LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Quan l’ésser humà descobreix alguna cosa, l’observa, l’experimenta, li agafa confiança i finalment, quan pensa que ho té tot controlat, un perill s’imposa al seu davant i acaba agafant-li por. Això és el que ens ha passat amb el nostre planeta, la Terra.

Avui a la tarda, el meu pare i jo hem anat a Barcelona amb cotxe i mentre mirava al meu voltant m’he fixat en com era el paisatge. Grans edificis s’alçaven a banda i banda dels carrers, al seu davant, una filera d’arbres plantats arran la vorera, en molt mal estat, resseguien el carrer de punta a punta. A prop meu, un reguitzell d’automòbils amb els motors engegats deixant anar grans quantitats de CO2 i amb un soroll que, juntament amb el de les botzines, creava un ambient no gaire agradable. I què m’esperava doncs! Quatre casetes envoltades d’una gran vegetació?

Les coses han canviat; el món ja no és el que era. Ara, per veure un arbre o respirar aire pur, s´han de fer quilòmetres. El que actualment són pobles de muntanya acabaran essent grans ciutats amb el mateix ambient que les actuals. Si es continua edificant amb aquest ritme no quedarà cap espai verd. I que passarà quan ens quedem sense boscos, edificarem sobre el mar?

D’aquí uns quants anys, quan el món estigui contaminat i ja no hi càpiga cap edifici més, aquest ens ho farà pagar i llavors ens adonarem del mal que li hem fet durant tant de temps. I el que ens farà més ràbia de tot plegat és que tots nosaltres en tenim una part de culpa.

No us sembla que hauríem d’obrir els ulls i fer un esforç pel que en realitat ens importa?

Xavier Cañellas Mestres

La meva anècdota comença la nit de fa dos o tres anys enrere, l’1 de novembre, el dia de la castanyada o en altres països Halloween, quan els meus amics i jo vam anar a gastar bromes per celebrar aquest dia. Érem en Gerard, l’Ignasi, en Raül, en Xavi i jo.

La nit va començar a les vuit i mitja, els cinc vam anar a sopar a Cabrils al bar-restaurant “La Concòrdia” on menjàrem uns entrepans ràpids. Quan vam haver acabat va començar la diversió, els cinc vam anar porta per porta per les cases de Cabrils on fèiem bromes, com per exemple llençar bombes fètides a les cases, posar cola al pany de les portes i després trucar al timbre, o empaquetar un cotxe amb paper del vàter, entre d’altres. Va ser realment divertit.

A les onze i mitja de la nit passàvem per un carrer molt fosc on vam veure que un noi tirava un ou a un cotxe, llavors vam començar a córrer nosaltres cinc i aquells nois. Uns moments després un home va sortir del cotxe i ens va agafar a mi i a en Raül, aquell home ens va exigir que li netegéssim el cotxe però nosaltres dos vam dir que no perquè no havíem sigut. Aquell home ens va respondre que volia que li netegéssim de totes totes perquè no ens creia, per sort la seva parella va sortir del cotxe, el va calmar i s’en van anar.
En Raül i jo vam pujar a casa en Gerard perquè ens hi quedàvem a dormir, en arribar ens vam trobar en Gerad, en Xavi i l’Ignasi que havien aconseguit fugir, a un d’ells se li va acudir dir als pares que ens havien segrestat, immediatament quan nosaltres dos ho varem sentir ens vam posar a riure una bona estona.

Després de calmar-nos ens vam acomiadar de l’Ignasi i en Xavi i ens vam ficar a dintre casa d’en Gerard a mirar una pel·lícula i a dormir.

Pau

La teva vida es com un reality show, on has d’intentar fer tot l’impossible per continuar i seguir endavant. Surten companys, n’entren de nous, però sempre t’afectarà més que s’en vagi aquell company amb el que tenies tanta confiança, aquell suport on et recolzaves, o fins i tot potser el veies com un model a seguir, com a base de la teva ideologia dins el programa. No ho suportes més i et tanques a plorar a l’habitació, no vols contacte amb l’exterior. I si has de fer el paperet davant les càmeres ho fas, però, això sí, s’ha de posar mala cara, si no et fas la víctima, saps que no arribaràs enlloc.

