LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Arriba setembre, i com tots els inicis de curs professors nous s’incorporen a l’institut. Acabem de començar quart i cadascú fa l’itinerari que va triar a finals de tercer. Els que fem el social i l’humanístic som bastants. Al principi érem 38 alumnes a música i llatí però van fer algun canvi perquè no hi cabíem tots a la classe.

A la segona setmana, les classes de música les fèiem amb la Tere. Un dia ens van dir que havíem de partir la classe en dos grups perquè havia vingut un altre professor. D’aquesta manera podríem fer la classe en millors condicions.

Ja hem tingut algunes classes amb el nou professor i la veritat es que ensenya d’una manera molt diferent de la Tere i això no hauria de ser d’aquesta manera. L’altre dia la nostra meitat del grup estàvem llegint el llibre i agafàvem apunts sobre el tema, però de fons sentíem cançons que venien de l’altra aula, la de música. Un cop acabada la classe vaig anar a preguntar a l’altre grup què estaven fent i em van dir que feien un karaoke.

Jo crec que les classes de música les hauríem de fer tots igual i no que uns facin una cosa i els altres una altra. Ja sé que tothom té una manera d’ensenyar diferent i el seu estil però haurien d’assemblar-se una mica.

Clara

Recordeu el mundial de futbol celebrat a Sudàfrica aquest mateix any 2010? Recordeu qui va guanyar el mundial? I que els dos finalistes de l’última edició del mundial, a l’any 2006, Itàlia i França, van quedar eliminats a la fase de grups? I perquè us faig totes aquestes preguntes? La resposta és senzilla: us vull explicar un fet.

18 de Novembre del 2009, França i Irlanda s’estan jugant l’última plaça europea del mundial. És el partit de tornada, a l’anada França va guanyar 0-1 a Dublín. Van 0-1, Irlanda ha marcat al minut 33 de la primera part. Durant el partit, Irlanda està jugant molt millor que el combinat francès, però no marca el segon gol i finalment arriben a la pròrroga.

És el minut 104 de partit, pilota a l’àrea, i Henry la controla amb la mà dues vegades dins l’àrea i assisteix a Gallas perquè remati a plaer. L’àrbitre dóna gol, la FIFA no diu res, Irlanda eliminada i França al mundial injustament.

Realment el resultat és tan important? La fi justifica els mitjans? El més important era que els francesos arribessin al mundial? Pensem-hi…

Recordem que França va quedar quarta a la fase de grups, és a dir, última i eliminada. I no només això, sinó que hi ha hagut sancions, expulsions i dimissions; tant de jugadors com de tècnics.

No serà que la selecció francesa va rebre el seu càstig? Jo personalment, penso que hi van intervenir raons psicològiques sobre els jugadors, ja que sent els actuals sotscampions del món, van entrar al mundial a la repesca i servint-se de trampes.

Poseu-vos en el lloc dels irlandesos…

David Garcia Llonch

Des de petita que m’agraden els animals, sobretot els gossos. Quan tenia 6 anys pel meu aniversari em van fer el millor regal de la meva vida, me’n van regalar un. La veritat es que no em va costar gens escollir. Quan vaig arribar a la gossera van venir tots els cadells a saludar-me, menys un que estava sol darrera de la seva mare, semblava que tingués vergonya i com que jo sóc tímida me’l vaig quedar. Entre tots vam decidir anomenar-lo Terry. Era un gos petit amb els ulls blaus i el pelatge d’un color marronós amb taques negres, tots dos congeniàvem molt bé, jugàvem junts a pilota. Passats dos anys, va créixer molt, ja no era el gos petitet que no sabia bordar, ara era enorme i tenia tanta força que no el podia treure a passejar perquè més aviat em treia ell a mi. Va començar a portar-se malament. Bordava a tots els gossos i persones, trencava coses i s’ho menjava tot. Però continuava sent el gos que li feien por les bicis i m’estimava tant.

Va arribar un dia que els meus pares ja no sabien què fer, i van prendre una de les decisions més difícils, van treure el Terry de la meva vida. M’ho van explicar tot: em van dir que era massa gran per casa i que es comportava molt malament. Havien trobat una casa millor per ell, on hi havien gossets que es podrien fer amics i tenien un pati gegant on jugar. Primer vaig començar a plorar perquè no m’ho podia creure, em treien un germà i un amic, algú que sempre tenia temps per jugar amb mi i remenar la cua. Pensava que tot era un somni, no podia ser veritat.

Va arribar la nit abans, els meus pares em van deixar dormir al seu costat, aquella nit vam dormir els dos junts. Era l’últim dia que el veia. Em vaig despertar al meu llit, vaig baixar escales avall i no hi era, tampoc hi havia les seves coses. Em van explicar que havien marxat sense avisar-me perquè ell mai es volia separar de mi, i això hauria estat més difícil si jo hagués estat allà present.

