Ràbia
| 16 octubre 2010Sentir-se impotent, trepitjat. Es veu d’una hora lluny, ets un vençut. Vas néixer per perdre, pots lluitar, ser un rebel; tot inclòs, no més enllà de ser una causa perduda amb potes i veu pròpia.
T’ho han deixat ben clar, vius als núvols, immadur, somiatruites. Només un fill de bona casa, amb tics desobedients. Fins i tot s’ho guarden, per no ofendre, però et creuen paràsit, hipòcrita. L’únic dipòsit de confiança en tu, que canviaràs. Erren desmesuradament.
La consciència, maleïda consciència… tot i saber-la justa, per molt que hi creguis; continua dictant-te el camí a seguir, però mai desfà l’ombra del dubte. Si tan segur estàs dels teus actes, perquè sempre acaben en fracàs? Potser tenen raó, potser ets fora de la realitat… O no?
Acabaràs tan resignat com qualsevol altre? Tocant de peus a terra, ajudant, treballant “ de veritat ” ?
Com l’odies, la consciència; irònicament, però, t’encanta sentir-te tan just, fidel al teu pensar. No la pots evitar, és sempre allà, però et deleix.
I després de tot, cansat de xocar amb murs infranquejables, de rebre garrotades, només podent quedar-se quiet, estès en la insolvència amb un mateix. No vols pas que ningú et plori, ni ser vist com una pobre víctima. Car que l’admiració dels altres, ni que sigui per pena, se’t fa estranya, molesta a hores d’ara. És admirable el desencís?
Encara hi haurà qui et digui: “ Sempre queda l’esperança”. Saps molt bé que no et mou l’esperança. Ni la consciència, aquesta, només un agut xisclar a les orelles, que et manté despert, dintre el seus marges. Allò que realment et mou, la ràbia. Una ràbia fosca, roent; de ben endins, clandestina. Tan reprimida i aixafada, tot i així, segueix allà, creixent. Alimentada per cada derrota, nodrint-se de desil·lusions. No és pas una ràbia cega, incontrolada o folla. Va tota dirigida cap a una direcció. Els que ens sembraren l’odi, recolliran la ràbia. Una ràbia d’anys, segles, que els farà mil bocins.
Malgrat tot, i com sempre, no vas més enllà de les paraules. Baixa dels núvols, desperta d’una vegada.
Alexander
Alexander, poses de manifest un fantàstic domini del llenguatge (A “Car que l’admiració dels altres…”, no sobra el “que”?). Aquest és un potencial molt important.
Després de llegir una i una altra vegada el teu escrit, però, no aconsegueixo desprendre’m de la sensació de manca de cohesió global. Els paràgrafs tenen cohesió interna, però el text en el seu conjunt no té una articulació clara, almenys a mi em costa anar més enllà d’una brillant exposició de quadres sense relació aparent. Potser tu mateix ho expresses al darrer paràgraf “no vas més enllà de les paraules. Baixa dels núvols, desperta d’una vegada”. El proper pas seria, tal vegada, arrelar el discurs al terra, a l’esdeveniment o a la situació particular, per evitar una volada excessiva (encara que genial), que t’allunya del lector.
No deixis d’escriure!!!
Josep Maria
Appel nomes he entes, realment l’ultim paragraf`( si no poso accents es perque el meu ordinador no els pot posarT.T)