Passen els mesos i et deixen a fora, al món exterior, passes de conviure amb càmeres a compartir la teva vida amb la crua realitat, la realitat que tu vivies abans, però com que no eres conscient…

Et trobes enmig d’un bullici de gent, t’angoixes i veus que ja no estàs en aquella casa, on podies plorar, i ho tenies tot fet, ‘’m’hauré de buscar la vida’’ penses…

I aquella bombolla fictícia que tenies al teu cap, l’has d’anar guardant per força, saps que si la vas lluint pel carrer, seràs criticat, t’has de fer gran de cop. Gran per dins, potser per fora ja ho ets, però mai se sap noi.

La meva bombolla la vaig amagar fa aproximadament un mes, la mort del meu besavi va ser un cop molt dur per tots. Va ser quan aleshores, vaig sortir del meu propi reality show i em vaig afrontar al món exterior, aquell que m’esperava ansiós fora de la meva bombolla. Va ser com si alguna part de l’ànima del meu besavi s’hagués traslladat al meu cor, i per primer cop, vaig sentir que em vaig fer gran. Havia d’aguantar una postura ferma, davant la família i anar a l’enterrament en representació dels altres besnéts, (més petits és clar). Potser no es la manera més comú per sortir d’aquest reality que tenim creat quan som petits a casa, però suposo que per alguna raó inexistent a mi m’ha tocat fer-me gran així.

Carolina Castaño

A la meva família, tinc la sort de que ens agrada molt viatjar. Gairebé cada estiu anem de viatge a algun lloc, hem estat a molts llocs del món, però on més ens agrada és a Àfrica. Hi hem estat varies vegades, però per mi, la millor va ser un cop que vaig anar amb el meu pare i el meu oncle a Kenya. Aquell cop, no era el primer que jo anava a Àfrica, ni el meu pare tampoc. Però si que era ell primer cop que anàvem pel nostre compte, és a dir, sense cap guia ni a través de cap agència, simplement havíem llogat un tot terreny, havíem comprat uns mapes i ens havíem organitzat una ruta nosaltres mateixos.

Hi ha gent que diu que no li agradaria anar a països com aquests perquè són llocs insegurs, tot està brut i en males condicions i, sincerament, així és. Tot i axó son bons països per visitar, on si es té una mica de cap i es va amb compte no s’hauria de tenir cap problema. En quant a que tot és brut i  en mal estat, hem de pensar que amb el turisme ajudem a millorar el país.

Per anar-hi, són recomanables una sèrie de vacunes contra malalties com la febre groga o el tètanus i un tractament amb pastilles per prevenir la malària, però això no suposa cap problema. Actualment, es pot fer tot al CAP.

El nostre viatge, consistia bàsicament en visitar un parell de Parcs Nacionals del país, i passar-nos els dies fent “safaris” per veure animals. Vam visitar el “Maasai Mara National Park”, el “Nakuru National Park” i la “Kakamega Forest”, un petit tros de selva que quedava al país. A tots els llocs vam veure moltíssims animals, realment la quantitat que n’hi ha és sorprenent. Aquí, per molt “Parc Nacional” que sigui un lloc, si pots veure el cul d’un cèrvol fugint entre els arbres, has tingut molta sort, En canvi allà, els animals es veien per tot arreu.

