LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Al llarg de la meva vida he anat observant fenòmens que m’han deixat realment fascinada. És des d’aleshores que crec en que hi ha alguna cosa després de la mort, com si la nostra ànima abandonés el nostre cos i es convertís en una amorfa concentració d’energia.

Gent afirma haver presenciat fets d’aquest tipus i en la gran majoria dels casos ningú s’ho creu, ningú hi fa cas; prenen a una persona per boja o mentidera. Aleshores se’m passa pel cap: “I si diguessin la veritat?”. Existirien els “fantasmes”, ànimes sense rumb, varades en el no-res sense possibilitat alguna d’existir. Sense cos, sense forma definida, què són? No se sap. Simplement hi són, i hauríem de creure-hi.

Moltes vegades m’he apropat a un fanal i se m’ha apagat o encès, i quan he passat de llarg ha tornat al seu estat inicial. És quan penso que alguna cosa per aquí a prop que no puc apreciar es “manifesta”. Sembla una tonteria però cadascú té la seva forma de pensar i aquesta és la meva.

M’ha passat també ja fa uns dos anys que escalant unes roques bastant altes i verticals sense protecció alguna, vaig distreure’m una mil·lèsima de segon per fer un gest de salut a ma mare quan per mala sort vaig aixecar la mà equivocada, la qual m’ajudava a mantenir-me estabilitzada. De sobte, un peu em relliscà i vaig començar a caure en el buit a una altura d’uns sis metres. Aquell moment va durar molt poc, però la sensació de confort i de calma que vaig sentir en aquell curt període de temps va ser… no hi ha paraules per descriure-ho. Més que perfecte. Vaig notar com si alguna cosa em subjectés suaument mentre queia d’esquenes frenant així una mica la caiguda que em podia haver privat la vida. Al moment d’arribar al terra, vaig rebre un cop fort que va fer que no pogués respirar durant uns instants. No vaig sortir malparada d’aquest accident, simplement amb una petita rascada a la mà.

És des d’aquest dia tan especial que hi crec, en fantasmes o com vulgueu dir-li i és un tema dels que menys se sap i més m’agradaria saber.

Laia