LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Trec el cap de l’aigua. Els pulmons se’m fan petits. Busco la connexió entre la meva taula i jo. Em segueixo la cama amb la mirada i trobo el lligam. Estiro la corda, agafo la taula. Intento pujar, però les forces em fallen. No és només això. Em costa respirar, no pensava que l’ona tingués tanta força. De sobte recordo l’instant, la sensació de l’empenta de l’onada, el contacte del meu pit amb la cera de la taula, el tibament dels músculs dels meus braços al alçar-me sobre aquesta. Al principi tot era correcte, recordava els passos a seguir, però l’ona era massa gran. El control que exercia sobre la taula va desaparèixer, i el llavi de la onada se’m va empassar.

No per això deixaré d’intentar-ho. No estic sol. Al meu costat tinc companys surfistes que busquen el mateix que jo: agafar l’onada adequada, per molt gran que sigui, per molta força que tingui…

M’aïllo de tot, només sento el gronxar del mar i el soroll del vent. L’ona s’aproxima. Em prepar-ho, em mentalitzo, estic disposat a intentar-ho tantes vegades com calgui, això ho tinc clar.

De sobte la sensació de l’atracció de l’ona s’apodera de mi, no sé si els braços m’obeiran, però sé que he d’intentar-ho. Així que començo a barallar-me amb l’aigua situada per sota de mi amb un moviment de braços i cames tan sincronitzats com els d’un atleta professional. Avanço meteres amb el meu enemic darrere trepitjant-me els talons, fins que m’atrapa. Aquell era el moment! Aquí és on m’havia d’aixecar; per tant, arreplegant les forces que em quedaven, flexiono els braços i m’alço sobre la taula. Canvio el rumb d’aquesta i la col·loco en diagonal. Quan vull donar-me conte em trobo sobre un taulell de fibra de vidre surfejant l’onada germana de la que m’havia engolit sense compassió. La qual va acabar amb un esclat de ràbia per part del llavi, produint una explosió d’escuma extensa fins a la costa. A l’escuma la taula no lliscava, s’enfonsava, així que vaig baixar-ne. En girar-me vaig poder observar com tots aquells companys amb els mateixos objectius que jo m’aplaudien i em felicitaven.

Un gran repte superat, vaig pensar.

Xavier Martínez

Des de petita que visc a Barcelona, i ara us preguntareu ? Vius a Barcelona ? vaig néixer a Barcelona i porto des dels 10 anys, a Vilassar de Dalt, ara el meu poble.
Va se l’estiu de 2004, quan la notícia va arribar a les meves orelles, quan els meus pares em van dir que marxaríem a viure fora, que deixaríem la nostra vida de Barcelona, i aniríem a viure al poble dels avis, per part del meu pare.

Aquella notícia va ser com si em caigués tot damunt, com si la vida se’m acabés en aquell moment, és clar, ara pensareu, que exagero una mica, però era ‘’petita’’ i per mi, el fet de canviar de ciutat, de casa, d’amics, de veïns, era tot molt nou.

Els dies passaven i la meva germana i jo, pensàvem idees per no haver de marxar d’aquell piset del barri de Montbau, i haver de deixar-ho tot, en pocs dies…

Cap idea servia, pels nostres pares, la decisió ja estava presa.

Les mudances van començar d’immediat, no podia veure com desmuntaven els mobles del pis,  com fèiem les caixes i havíem d’empaquetar-ho tot per deixar-ho ben llest i portar-ho rumb ‘’cap a la nova casa’’.

Vam arribar a Vilassar, al nou pis, i després de veure-ho vam pensar, que no estava tan malament com pensàvem..

Els dies van anar passar i vam començar el cole, ara, començava 5è de primària, i quan vaig arribar a l’escola I.E san Jordi, vaig pensar:’’ i si no faig amics ? i si no m’adapto bé ? i si no els agrado, i si…’’ bé, doncs tot eren preguntes sense respostes.

Al final vaig acabar fent amics, em vaig acabar adaptant, els vaig acabar agradant, i tots vam fer una pinya, i no van deixar que em quedés sola en cap moment.
Passaven els anys i jo, cada vegada em sentia millor, tenia amics, coneguts, un piset en perfectes condicions al centre del poble, què més podia demanar ?

Al cap de 3 anys, vam tornar a canviar de casa, i vam anar a viure a una casa molt més gran que el pis, i nostra, sense haver de pagar hipoteques i aquestes coses..
També vaig haver de canviar d’escola, i vaig anar a l’institut, tot el meu cap eren preguntes i més preguntes sobre com seria ‘’la meva nova vida a la nova casa, i al institut’’ millor se’m feia la idea perquè ja coneixia a molta gent al poble, i no se’m feria tan difícil haver d’adaptar-me, així va ser, he conegut a nova gent, nous amics, he canviat d’escola…
El millor és que encara conservem el pis de Barcelona, i els amics de tota la vida, que quan vulgui, els puc anar a visitar.

Però… si ara em preguntéssin de tornar a Barcelona, la veritat, es que no sabria que contestar..

Laura Masiques

Muchas veces me pregunto: ¿qué significa respeto? Para la Real Academia Española de la Lengua respeto significa consideración hacia alguna persona o cosa. Parece una idea bastante sencilla de explicar, pero a la hora de ponerlo en práctica, la cosa cambia.

