LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Com cada setembre, tornem ha despertar del somni il·lusori de l’estiu, veient-nos captius de nou d’allò que en diuen viure.

A tu i a mi, ens continuen creient bèsties salvatges, i a la vegada futur; irònic, no?

Així doncs, de volta a la gàbia, fins que aprenguem a dar la poteta. Et cauran fuetades fins que no sàpigues mossegar-te la llengua, baixaràs dels núvols amb galledes d’aigua freda. D’aquesta manera creuen que, com sempre ha sigut, acabarem conformant-nos dins del que s’ens demana.

La creativitat acceptada, fins a cert punt , per descomptat. “ No et passis de llest” et diran. Desaprendràs a pensar per aprendre a memoritzar i obeir manaments. “ Pensa per tu mateix” típica consigna d’un típic hipòcrita, i el teu intent serà devorar el primer full que se’t passi pel davant (sigui química biomol·lecular o la guia de telèfons) provant inútilment de veure-hi algun sentit.

No odiïs al qui diu ensenyar-te, és tan presoner com tu. La seva esperança, semblant a la teva; també creia que amb els anys acabaria sent lliure d’aquells grisos murs. Il·lús! les excrecions que vessa sobre la pissarra, no són més que l’amargor que l’omple. L’omple des de el dia que deixant enrere els grisos murs, s’adonà que no eren aquells els que l’aturaven.

Que la frustració i el desencís seguien allà, les pors no se n’havien anat, es mirà les mans i llavors es veié encadenat per l’obediència, imposada pels anys.

Alguns, desesperats, intenten ara salvar-nos a nosaltres d’allò que han passat. Però els murs segueixen allà, i acabaven cansats de topar-hi, estèrils d’il·lusions; com en un principi el sistema manava. D’altres, encesos d’ira, s’equivocaran i voldran pagar-ho amb tu, inconscients de que la falsa moralitat que t’imposen i pregonen, és la culpable de la seva desgràcia.

Tu i jo, segurament acabarem com la gran majoria. Després de tants anys de viure de l’esperança, acceptant tot retall als nostres somnis, veurem que no hi ha més futur que el que ja ha set escrit. Ens buscarem una bona casa, una bona feina, la muller obedient o el marit treballador; el marit obedient o la muller treballadora, un bon cotxe, un bon televisor… amb una mica de sort unes bones vacances, on puguem esquivar la realitat uns dies .

O bé, si ho prefereixes, podem aficionar-nos a l’heroïna, no importa pas; sempre que no et queixis. Com si vols furtar carteres, o escapçar jovenetes en carrers foscos. Al sistema, sempre que no et queixis, no li seràs molèstia. Blanament, farà allò que et pertoqui: oficialitzar la teva addicció subministrant-te dolces dosis de metadona, posar barrots a la presó que t’envolta o declarar-te boig… Mentre no et queixis, més enllà del que et pertoca, viuràs mitjanament tranquil dins del teu propi eufemisme de llibertat.

Recorda sempre, que vius en una societat tan perfecta, en un sistema tan superior; que accepta fins i tot la seva imperfecció. Això si, vigila, perquè no suporta les crítiques.

Alexander

Recordo els primers anys d’escola, arribes i tot és nou, tot et sorprèn, estàs impacient per conèixer els teus nous companys que seran els que passaran amb tu els següents anys de la teva vida. Són els que en els mals moments t’acompanyaran o t’abandonaran, et faran riure o plorar, però seran ells els que t’acompanyaran durant tota la teva infància.

Quan ets petit no et pares a pensar com preguntar-li a un nen o nena si pots jugar amb ell, directament et poses al seu costat i comences a jugar amb ell. No t’importa que sigui alt, baix, moreno, ros, guapo o lleig, només penses en passar una bona estona amb el teu nou amic que tan poc t’ha costat conèixer, no en la imatge que et donarà jugar amb ell.

Quan ets adolescent tot això ja s’ha perdut, has perdut a molts d’aquells amics de d’infància, però t’adaptes a un nou grup d’amics i d’aquí no surts.

No se’t fa gens fàcil relacionar-te amb una nova persona, apareix la vergonya, el dubte de si t’acceptarà tal i com ets o que s’aparti de tu a l’instant per la raó que sigui, que et critiqui o que t’admiri, entre altres coses.

Et preocupen moltes més coses, a vegades ja no parles amb una persona per l’aspecte físic que té o perquè no t’han parlat bé d’aquesta, però la realitat és que t’has deixat influenciar, no coneixes a aquesta persona, però et fan conèixer una part d’ella que no saps si és veritat o és només un prototip d’aquesta.

El que em pregunto jo és el perquè no podem seguir sent nens petits en això per molt que en tots els altres aspectes siguem els adolescents que ens toca ser. Tots seriem amics, sense complicacions, sense classes socials, ningú seria popular i ningú seria un “friki” més, ningú seria millor que ningú.

Però, això no és més que un somni impossible no?

Marta

Avui, quan he anat a dinar he posat la televisió, ho estaven donant les noticies. normalment no em paro a mirar-les, excepte els esports que per mi són molt mes entretinguts. Però com ha sigut la primera noticia que ha sortit m’he posat a mirar-la, ja que m’ha impactat bastant. Deia que aquesta matinada un home havia assassinat a la seva dona i que l’havia decapitat. S’havia passejat per tot el poble amb el cap de la seva dona ficat en en una bossa de plàstic. Després l’home havia trucat al seu germà per dir-li que es suïcidaria. Al cap d’una estona la policia havia trobat el cos de l’home al costat d’una torre d’electricitat.

Aquesta era la cinquantena víctima per violència de gènere en el que portem d’any. Aquestes violències s’haurien de parar el mes ràpid possible. També hi ha molts casos de violències de gènere que no acaben amb la mort però que també són iguals d’importants ja que la persona atacada ho passa tan malament que es pot arribar a suïcidar. Però el que em molesta més de tot és que aquesta violència també se’ls hi fa a molts menors que no es poden defensar contra els adults i que a causa d’això sofreixen molts trastorns. Fins i tot hi ha hagut casos de haver matat als teus propis fills. Això és el que no he entès mai, com una mare pot matar al seu propi fill que a lo millor no havia complert ni el seu primer any.

Marc

Riing-Riing…

Carai, si que n’és de pesat aquest despertador. Em desperta cada dia de dilluns a divendres a les set del matí.

Mira què, abans d’aixecar-me reviso uns quants cops l’hora, però al final m’acabo despertant.

El pitjor no és solament fer l’esforç de llevar-te, sinó que també has de fer deures i estudiar quasi cada dia. I almenys a mi, si agafar el llibre em suposa un gran esforç, ja ni t’explico començar a llegir-lo.

He arribat a la conclusió, que no tinc força de voluntat. Com cada any, em dic a mi mateix que aquest curs serà diferent, que estudiaré més i faré els deures abans. Però a l’hora de la veritat mai ho faig i ho reconec. És agafar el llibre i em comencen a donar marejos, veig borrós…

Però no em queda una altra que acabar-ho fent. El primer dia que els alumnes entrem al institut ja estem desitjant que sigui estiu, i tornar a fer vacances. Però queden molts mesos encara i haurem d’aprovar si no volem repetir. I la vida continua…

Jaume