Institut Manuel Sales i Ferré
A l’Institut d’Ulldecona tots i totes, dones i homes, xics i xiques, convivim i ens respectem com a iguals.
Institut Manuel Sales i Ferré. Ulldecona
Tothom treballem per fer possibles coses que en altres èpoques eren considerades utopies. Perquè no? És millor intentar canviar les coses que no ens agraden que instal·lar-nos en la queixa permanent.
Com a representant del claustre en temes d’igualtat, sóc una més de les dones que ens sentim orgulloses d’on hem arribat però encara no en tenim prou.
Victòria Almuni Balada
Quan deixarem de ser utòpiques i utòpics?
Estava mirant el Bloc que ha creat la companya i professora Victòria Almuni i em sembla molt encertat. Vull felicitar-la per aquesta iniciativa i m’agradaria recolzar-la amb una reflexió que fa referència al que diu en la presentació sobre les utopies.
A principis del segle XX, la dona legalment no tenia dret de vot. Un dels principis ètics universals com és el de la igualtat era vulnerat per una llei que acceptava tot el món i que ningú posava en entredit. És que els homes no reflexionaven sobre si era correcta o no aquesta norma? Els fets indiquen que la majoria no; van ser només dones les que van perdre la vida per defensar el dret a la igualtat. Gràcies al coratge d’aquestes dones, d’enfrontar-se a una llei establerta, la societat va prendre consciència d’aquesta injustícia.
Ara, la realitat és altra, hi ha ple reconeixement de la igualtat formal davant la llei, però hi ha fets, com la violència de gènere, que demostren que aquest reconeixement legal no és suficient.
Què podem fer? No res o, com diuen algunes persones, ser utòpiques i utòpics, i pensar que és possible aconseguir una convivència entre iguals. Com? mitjançant l’educació. Personalment em decante per la segona opció, i deixaré de ser utòpica quan les normes socials es justifiquen en principis ètics universals com la igualtat i la dignitat de les persones.
Gràcies Pilar. Continuem treballant per la igualtat i per la dignitat.
Bon dia, vull felicitar la companya Viqui Almuni per este bloc, que jo no coneixia, i ara ho estic fent. I m’ha cridat especialment l’atenció l’article Les llevadores no només són elles. Este fet que podria ser ben normal és clar que encara no ho és, però sí que puc afirmar que l’he viscut, car en l’infantament del meu segon fill vaig ser assistida per una ginecòloga i un comare (llevador¿?). A part del fet humà que un home puga realitzar esta funció, que és clar que pot fer-ho, m’ha vengut al cap una reflexió lingüística: i és sobre l’aplicació del gènere masculí al mot. És clar que en el cas de l’adjectiu “llevadora” la gramàtica ho resoldria ben ràpidament, amb l’eliminació de la -a i tindríem el corresponent adjectiu masculí aplicat a una persona d’este sexe, però en el cas de “comare” (del llatí CUM MATER, amb la mare, que acompanya la mare; paraula catalana pròpia d’esta zona i de les Illes Balears) la gramàtica ho tindria més complicat, perquè inventar-se un “copare” seria anar absolutament contra natura. I és que el fet de l’embaràs i la maternitat és absolutament intransferible. I, la veritat, ells s’ho perden, perquè les dones que som mares sabem que és el millor a la vida, sense menystenir altres facetes emocionals o professionals que ens complementen. Este possible ús del femení “comare” com a universal, com a terme no marcat i usat hipotèticament per als dos sexes, m’ha fet arribar també a la reflexió de per què algunes dones, i hòmens, no usen amb normalitat els femenins gramaticals per a alguns oficis fets per dones: jutgessa, metgessa, advocada… És que estos oficis habitualment realitzats més per hòmens que per dones en aplicar-se’ls el femení perden entitat? En el fons hi ha una reticència a usar-los perquè una persona és menys jutge, metge o advocat si se’n diu “jutgessa, metgessa o advocada”? També hi ha el recurs d’alternar només l’article el/la jutge, el/la metge…, en el qual el mot de referència és el masculí. Doncs bé, com a complement a estes encara dubtoses jutgesses, metgesses o advocades podria popularitzar-se el terme “comare” amb absoluta normalitat i adonar-nos que una professió habitualment realitzada més per dones no es desprestigia gens ni mica si és feta per un home i amb un apel·latiu femení per al seu ofici. Benvingudes siguen, doncs, comares femenines i masculines!
Gràcies Àngela, crec que fa falta reflexionar més sobre aquests temes. Continuarem treballant…