LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Vuit en punt, sona el despertador. És dimarts, haig d’anar a l’escola, però no puc. M’ajec al llit, i reflexiono durant uns minuts:Totes les setmanes d’aquest curs seran iguals? M’hauré d’aixecar d’hora sempre?

Cada dia me n’adono més de que els homes i les dones vivim en una societat sense sentit. La nostra vida quotidiana és de lo més senzilla, però a la vegada pot ser molt estressant: ens aixequem, anem a treballar, fem alguna activitat, tornem a casa i dormim. I així tota la vida.

Quan ets petit vas a escola i aprens les coses bàsiques de la vida. Quan ets jove estudies, i estudies de valent perquè vols tenir una bona feina, i quan ets gran, si has tingut sort, tens aquella feina que tant desitjaves, però, ha valgut la pena l’esforç de tants anys?

Ens passem els dies treballant per gastar. Treballar, gastar, treballar, gastar… Cada dia igual. Estudiem al màxim i ens esforcem tot el possible per guanyar diners, i després gastar-los.

La veritat és que tot el que acabo d’escriure és molt pessimista, per això aconsello a tothom que en el seu temps lliure simplement s’ho passi bé, fent tot allò que li agradi, sortir amb els amics, relaxar-se, mirar pel·lícules, dedicar-se als seus hobbies, estar amb la família, viatjar… hi ha infinites coses que ens poden fer feliços i que donen una mica de sentit a la vida.

Nina Roglán

“Yes, we can!” Aquesta frase ha portat molta moral a aquelles persones a qui la política els va fallar.

Obama va ser qui ho va dir, el primer president negre dels Estats Units. Ell va ser el preferit per a moltes families americanes i molts països del món, ja que va prometre moltes coses per fer que Estats Units continués sent un país molt important per tot el món. Una de les coses que va prometre va ser tancar Guantánamo, una presó americana a la illa de Cuba, on hi ha o hi havia força terroristes islàmics. També va dir que retiraria les tropes de Iraq i d’altres… Entre aquestes promeses, per aconseguir una mica més de Pau entre els demés països contra els qui havia tingut polèmiques i guerres anteriorment, li van concedir el premi Nobel de la Pau. Obama ha aconseguit arribar molt lluny en el camí en el que va començar, però,  jo crec que concedir-li un premi Nobel a una persona per tot el que ha promès no té gaire sentit, ja que pot canviar d’opinió al cap d’un temps i començar a canviar les seves ideologies polítiques: com canviar les lleis del país per poder quedar-se amb la presidència o tornar a enviar exercits contra països que tenen suficient petroli.

És per això jo pregunto: “és correcte donar-li un premi Nobel a una persona pel que ha promès i en comptes en una que està lluitant dia i nit per aconseguir la llibertat, acabar guerres amb la parla o totes les accions possibles… no, només pel fet de que no és reconeguda mundialment?” Suposo que la vida és molt cruel en aquests aspectes i en com totes les persones que sofreixen per aconseguir fer realitat els seus somnis no tinguin cap reconeixement per altres amb qui no mantenen contacte.

Mandela va aconseguir a partir de l’expressió oral, i no amb la guerra, l’acabament del racisme a Sudàfrica, on la majoria dels ciutadans eren negres, contra els blancs. A ell també li van concedir el premi Nobel, però ja passada la seva acció, a Obama li han concedit només per prometre unes accions que vol fer. Així que si ara donen Nobels de la Pau per prometre coses, molts dels altres presidents que han promès diverses accions també haurien de rebre un Nobel.

No ho dic per gelosia, ja que no en tinc pas, però hi hauria d’haver una mica més de sentit als premis importants sobre què és prometre i què és actuar.

Ricard Rodríguez

Avui dilluns, dia de festa, m’he quedat a casa, ja que he tingut un cap de setmana bastant mogut. Pràcticament no he tingut temps per mirar la TV i estar a l’ordinador perquè he hagut defer tots els deures que, en teoria, havia de haver fet entre dissabte i diumenge.

I és que va bé tenir un dia per descansar després d’un cap de setmana frenètic, ja que, sempre és el mateix, estàs tota la setmana esperant a que arribi dissabte i, quan arriba, se’t passa volant i no tens temps per descansar per que ja torna a començar la setmana i has d’anar a l’’institut.

Clar que, mirat d’una altra manera, tenir una jornada sense anar al ”cole”, per algunes persones, en les que jo m’incloc, fa que ens tornem més mandroses i, a l’hora de fer els deures, no ens hi posem fins a l’últim dia. Tenim la idea de que, si dilluns no hi ha institut, tenim més tranquil·litat per fer els deures però, mai acaba sent així. Sempre diem allò de: -¡Bah! Ja els faré dema! I llavors van passant les hores fins que arriba el dilluns i ho has de fer tot a corre-cuita.

Per tot això, crec que haurien de deixar de ficar jornades de festa els dies següents a un cap de setmana i posar-los els divendres, per el bé dels estudiants!

Marc Riera

Quan coneixem a algú, tots pensem alguna cosa sobre aquesta persona, ja sigui bona o dolenta. Encara no sabem res d’ella; potser el nom, la seva edat, on viu, a què es dedica…, però al cap i a la fi, res important. No sabem si és bona persona o no, si és simpàtica o tot el contrari, si és educada o incorrecte, si es pot confiar en ella o no… Tot i així, prejutgem, és dir, jutgem abans de saber res. Això, ho hem fet tots alguna vegada. No només prejutgem la forma de ser d’algú, sinó també, com actua. I jo em pregunto, tenim dret a fer-ho?

Fa temps va sortir a les notícies una dona que anava al tren en un vagó on només hi havia dues persones: ella i un home, assegut un parell de seients darrere seu. Quan el tren va parar, va entrar un home i va colpejar brutalment la dona, pel simple fet de ser sud-americana . Mentre li propinava cops de puny i de peu, les càmeres de seguretat del tren van gravar com l’home del darrere ho estava veient tot, immòbil, sense fer res per impedir la pallissa.

Si aquesta situació es mira des de fora, es podria pensar, per exemple, “Com pot quedar-se mirant tan tranquil·lament?”. Segurament, és el que va pensar molta gent aquell dia, al veure la notícia a la televisió. Però si t’atures un moment, ho analitzes més detalladament, empatitzant amb l’home del vagó, i et preguntes “Què hagués fet jo?”, te n’adonaràs de que no és tan senzill com opinar i ja està. Si jo fos aquell home i m’hagués trobat en una situació com aquesta, el més probable és que la por i els nervis m’haguessin impedit moure’m. No tothom és, per sort o per desgràcia, tan valent ni té tan de valor com per moure ni un sol dit en un moment com aquell.

Quan opinem sense tenir informació ni proves suficients, o sense posar-nos al lloc de l’altre, estem prejutjant. I tornant a la pregunta anterior, tenim dret a fer-ho? Penso que no. No tenim dret a decidir si algú ha fet bé o malament alguna cosa, o a opinar sobre res ni ningú, sense informar-nos primer. I encara que és injust i no està bé, tots ho hem fet algun cop. Així que, abans de jutjar res, hem de saber, per nosaltres mateixos -no pel que ens han dit- com és el que anem a jutjar, ja sigui una persona o situació i després d’això, només després, tindrem dret a opinar i donar el nostre punt de vista.

Andrea S.