadana o ciutadà.

De veritat que cap partit representa els teus ideals? T’has parat mai a llegir el que defensa cada partit?

Estem segurs que la pitjor crisi que tenim actualment és l’econòmica? Doncs jo crec que no. Crec que la pitjor crisi que patim es la política, ja que el 70% dels joves diu que mai votarà, amb el que no hi haurà tanta representació ciutadana i ens inundarem en una societat plena d’incultura que acabarà posant fi a la democràcia.

David