LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

És la sisena vegada que repetim la simfonia 101. La directora ens atura constantment en el mateix compàs. És un tros complicat per els violins però jo tinc quinze compassos de silencis. M’agrada Haydn i la seva simfonia però se’m fa eterna.

Ser clarinetista té molts inconvenients. Quan no tens silencis tens mitja composició amb la mateixa nota. Però llavors arriba el meu moment, el moment del meu solo, un minut exclusiu per a mi i el meu instrument.

El seu so s’eleva i es reparteix per tots els racons de la sala, un so tan simple i tan dolç que entendreix a tota l’orquestra. Valen la pena els trenta compassos d’espera. Els que em passo mirant com els violins fan boniques i enrevessades melodies i com són acompanyades elegantment per els violoncels.

A l’hora del concert, la corda, es col·loca a primera fila ocupant una gran part de l’espai. Semblen els protagonistes. De clarinets no n’hi ha tants i estan col·locats darrere de tot tapats per la resta d’instruments.

Però quan tot comença sé que jo sóc el punt clau, trenco amb la monotonia i dono un to especial. Quan acabo, noto com la gent queda sorpresa i alhora satisfeta. Aquesta sensació m’omple i no ho canviaria per res.

Potser que el clarinet sembli menys important però és necessari i essencial. Estic orgullosa de dir que toco el clarinet, per a mi el millor instrument de tota l’orquestra.

Emma

Vet aquí la típica pregunta què a tothom li han fet algun cop: què és millor, ser el germà gran o el germà petit? Depèn de com t’ho miris pot ser millor una cosa o una altra. D’una banda, ser el germà gran és una responsabilitat molt gran. Has de donar exemple al germà petit però també té els seus avantatges. I d’altra banda ser el germà petit té els seus pros i les seves contres. Per exemple ser el petit és bo perquè sempre tens el suport dels pares però quan aquests no estan, el gran es pensa que té poder sobre el petit i és aquí on comencen les baralles.

I ara ve quan em pregunto: podria haver evitat moltes d’aquestes discussions o baralles? La majoria de cops la resposta seria que sí .

Sí, es pot evitar, però nosaltres, els germans, no ho fem. Per què? No ho sé.

Mai m’havia parat a pensar que sempre es pot evitar una discussió. Quan et diuen que dos no es barallen si un no vol, potser et pares a pensar un minut o dos però desprès te’n oblides. Fins que arriba el dia en què estàs tan enfadada que sense pensar et passes en una d’aquelles petites baralles diàries amb el teu germà o germana petit/a. I aleshores t’adones que és una persona molt important en la teva vida. Encara que et barallis cada dia o et facin molta ràbia les coses que fa, l’estimes i en el fons tu no pretenies fer-li mal.

Aquesta és la conclusió a la què vaig arribar ahir desprès de tenir la pitjor de les baralles amb la meva germana petita, de la qual estic tan penedida què m’he promès no tornar-li a dir una cosa com la que li vaig dir.

Andrea.

El fet de ser de raça blanca o negre ha d’implicar conflictes? Tant uns com els altres som iguals, que tenim sentiments. L’odi és un d’ells, però aquest no hauria d’estar lligat per un simple color de pell. Ningú escull on néixer, ni la seva família, ni ser alt o baix, si tenir pigues o no tenir-ne, són coses que no podem triar-les.

La gent de color fa segles que ha estat menyspreada. Ningú tenia dret a tractar-los com esclaus ni inferiorment i tampoc jutjar-los sense raons de robar per exemple, per el seu color. Actualment encara hi han baralles racistes, amb la finalitat de fer mal psicològicament i físicament. Amb paraules ofensives discriminant a la persona pel que és, i no per com és interiorment. Aquests comentaris fan que es fomenti el racisme a la societat.
Estem en el segle 21, s’ha suposa que hem d’anar obrint la ment. Fixar-nos en els errors de les generacions passades, per construir un món més just i millor. On tothom puguem opinar lliurement sempre i quan respectant les diferents opinions, tot i que no les compartim.

Sandra Moradell