LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Hi ha una edat a les nostres vides que podríem anomenar l’edat del “per què”? –Mare, per què això? Oncle, per què allò altre?.

En conclusió, volem saber el “per què” de totes les incògnites que se’ns presenten.

Més tard tenim una època, en la qual només ens agrada gaudir cada moment com si fos únic, sense tenir en compte cap dels motius que provoquen la successió de tots els esdeveniments que ens passen o bé que en deixen de passar.

Reflexionem, si us plau, val la pena “menjar-se la olla” amb coses que no podem resoldre? Aquesta és una pregunta ja realitzada per molts individus.

Concretament la meva situació actual de vida quasi que em fa decantar per a aquesta qüestió tan feta, però en ocasions no puc evitar intentar muntar aquest trencaclosques que li falten peces, tot i que sé perfectament que no el podré muntar.

És una característica humana lluitar per al que volem descobrir o resoldre, cosa la qual ens ha permès evolucionar fins l’actualitat.

Després d’haver presentat un debat i unes preguntes plantejades sobre la llibertat de cadascú en una classe de ètica, he arribat a la conclusió de que:

Sí, tot te un “per què”, una causa, o un com ho vulguem anomenar i nosaltres només podem estar esquivant el suposat destí en períodes molt curts de temps.

Per aquesta raó  se’ns obliga a triar un camí dictat per a la nostra consciència i marcat per a la situació en la que ens trobem i anar esperant les conseqüències que resultin d’aquesta encertada o equivocada decisió, en la suposada dimensió espai/temps en la que ens trobem.

Alex

Parlaré del canvi de les notícies depèn de la cadena televisiva, emissora de radio o diaris que utilitzis.

Les persones i mitjans de comunicació tenen diferents idees polítiques, socials, esportives… ( capitalistes, socialistes, comunistes, madridistes, barcelonistes…). El cas és que ens manifestem el 10-Juliol 1,5 milions de catalanes i catalans favor del dret a decidir ( majoritàriament per la independència) i al diari espanyol El Mundo i la televisió encara preconstitucional Intereconomia van dir: “ 56000 catalanes se manifiestan a favor del estatuto de autonomía”.

El fet és que moltes vegades no diuen moltes notícies o només diuen les que els hi convenen.
No diuen a cap televisió que el tribunal d’Estrasburg va condemnar l’estat espanyol per tortures ( per exemple una molt important al nostre país, Catalunya, la del 1992 nomes per militar en organitzacions com Moviment de Defensa de la Terra, Esquerra Republicana de Catalunya, Catalunya Lliure…)

Vull recordar que Celestino Corbacho ( número 3 a les llistes del PSC) ha dit que la independència no seria pacífica. A veure, senyor Corbacho no seràs tu el que per tal de que Catalunya no fos un país enviaries els tancs i atacaries als catalans? Això es democràcia? No, senyores i senyors, això es una màscara que es comença a caure a trossos, una mentida que fa pena a la resta d’Europa.

No ens mereixem estar lligats a un estat que ens roba 22000 milions d’euros anuals( 500€ al segon ), ens fan discriminacions becàries, complicacions per a la emancipació juvenil, tenim d’estar lligats a unes seleccions esportives que possiblement no les sentim properes, discriminacions a la llengua, cultura, no ens deixen comerciar amb altres països per nosaltres sols, els vols internacional gairebé sempre passen per Madrid amb el que ens encareix més el bitllet, paguem molts diners en peatges…
Nosaltres, les catalanes i catalans tenim un virus i aquest virus es diu ESPANYA.

David

Aquesta setmana passada vaig anar als concerts de la Mercè, bé aquest no és el tema concretament sinó, les amenaces de bomba que hi havia.

Dijous, varem anar amb unes amigues al concert de la Pegatina, un grup de rumba, amb la intenció de riure, ballar i passar-nos-ho molt bé.

Quan vam començar a veure helicòpters volant, policia per tot arreu i totes les portes molt controlades, va ser quan vaig començar a pensar que potser si que era veritat que hi havia una bomba però, a la mateixa vegada pensava que si hi hagués una bomba no deixarien fer el concert de cap de las maneres. Va ser en aquells moments quan vaig començar a donar-li moltes voltes, “I si realment si que hi ha una bomba i no veig mai més la gent que més estimo?” “I si la meva vida s’acaba aquí?” “Prefereixo morir abans que quedar amb la cara desfigurada i sense un braç?” En fi, moltes preguntes que et ronden pel cap. En aquells instants ho donaries tot per poder arreglar moltes coses del passat, per demanar perdó a molta gent, per dir t’estimo i per abraçar a les persones que t’envolten.

Crec que una situació de vida o mort ( en aquest cas molt exagerat) et pot fer reflexionar sobre tot et fa apreciar tot el que tenim, sobre els nostres actes i també sobre moltes coses que t’agradaria fer, molt de temps que voldries aprofitar, tantíssimes coses a dir…

Per mi i les meves amigues va ser un dijous dels millors de la nostra vida. Tot va acabar bé sense cap bomba ni cap problema però, que haguéssiu pensat vosaltres si estiguéssiu en aquella situació?
Penso que és una situació que dona molt a parlar.

Ariadna

Tots pensem que morirem de vells, ningú es planteja la possibilitat de que demà a aquesta mateixa hora el teu pare, mare, amic, parella, company de classe o qualsevol persona propera a tu falti. Ningú s’ho planteja perquè ningú vol que succeeixi. Tots pensem – No això a mi no em passarà… però després podem veure a les noticies de la televisió que hi ha famílies destrossades per la falta d’algun membre, que ahir estava perfectament bé sopant en família, rient amb els amics, planejant coses per el cap de setmana, i avui ja no hi és, i no s’hi pot fer res no hi ha marxa enrere. La pregunta que s’ha fet molta gen és Perquè en aquell moment va tenir que anar fins allà? Segur que es podria haver impedit. És massa tar, el buit dintre el pit ja no te’l pot treure ningú.

Hauríem de viure el dia a dia de la millor manera possible amb les persones que t’envolten, perquè si demà alguna d’elles no hi fos tindrem el desig de no haver estat somrient amb aquesta persona el dia anterior.

El valor del temps és incalculable.

Natalia Gasulla

Quan era petita volia un gos. El demanava quan em despertava, mentre dinava, cada vegada que en veia un pel carrer…La meva mare no en va voler cap en aquells moments, per això em vaig haver d’acontentar amb passejar els dels meus amics o veïns. Però no era el que jo volia, jo volia el meu.

Al cap d’uns anys, la meva mare va considerar que jo i el meu germà ja érem prou grans i ens va donar una de les millors sorpreses que m’han donat mai: ens va portar un gos!!!

A partir d’aquell dia vaig entendre de veritat el que és tenir un animal així. Dona feina, sí, l’has de treure a passejar, rentar-lo, jugar amb ell, posar-li el menjar i l’aigua… Però és impressionant de la manera que et tornen tot això. Et donen tot l’amor que poden i més. Tu els pots renyar, que al cap d’una estona, venen cap a tu remenant la cua, sense cap mena de rancor. Si tens un mal dia, estan amb tu, encara que no sàpiguen el que et passa i quan tornes a casa, t’esperen a la porta per rebre’t tot content. Per mi, els gossos són uns dels millors animals de companyia.

Judith