Las personas somos hipócritas por naturaleza. Sobre todo si se habla de respeto.  Casi todos nosotros –incluida yo- hemos criticado a alguien por su manera de vestir, de hablar, de pensar…  y lo vemos como una simple broma, o un simple comentario. Lo gracioso, es que cuando vemos a alguien criticando a otra persona y nosotros pensamos que se está pasando, no dudamos en llamarle la atención. Y eso pasa, porque la mayoría de veces somos muy observadores para detectar los errores que comete algún compañero, pero incapaces de aceptar los nuestros. ¿Y por qué? Simple: porque somos todos una panda de orgullosos.

Las personas, que tenemos la consideración a niveles muy bajos, somos  incapaces de estar un solo día sin criticar o reírnos de alguien, cuando sabemos perfectamente que no está bien. Pero nosotros lo seguimos haciendo. Quizá por aburrimiento, por falta de conversación o porque simplemente esa persona nos cae mal.

Después, están aquellas personas que critican a una solo porque sus amigos lo hacen. Y eso me parece vergonzoso, además de una falta de personalidad enorme. Estaría bien que aquella gente que se pasa todo el día hablando mal de los demás se pusiera delante de un espejo, se mirara detenidamente e intentara sacar a la luz sus propios defectos. Porque todo el mundo los tiene.

Por último, quiero invitar a todos a una reflexión consigo mismo sobre este tema. Yo creo que nadie tiene ningún derecho a opinar sobre la indumentaria, sobre los pensamientos o sobre la forma de vivir de la otra gente, porque, si te paras a pensar, seguro que hay personas a las que les encantaría juzgarte pero no lo hacen. ¿Y sabéis por qué? Por respeto.

Arantxa

Ahir, tenia hora per el dentista. Ja sabia al que anava, m’havien de posar ferros. Això no es que sigui plat de bon gust, perquè apart de que influeix en el teu aspecte, també requereix que hagis de treure’t alguns costums que tenies en el passat.

Anava amb la idea de que em faria una mica de mal quan me’ls posessin perquè algunes amigues que n’havien portat, m’ho havien comentat. Això va fer que tingués una mica de “por” al cos, durant tot el dia. Un cop allà, vaig asseure’m  a la sala d’espera, com diu el mateix nom, a esperar. Se’m va fer etern, fins que va venir la secretària i em va dir aquestes paraules: “Bé Marta, ja no podem esperar més. Et toca”. Després de sentir aquestes paraules, em va sortir com un acte involuntari el tocar-me les dents, perquè probablement, no podria sentir el mateix tacte en 2 anys, que és el temps que he de portar-los posats.

Vaig estar com mitja hora asseguda en una mena de butaca. Quan ja me’ls van posar, em sentia molt rara. És una sensació que mai havia sentit. És inexplicable. Has de passar per aquesta experiència per poder comprendre la raresa de portar un tros de ferro a les dents.

Gairebé no volia riure ni parlar aquell dia. No volia que la gent em veiés les dents. Tot i així, vaig reflexionar una mica i vaig dir que no em podria estar durant dos anys de la meva vida, amagant-me les dents. A part que no és res de l’altre món portar ferros, perquè pel que he vist, molta gent en porta o en portarà d’aquí poc temps.

Un dels inconvenients, és que no pots menjar tot el que t’agradaria. Al principi, has de deixar de banda les “gominoles” o bé una cosa que m’agrada molt, el fuet. Encara que si en volem treure un punt positiu de tot això és que tindré una dieta més saludable.

El primer dia, no he menjat gairebé res. No perquè no vulgui, sinó perquè no puc. A part de que tardo el doble del que tardava abans, hi han moltes coses que són incòmodes de menjar perquè has de mossegar bastant, i fa mal.

Encara que la gent diu que em queden bé, jo no opino el mateix. Això és psicològic, per tant encara que m’ho diguin molts cops o em diguin coses bones…quan tens una cosa ficada al cap, a vegades no hi ha res ni ningú que ens pugui fer canviar d’opinió. Suposo que amb el pas del temps m’acostumaré i acabaran per agradar-me, encara que sigui una mica.

He arribat a la conclusió que no val la pena estar tot el dia pessimista, com ho estic aquests primers dies. Les coses no canviaran. No me’ls trauran. Així que m’hauré d’acostumar i intentar seguir com abans. Com moltes amigues m’han dit, el resultat és el que compta, i encara que seran dos anys llargs, espero que finalment hagi valgut la pena.

Marta

“Voleu relaxar-vos i parar un moment!” és el que em passa pel cap quan veig la gent. La veritat és que jo sóc una d’aquelles persones, no paro, sempre tinc coses a fer. No hi ha dia que no vagi amb l’agenda amunt i avall organitzant-me per fer-ho tot.

Però la cosa canvia quan dic “ no puc més” em poso una cançó, m’estiro al terra (de parquet) i tanco els ulls. Molta gent pensaria “què fa aquesta estirada al terra?” Però estic seguríssima que canviarien d’opinió si ho provessin. No sabeu què agradable és estirar-se i escoltar una cançó tranquil·la. Ni Hip-hop, ni Metal, ni cançons comercials… ni tota aquesta música que t’estressa més quan l’escoltes.

El so del piano, la guitarra acústica, el saxo… I tu allà tirat, és el que et fan passar al món de la imaginació on els teus somnis es fan realitat. I desconnectes completament de tot, disfrutant del que t’agrada fer.

No vull dir que la gent s’estiri al mig del carrer, brut . Simplement m’agradaria que la gent es parés a pensar i que pogués disfrutar del que fa i del que els agrada. Que miressin per la finestra i diguessin “quin dia més maco que fa avui”.

La gent només pensen en les coses que els estressen i no gaudeixen del que hi ha al seu voltant. I sí, implicar-te en les teves obligacions és important, però fins a un cert punt, no deixis que el teu estrès et superi.

Laia