Envellir… i altres històries que no venien al cas

M’estic fent vell. No hi penso gaire i potser ho hauria de fer -o potser no-. El cas és que no crec que puguem decidir en què pensem i en què no;  almenys en la gran majoria de les circumstàncies. Les coses et venen al cap i s’hi estan fins que algun altre tema les fa fora, sense que tu, que se suposa que manes, hi puguis fer res. Les foteses més irrellevants et fan canviar de pensament. El so impertinent del telèfon mòbil que anuncia l’arribada d’un missatge, o una mosca borinera que s’ha despistat i va volant per l’habitació fent un escàndol no menys impertinent. O una olor. O una fredor. O unes passes. Concentrar-se en un tema és difícil, però romandre-hi gaire estona sense despistar-se exigeix molt més esforç i una bona dosi de fortuna: que res no trenqui el delicat fil del pensament que, efímer, s’esvaeix com el fum amb la més petita pertorbació.

Ja ho veieu, he començat a escriure amb la intenció d’ocupar-me d’això d’envellir i, com sempre, he marxat d’estudi i no m’han calgut ni mosques borineres ni telèfons mòbils. Ha estat el mateix pensament el que s’ha extraviat a si mateix saltant d’un tema a un altre com una papallona de flor en flor. Ara que ho penso, fa dies que no en veig, de papallones. Però això últim és natural, perquè som a desembre i les papallones no tenen costum de fer gaires aparicions en aquesta època. Els bròquils de l’hort ho agraeixen, perquè quan començo a veure-hi papallones ja puc esperar que les erugues aviat se’n menjaran les fulles amb la seva fam prodigiosa deixant-ne tan sols l’esquelet.

Això de l’esquelet em fa recordar -per una associació morbosa- que m’havia d’ocupar de l’envelliment. Moltes persones, conscients que s’estan fent velles, estan preocupades fins a l’extrem d’amagar-se els anys i no voler celebrar els aniversaris. Ja us he dit que jo no hi penso gaire, així que m’estalvio la preocupació. Suposo que si les forces em fallessin i l’organisme comencés a fer-se pesat anunciant-me a cada moment que està a punt de caducar, aleshores començaria a pensar-hi més. Però no sóc gaire d’invertir el present a preocupar-me pels possibles mals del futur. Afortunadament, no tothom és com jo, i hi ha persones admirables que s’avancen a les catàstrofes futures per rumiar-hi i mirar de posar-hi remei. Encara que, ara que hi penso, les conseqüències del canvi climàtic, de la globalització de l’economia, o de la degradació de la democràcia em preocupen força més que el meu envelliment. Així que potser no és veritat que no em preocupin ara els mals del futur. Incoherències les té tothom, què hi farem!

Josep Maria Altés