LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La vida d’un gos és menys important que la vida d’una persona? El patiment d’un gat ferit o d’un gos maltractat, és menys dolorós que el meu? El fet d’abandonar un animal és menys important que abandonar una persona?

Totes aquestes preguntes em venen el cap quan penso en el maltractament d’animals.

No puc aguantar pensar que algú pot comprar un gos per fer competicions o baralles il·legals (Ja m’agradaria veure’ls a ells passar per aquella situació). Tampoc, que matin als seus gossos de caça de forma cruel, solament perquè ja no tinguin tanta habilitat com el primer dia. Ni la gent que es cansa de tenir un gos i l’abandona enmig de la muntanya sense tenir aliment ni una casa on poder-se sentir protegit, estimat…

En aquest cas, podrien donar-lo a una altra família, així almenys el pobre animal podria tenir una segona oportunitat. I és que la gent es pensa que tenir un gos és com tenir un drap, que quan et canses el llences o el cremes.

La llei hauria de ser molt més dura amb aquestes persones. No és just que una persona que pugui tenir la sang freda com per poder eliminar una vida, encara que sigui d’un animal, s’en vagi amb tan sols una multa de 300 euros. És que no valorem la vida dels éssers que hi ha al nostre entorn?

Per sort no tothom és així i és admirable la gent que dedica el seu temps en comprendre la seva mascota i en donar-li totes les oportunitats possibles. Però sempre hi ha gent que pensa diferent i actua diferent. Per desgràcia es troben cada any casos com els següents: cavalls que han estat abandonats en una nau i es moren de gana, persones que es dediquen a lligar gossos i apallissar-los. molts gossos abandonats…

I jo em pregunto, Algun dia pararà tot això? Algun dia serem capaços de pensar menys amb la butxaca i més amb el cor?

Jaume Abril

Vas tan tranquil·la pel carrer conduint amb la moto i de sobte se’t passa pel davant un cotxe a tota velocitat. Quasi no et dona temps a reaccionar i si no ets una experta pots acabar tirada pel terra i amb un braç trencat.

Però és què si no t’avança un cotxe a tota pastilla i es posa sense avisar al teu carril, passarà un vell pel mig del carrer. Encara que tingui un pas de zebra a dos metres, ell passarà pel mig del carrer! La gent no es digna a passar per els passos de zebra o per la vorera. Ells passen tan tranquils pel mig del carrer i si algú els atropella serà cosa seva.
Després diuen que nosaltres, els joves, som els que tenim més accidents. Però és que no m’estranya. Els vehicles grans no respecten els petits.. Clar, nosaltres som els joves, els que no tenim control, ho fem tot de pressa i sense compte. Però no sempre és així.

Fa ja temps que condueixo i més d’una vegada he estat a punt de tenir un accident per un conductor irresponsable. La meva germana gran sempre que ve a veure’m em diu que no vol que vagi amb moto perquè un amic seu va morir en un accident de moto perquè un autobús es va ficar en el seu carril sense avisar ni va posar l’intermitent.
Ara a més a més d’això ara volen treure la ‘’L’’, i fent això l’únic que provocaran seran més accidents ja que, els conductors que fan bajanades no sabran qui són el que encara no tenen experiència i qui són els que si.

La meva conclusió és que els conductors haurien de respectar totes les senyals de trànsit i totes les normatives i que els policies en contes de posar una multa per portar el casco deslligat estiguessin més alertes.

Judith

Tot això va començar mentre parlava amb un amic. On li vaig plantejar la següent pregunta:
– La mort és realment un final o un nou començament?

I ja que desconeixíem en gran part el camp que engloba totes les coses correlacionades amb aquesta.

Una de les principals “organitzacions” en crear un significat a la mort va ser la religió, la qual va començar a posar por dintre els caps dels homes que no els hi havia donat tanta importància al que hi havia després de la vida.

Des de el punt de vista de la religió va variant més o menys, segons cada una, el final és diferent per crear una altra manera de veure la vida, o la mort. Ja que en la religió només mort el cos físic i “l’ànima” se’n va, al cel, a l’ infern…

I des de el punt de vista visual, nosaltres només podem observar un cos inert sense pols.

Per l’altra banda segons uns intel·lectuals del moment o de fa uns anys i Bill Hicks (humorista) va dir: “Toda la materia es meramente condensada en una lenta vibración. Todos nosotros somos consciencia experimentándose subjetivamente. No existe tal cosa llamada muerte; la vida es solo un sueño y nosotros somos la imaginación de nosotros mismos.”

Això ens pot donar a entendre que el nostre cos físic és merament un transport per  la nostra consciència, el qual té una data límit, la qual finalitza X dia segons la persona.

Arribar a tenir por a la mort, o a la vida, ja que tot això ens és desconegut? És comprensible.
Sempre s’ha volgut donar un sentit tant a la vida com a la mort.
La meva opinió és que com més anem en la recerca de la vida o de la mort més ens allunyem d’aquesta.

En la actualitat segons la causalitat de la mort d’alguna persona, un accident de vehicle i el teu rang social, pot tenir unes conseqüències sobre la gent del món, tot i que també pot no tenir-les.

Tot això podria condicionar a alguns de nosaltres en la cerca de ser algú per a arribar a tenir X rellevància sobre l’àmbit social, per ser recordats per alguna persona.

Eduard