La escena més impressionant que vaig veure, va ser al Parc Nacional de Nakuru. Estàvem amb el cotxe per un camí quan de cop, vam veure dos rinoceronts corrent per  la sabana en el que semblava un joc. Vam quedar-nos mirant, i al cap d’una estona, vam veure com s’apropaven al camí, i es paraven a tan sols uns metres del nostre cotxe. La sorpresa que ens vam endur quan vam veure que els rinoceronts no estaven jugant, sinó lluitant va ser enorme. Ens trobàvem a tan sols uns quants metres de dos rinoceronts de dues tones cadascun lluitant entre si!! Els dos estaven sagnant de la base de les banyes, punxant-se i esbufegant tan fort que aixecaven pols del terra.  Mentre contemplàvem la perillosa escena amb la por a flor de pell , el meu pare no havia ni apagat el motor del cotxe per poder marxar ràpidament d’allà en cas de que se’ls acudís atacar-nos. I la veritat és que aquella escena et feia anar el cor a tota velocitat. Pensar que en qualsevol moment l’animal se’t podia llençar sobre i bolcar d’un cop el cotxe… Era una sensació que t’espantava, però que va valer la pena.

En resum, el viatge va ser un total èxit, perquè això que he explicat, és només una mínima part de tot el que vam poder veure. Àfrica és un continent ple de possibilitats, hi pots trobar de tot, àrids deserts, selves  i sabanes plenes de vida i una gran varietat de cultures i llengües molt interessants.

Cristian

Dijous! Per fi dijous, només queda un dia i ja és cap de setmana! M’he passat tot el dia pensant què faré; aniré al cinema, quedaré amb les amigues, veuré el Barça, miraré alguna pel·lícula, etc.

Però, tot s’esborra del meu cap, quan, arribo a casa i em diu la meva mare; Anna, recorda que t’has de preparar la maleta, demà marxem a “La Galera”.

Llavors, és quan recordo que cada Castanyada marxem a una casa rural. Hi anem amb altres famílies que també tenen fills, però no n’hi ha cap de la meva edat, i és una mica avorrit. Tots anem amb cotxes 4×4, fem excursions per la muntanya caminant (que per cert, a mi no m’agrada gens), visitem el Delta de l’Ebre, etc.

Jo entenc que els pares, no només els meus, vulguin marxar algun cap de setmana fora, perquè es passen tota la setmana treballant i volen canviar una mica d’aires. També entenc que s’ho passen bé amb els seus amics i suposo que a mi em passarà el mateix quan tingui la seva edat.

Cada any, quan marxo, penso: “m’avorriré com una ostra”, però quan torno, me’n adono de que els meus pares han intentat que jo estigués a gust i sincerament, en el fons, no m’ho he passat tan malament com em pensava.

Anna

Ja tens 15 anys. Vas a 4rt d’ESO i encara no tens del tot clar que es el que vols fer.
A molta gent amb 15 o 16 anys d’edat els passa el mateix que a tu, i es normal, encara no som persones madures i anem de bojos per la vida sense que ens importi que passarà dintre de dos dies, per això no ens parem a pensar què passarà dintre de deu anys.

Quan  tothom pregunta “Què vols ser de gran?”, jo no sé ben bé que contestar.

De petits ja ho tenim ben clar que volíem ser, un volia ser veterinari, l’altra astronauta i passaves de ser astronauta a ser metge. Però ara és moment de posar-nos serios i decidir tot el nostre futur.

Et comences a estressar i a preguntar-te, “Què passa si no m’agrada això?” “I si no trobo treball?”  “Com començo a organitzar tota la meva vida?”.

Intentes explorar totes les teves opcions. Mires quines són les assignatures que se’t donen millor, però, què passa amb el que ens agrada a nosaltres, amb el que realment voldríem dedicar-nos la resta de la nostra vida?

Avui dia, has de fixar-te amb quin treball tindràs un bon futur i  si guanyaràs suficients diners com per mantenir-te a tu i a la teva família.

Jo crec que l’única solució és experimentar, com la majoria de coses en la nostra vida.

Alba Canals

Se siente  ligera, casi flotante. Finalmente  se ha graduado!  Ahora comienza la vida real. Un puesto de trabajo. Dinero. Participar en la sociedad. Independiente. Espíritus buenos. Aprieta  el acelerador del coche con mas fuerza, emocionada por lo que  esperaba en el futuro.

