Per què?
| 6 octubre 2010Hi ha una edat a les nostres vides que podríem anomenar l’edat del “per què”? –Mare, per què això? Oncle, per què allò altre?.
En conclusió, volem saber el “per què” de totes les incògnites que se’ns presenten.
Més tard tenim una època, en la qual només ens agrada gaudir cada moment com si fos únic, sense tenir en compte cap dels motius que provoquen la successió de tots els esdeveniments que ens passen o bé que en deixen de passar.
Reflexionem, si us plau, val la pena “menjar-se la olla” amb coses que no podem resoldre? Aquesta és una pregunta ja realitzada per molts individus.
Concretament la meva situació actual de vida quasi que em fa decantar per a aquesta qüestió tan feta, però en ocasions no puc evitar intentar muntar aquest trencaclosques que li falten peces, tot i que sé perfectament que no el podré muntar.
És una característica humana lluitar per al que volem descobrir o resoldre, cosa la qual ens ha permès evolucionar fins l’actualitat.
Després d’haver presentat un debat i unes preguntes plantejades sobre la llibertat de cadascú en una classe de ètica, he arribat a la conclusió de que:
Sí, tot te un “per què”, una causa, o un com ho vulguem anomenar i nosaltres només podem estar esquivant el suposat destí en períodes molt curts de temps.
Per aquesta raó se’ns obliga a triar un camí dictat per a la nostra consciència i marcat per a la situació en la que ens trobem i anar esperant les conseqüències que resultin d’aquesta encertada o equivocada decisió, en la suposada dimensió espai/temps en la que ens trobem.
Alex
