LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui, dijous 23 de setembre del 2010, mentre estava al ordinador, xatejant amb una amiga i a la vegada xafardejant a la xarxa social Facebook, de cop, ha deixat de funcionar. Amb el dubte de si era l’única a qui li passava li vaig preguntar a la Jade -l’amiga amb qui xatejava- si també li passava, i ella, va respondre amb un “sii:(“.
Tot seguit, vaig intentar tornar a entrar, moltíssimes vegades, però no hi havia manera, el servidor em dia que estava fora de servei.

Minuts desprès, la Jade em va enviar un missatge instantani que deia :
“Informamos que mediante un comunicado de prensa el creador de Facebook, Mark Zuckerberg ha fallecido en la mañana de este martes en un accidente aéreo, el Facebook estará cerrado por 3 meses mientras se normaliza el trámite de los derechos de autor y todo lo demás, debemos mantener la calma”

Les dues, sabíem que no era veritat, però era imaginar-nos que estaria tancat 3 mesos, i ens “desesperàvem”. Està clar que podríem viure sense ell, però, ens hem acostumat a coses prescindibles per viure i no valorem les imprescindibles com el menjar cada dia, beure, o portar roba neta cada dia. Penso que tot això de la comunicació està molt bé però, hi ha persones que no poden beure aigua les vegades que voldrien o tenir àpats diaris, mentre nosaltres ens “desesperem” si no ens va el Facebook en aquest cas, o en altres, la televisió, el mòbil.

També, me’n adono de que no som les úniques que es “desesperen”, la persona que havia escrit aquell missatge, al final havia posat “debemos mantener la calma”.
Tant important és? Hem de mantenir la calma? Ni que fos un atemptat o terratrèmol.

Hem de valorar tot el que tenim, encara que sigui una simple arracada.
Perquè, què passaria si estiguéssim en el lloc d’un noi de la nostra edat al tercer món?

Nabila.

Quan l’ésser humà descobreix alguna cosa, l’observa, l’experimenta, li agafa confiança i finalment, quan pensa que ho té tot controlat, un perill s’imposa al seu davant i acaba agafant-li por. Això és el que ens ha passat amb el nostre planeta, la Terra.

Avui a la tarda, el meu pare i jo hem anat a Barcelona amb cotxe i mentre mirava al meu voltant m’he fixat en com era el paisatge. Grans edificis s’alçaven a banda i banda dels carrers, al seu davant, una filera d’arbres plantats arran la vorera, en molt mal estat, resseguien el carrer de punta a punta. A prop meu, un reguitzell d’automòbils amb els motors engegats deixant anar grans quantitats de CO2 i amb un soroll que, juntament amb el de les botzines, creava un ambient no gaire agradable. I què m’esperava doncs! Quatre casetes envoltades d’una gran vegetació?

Les coses han canviat; el món ja no és el que era. Ara, per veure un arbre o respirar aire pur, s´han de fer quilòmetres. El que actualment són pobles de muntanya acabaran essent grans ciutats amb el mateix ambient que les actuals. Si es continua edificant amb aquest ritme no quedarà cap espai verd. I que passarà quan ens quedem sense boscos, edificarem sobre el mar?

D’aquí uns quants anys, quan el món estigui contaminat i ja no hi càpiga cap edifici més, aquest ens ho farà pagar i llavors ens adonarem del mal que li hem fet durant tant de temps. I el que ens farà més ràbia de tot plegat és que tots nosaltres en tenim una part de culpa.

No us sembla que hauríem d’obrir els ulls i fer un esforç pel que en realitat ens importa?

Xavier Cañellas Mestres