Pasa por un puente y es cuando ve muchos cuervos volando sobre su coche.  Ella odia a los cuervos, el día que fue  enterrado su abuelo (cuando era una niña), se sentó en silencio,  llorando en el cementerio, triste, y los cuervos la observaban. Algunos giraban  la cabeza, y se levantaban  sobre sus pies. Otros tomaban las alas y volaban  hacia ella, con grandes sombras.

Coches tocan  la bocina, suena el  freno. Mueve el  volante para desviar un vehículo que se acercaba. Madre mía!

¡Qué trágico, al comienzo de un futuro prometedor, un accidente mortal para ella! Todo se termino antes de que comenzar, o al menos eso parecía.

Mira a través del parabrisas y ve una luz  brillante. Regularmente escucha la alarma de la ambulancia.

De repente desaparece de  las carreteras, los cuervos desaparecen. La luz brillante ya no se ve y ya no se escucha el sonido de la ambulancia.  Esta sobre una superficie blanda. En una cama,  parece ser que solo fue  un sueño.

Es consciente del  dolor punzante en el brazo, dolor  en la nariz y dolor pesado por  golpes en la cabeza. Una sensación de malestar se ha extendido como una ola a través de su cuerpo. Sólo entonces se dio cuenta, por la  olor: olor a hospital!

Sorprendida,  abre los ojos. Un hombre enmascarado aparece en su visión, ella lo observa. Es obvio que algo pasó.

Se siente desorientada en ese extraño lugar donde ni siquiera sabe cómo llego.
El  médico personal entra sin llamar, un médico extranjero interfiere con ella. Le dice que ha estado en peligro.

Ella se limitó a preguntarle al doctor lo que había sucedido, pero él le dijo que no hable y que duerma.

Le hizo caso, cerró los ojos los ojos lentamente hasta caer en un sueño profundo del cual nunca quiso despertar…

Kiana Beijleveld

Com cada setembre, tornem ha despertar del somni il·lusori de l’estiu, veient-nos captius de nou d’allò que en diuen viure.

A tu i a mi, ens continuen creient bèsties salvatges, i a la vegada futur; irònic, no?

Així doncs, de volta a la gàbia, fins que aprenguem a dar la poteta. Et cauran fuetades fins que no sàpigues mossegar-te la llengua, baixaràs dels núvols amb galledes d’aigua freda. D’aquesta manera creuen que, com sempre ha sigut, acabarem conformant-nos dins del que s’ens demana.

La creativitat acceptada, fins a cert punt , per descomptat. “ No et passis de llest” et diran. Desaprendràs a pensar per aprendre a memoritzar i obeir manaments. “ Pensa per tu mateix” típica consigna d’un típic hipòcrita, i el teu intent serà devorar el primer full que se’t passi pel davant (sigui química biomol·lecular o la guia de telèfons) provant inútilment de veure-hi algun sentit.

No odiïs al qui diu ensenyar-te, és tan presoner com tu. La seva esperança, semblant a la teva; també creia que amb els anys acabaria sent lliure d’aquells grisos murs. Il·lús! les excrecions que vessa sobre la pissarra, no són més que l’amargor que l’omple. L’omple des de el dia que deixant enrere els grisos murs, s’adonà que no eren aquells els que l’aturaven.

Que la frustració i el desencís seguien allà, les pors no se n’havien anat, es mirà les mans i llavors es veié encadenat per l’obediència, imposada pels anys.

Alguns, desesperats, intenten ara salvar-nos a nosaltres d’allò que han passat. Però els murs segueixen allà, i acabaven cansats de topar-hi, estèrils d’il·lusions; com en un principi el sistema manava. D’altres, encesos d’ira, s’equivocaran i voldran pagar-ho amb tu, inconscients de que la falsa moralitat que t’imposen i pregonen, és la culpable de la seva desgràcia.

Tu i jo, segurament acabarem com la gran majoria. Després de tants anys de viure de l’esperança, acceptant tot retall als nostres somnis, veurem que no hi ha més futur que el que ja ha set escrit. Ens buscarem una bona casa, una bona feina, la muller obedient o el marit treballador; el marit obedient o la muller treballadora, un bon cotxe, un bon televisor… amb una mica de sort unes bones vacances, on puguem esquivar la realitat uns dies .