Fa poc vaig saber que havia mort. Totes les il·lusions de tornar-lo a veure es van acabar. Vaig recordar totes les històries que vam passar junts, totes les coses que em va trencar, encara que el perdonava; o els dies que em tirava pel terra de la força que tenia. S’ha acabat no el tornaré a veure mai més. Tot i així sempre el tindre un lloc per a ell dins meu, a més tinc un àlbum de fotos dedicat a ell on hi ha cada historia que passàvem junts.

Gemma Cuenca

Cada matí em llevo, i cada matí em faig la mateixa pregunta: Com hagués sigut?. Com hagués sigut si tota la meva família visqués a prop d’on visc jo? Que els meus pares es barallessin sobre amb quina família passar la nit de Nadal i amb quina cap d’any o reis; que per celebrar el meu aniversari ens ajuntéssim tots i ens ho passéssim genial! …

Somniar despert és fàcil, i gratis, però no serveix de gaire, doncs la vida real no és la única que tenim. Quantes de petites somiaven en ser princeses i tenir el seu príncep blau? Jo, m’imaginava, almenys, que tota la meva família vivia al mateix país. En realitat, tota la família per part de ma mare, viu a Holanda. A excepció de la meva tieta que viu a França, i no sé com s’ho fa perquè no té família allà.

Cada dos anys vaig a Holanda. I quan estic allà, em sento com a casa, però alhora trobo a faltar el que durant molt de temps sempre considero la meva única casa. És possible mantenir dues vides? Dues identitats? Jo tinc passaport holandès i DNI espanyol. Però si haig de viatjar a algun lloc, quina nacionalitat agafo? A l’aeroport dic que sóc holandesa o que sóc espanyola? Masses preguntes.

Fa poc el meu cosí és va treure la carrera de psicologia i la d’arquitectura, i jo no hi era per felicitar-lo. Quan a la meva àvia li van detectar càncer i la van operar, tampoc hi era per donar-li suport. I tampoc hi era quan la meva besàvia va morir, ni per estar amb els meus cosins en moments importants, i veure créixer el meu cosí més petit –que ara és igual d’alt que el meu germà tot i que es porten més de 3 anys -. Sempre que els visito i veig la quantitat de coses que m’he perdut, que no conec de les seves vides… Ara som com estranys, i quants més anys van passant, aquest sentiment és més gran.

Fa dos anys vaig creure haver trobat la solució, doncs volia anar-me’n a estudiar allà. Però perquè? Podré tornar a sentir-me bé amb ells? O sacrificant-me així l’únic que aconseguiré serà perdre també la bona relació que tinc amb la meva família d’Espanya?

Però saps que? M’agrada tenir part d’holandesa i part d’espanyola, doncs m’ha donat més cultura i sé un idioma més. A la vida sempre hi ha coses que es podrien millorar, però lo maco es poder sobrepassar els obstacles i seguir endavant.

Kim

Moltes vegades un jove passa per moltes situacions que no el deixen viure totalment feliç. Aquestes situacions poden ser familiars, estudiantils, personals com poden ser els fets que passen a la vida quotidiana, que et deixen sense ànims de seguir endavant… sense ànims de somriure o de parlar amb ningú! Aquests estats d’ànim són els que em passen moltes vegades… Puc estar totalment content i als 2 minuts estar trist… simplement per alguna cosa que hagi sentit o alguna cosa que m’hagi passat… i em pregunto si seré l’única persona a qui li passa això. Tinc un caràcter força descontrolat i quan se’m fica alguna cosa al cap, sempre ha de ser el que jo vull i gairebé sempre me n’adono que estic equivocat. L’adolescència no és una època gens fàcil per mi, sobretot si tinc una personalitat tan forta que no em deixa expressar amb claredat el que veritablement vull fer. Tinc un nus al cap, un nus que no em deixa pensar en res més que en el futur… “Què faré quan acabi l’institut?” aquesta pregunta és tan repetida… que ni tan sols ho he sabut mai. La meva família no ha tingut mai bons estudis, han viscut a una època difícil i no han pogut mai poder anar a una Universitat, per tant no em poden ajudar gens a decidir un bon futur per a mi… A més el tracte amb ells, sobretot amb el pare, no és gens cordial… Sempre ens barallem per tot, sota el meu punt de vista, perquè no suporta la meva personalitat i això em fa ràbia. Però de la ràbia trec el voler passar de tot i que no importi res, perquè així es quan jo puc ser feliç, almenys a aquesta edat, quan encara no tinc gaires responsabilitats…

PD. Encara que la majoria del dia m’ho passi somrient, no vol dir que estigui totalment feliç, perquè, a vegades, és millor treure un somriure que explicar perquè estàs malament! 🙂

Tulio