O bé, si ho prefereixes, podem aficionar-nos a l’heroïna, no importa pas; sempre que no et queixis. Com si vols furtar carteres, o escapçar jovenetes en carrers foscos. Al sistema, sempre que no et queixis, no li seràs molèstia. Blanament, farà allò que et pertoqui: oficialitzar la teva addicció subministrant-te dolces dosis de metadona, posar barrots a la presó que t’envolta o declarar-te boig… Mentre no et queixis, més enllà del que et pertoca, viuràs mitjanament tranquil dins del teu propi eufemisme de llibertat.

Recorda sempre, que vius en una societat tan perfecta, en un sistema tan superior; que accepta fins i tot la seva imperfecció. Això si, vigila, perquè no suporta les crítiques.

Alexander

Recordo els primers anys d’escola, arribes i tot és nou, tot et sorprèn, estàs impacient per conèixer els teus nous companys que seran els que passaran amb tu els següents anys de la teva vida. Són els que en els mals moments t’acompanyaran o t’abandonaran, et faran riure o plorar, però seran ells els que t’acompanyaran durant tota la teva infància.

Quan ets petit no et pares a pensar com preguntar-li a un nen o nena si pots jugar amb ell, directament et poses al seu costat i comences a jugar amb ell. No t’importa que sigui alt, baix, moreno, ros, guapo o lleig, només penses en passar una bona estona amb el teu nou amic que tan poc t’ha costat conèixer, no en la imatge que et donarà jugar amb ell.

Quan ets adolescent tot això ja s’ha perdut, has perdut a molts d’aquells amics de d’infància, però t’adaptes a un nou grup d’amics i d’aquí no surts.

No se’t fa gens fàcil relacionar-te amb una nova persona, apareix la vergonya, el dubte de si t’acceptarà tal i com ets o que s’aparti de tu a l’instant per la raó que sigui, que et critiqui o que t’admiri, entre altres coses.

Et preocupen moltes més coses, a vegades ja no parles amb una persona per l’aspecte físic que té o perquè no t’han parlat bé d’aquesta, però la realitat és que t’has deixat influenciar, no coneixes a aquesta persona, però et fan conèixer una part d’ella que no saps si és veritat o és només un prototip d’aquesta.

El que em pregunto jo és el perquè no podem seguir sent nens petits en això per molt que en tots els altres aspectes siguem els adolescents que ens toca ser. Tots seriem amics, sense complicacions, sense classes socials, ningú seria popular i ningú seria un “friki” més, ningú seria millor que ningú.

Però, això no és més que un somni impossible no?

Marta

Avui, quan he anat a dinar he posat la televisió, ho estaven donant les noticies. normalment no em paro a mirar-les, excepte els esports que per mi són molt mes entretinguts. Però com ha sigut la primera noticia que ha sortit m’he posat a mirar-la, ja que m’ha impactat bastant. Deia que aquesta matinada un home havia assassinat a la seva dona i que l’havia decapitat. S’havia passejat per tot el poble amb el cap de la seva dona ficat en en una bossa de plàstic. Després l’home havia trucat al seu germà per dir-li que es suïcidaria. Al cap d’una estona la policia havia trobat el cos de l’home al costat d’una torre d’electricitat.

Aquesta era la cinquantena víctima per violència de gènere en el que portem d’any. Aquestes violències s’haurien de parar el mes ràpid possible. També hi ha molts casos de violències de gènere que no acaben amb la mort però que també són iguals d’importants ja que la persona atacada ho passa tan malament que es pot arribar a suïcidar. Però el que em molesta més de tot és que aquesta violència també se’ls hi fa a molts menors que no es poden defensar contra els adults i que a causa d’això sofreixen molts trastorns. Fins i tot hi ha hagut casos de haver matat als teus propis fills. Això és el que no he entès mai, com una mare pot matar al seu propi fill que a lo millor no havia complert ni el seu primer any.

Marc