-No, no en vull mare! – va dir la Júlia.-t’ho has de menjar, sinó seguiràs molt prima -va respondre desanimada.
La mare feia el possible per fer menjar a la Júlia. Era una nena molt especial, i sobretot molt prima; no li agradava gens menjar, el seu pitjor moment del dia era l’àpat.
Un dia els seus pares desesperats, van decidir portar-la a ca l’àvia, una senyora encantadora, però sobretot molt llesta.
La Júlia es negava a tots els plats, fos quin fos; ja li podia posar pasta, arrós,… no s’ho menjava.
Un dia l’àvia va decidir que la Júlia havia de menjar.
– Com m’ho faré perquè la Júlia s’ho mengi?- es preguntava confosa. Ja ho tinc!- Júlia, vine cap aquí un moment. L’àvia molt llesta, li va preguntar que quin era el seu menjar preferit.
A mi m’encanten les patates fregides!-mai les avorriré!
N’estàs segura?- va respondre l’àvia.
La Júlia va acceptar la estranya proposta de l’àvia (menjar cada dia i a cada àpat patates fregides).
Per sopar: patates fregides, per esmorzar: patates fregides, per dinar i per berenar: patates fregides. I així cada dia.
Van anar passant els dies i les bosses de patates. I la Júlia anava menjant.
-Prou, ja no puc més- va dir la Júlia un bon dia. No vull menjar ni una sola patata més!
L’àvia va dir que sinó eren patates ja sabia que havia de menjar de tot.
-D’acord àvia, menjaré el que sigui, menys patates fregides, no les suporto!
L’àvia va trucar a la seva filla ( la mare de la Júlia),i la mare orgullosa la va anar a buscar, sense saber què havia fet l’àvia.
-Júlia… toquen patates
– Que no! Mare prou!
I així va ser com la Júlia va entendre que havia de menjar de tot.
Us explicaré la meva vida, la vida de la carmanyola!
Deveu pensar que m’he begut l’enteniment però un cop sapigueu la meva vida, m’entendreu.
Tot va començar un dia de tempesta, quan jo estava a casa meva dins un calaix tota tancada.
Va venir en Miquel, que és el meu “amo”, i mai em feia cas; em va agafar i tot tipus de menjar va anar a parar dintre meu.
No sabia què fer, estava espantada, em preguntava perquè servia tot aquell menjar.
Tot seguit em va posar dins una motxilla, era fosc i tenia una mica de por.
Vaig passar un dia dins la motxilla, i quan es va fer de dia ho vaig entendre tot,
anava d’excursió!! Va ser un llarg viatge amb autocar, calor, suor, però una nova experiència, el millor dia de la meva vida, mai havia experimentat res d’igual.
Ens vam aturar a un lloc, vaig sentir que deien el nom de Girona, i en Miquel em va treure de la motxilla i vaig veure moltes carmanyoles, fins i tot vaig poder reconèixer la meva germana carmanyola!!
En Miquel amb la seva immensa boca em va menjar tot el que portava d’una sola cullerada.
Tot seguit, un cop havíem acabat de dinar, vam anar al museu d’història, vaig aprendre moltes coses, però el que més em va agradar va ser el concurs de carmanyoles, jo hi vaig participar, va ser idea de la guia del museu, deia que de petita no tenia carmanyoles i li feia molta il·lusió fer un concurs, naturalment vaig guanyar jo! Els vaig explicar el secret més gran de la meva vida, que jo no era una carmanyola normal i corrent, jo podia parlar!!
Es van quedar bocabadats i en Miquel em va mirar d’una altra manera, per ell ja no era un objecte, es sentia malament.
La carmanyola es va fer amiga d’en Miquel, i sobretot de les verdures.
Des d’aquell dia en Miquel va comprendre la carmanyola i la va portar sempre més a tots els seus viatges i excursions i així va poder conèixer molts llocs nous.
–Què és una llimona amb capa? Una superllimona! I una tomata
amb capa?
Una tomata disfressada de superllimona.
–Què li diu una tomata a una altre?
No em miris que em posaré vermella.
–Quèli diu un nen a l’altre quan alguna cosa de menjar no li agrada?
No puc, m’ho ha prohibit el metge.
–Un indi entra a un bar i demana alguna cosa forta i el cambrer li dóna un vi fluixet, ell se’l beu i vol més fort i li posa un vi fort se’l beu i demana alguna cosa més forta i li posa una barreja de vins forts. L’indi diu: < jo querrer algo más fuerte>. El cambrer li posa detergent, … se’n va del bar. L’endemà torna. El cambrer li diu: ¿que, querrer algo más fuerte? – yo tirar pedo i matar caballo_ va dir l’indi.
–Una piruleta li diu a un caramel: que dolç que ets amor meu.
–Una ceba li diu a una altre: – no em miris que et faré plorar.
Endevinalles
–Què es el que cau quan plou ? (el cacau )
–Una cosa com el puny i que té tot de pèls al cul.(ceba)
–Fill de la palmera menjar dels fins.(coco)
–Enlloc d’anar endavant sempre va endarrere,
No badis ni un sol instant: per pessigar-te te fal·lera.(cranc)
–Rodó com la lluna i blanc com el sol. El fan de llet pura, ho saps o no?(formatge)
–Qui és aquella que mai està fins que la maten ?(gana)
Mig adormida m’he aixecat del llit, he agafat una samarreta negra i uns texans de l’armari i m’he començat a vestir. En baixar a la cuina ja sentia l’olor dels canelons i el rostit que fa la meva àvia.
Mentre tots estàvem dinant a taula em vaig decidir a preguntar-li d’on havia tret la recepta dels canelons ja que deu ser força complicat fer-los. La meva àvia em va contestar que de fet no tenia cap recepta escrita, sinó que ho havia après de la seva mare, tot i que ella hi havia afegit un altre ingredient que li donava un toc especial: la nou moscada. En un moment vaig pensar que jo havia de seguir la tradició , però hauria de tenir molta paciència per aconseguir que em quedessin tant o més bons. Jo sempre he pensat que els canelons de la meva àvia són els millors del món i el meu pare no es cansa de dir que el torró de iema de can Batlle, la pastisseria del poble, són els millors del món. Però,podem dir que allò que mengem es el millor? Tot allò que mengen la gent d’altres cultures es més dolent que el que mengem nosaltres ?
Aquest Nadal, a part dels canelons ha sigut un dia especial. Hem sigut un més a la família. Ha estat el meu germà gran, en Francesc que ha portat una nòvia japonesa. Es diu Yuki, que en català vol dir sort i la va conèixer després d’acabar la Universitat. Ella només fa tres dies que ha arribat a Catalunya i, per sort o per desgràcia, li ha tocat conèixer la nostra família el dia del dinar de Nadal. La Yuki no ha parat de mirar-se amb sorpresa tots els plats que la meva àvia portava a taula. A més dels canelons hi ha hagut sopa de galets, pollastre rostit farcit amb prunes i pinyons. A l’hora dels postres hem menjat pinya natural, tortell de can Batlle i torrons. La Yuki semblava que mirava el menjar com si fos d’un altre planeta, però en cap moment s’ha queixat. Ho ha menjat tot de mica en mica i si hem de fer cas de les seves paraules ho ha trobat tot molt bo. Quan hem acabat de menjar, li he preguntat en anglès:
-Do you eat also the canalloni Christmas day in Tokio?
Ella m’ha contestat en anglès molt educadament, però com que aquest conte que us explico és en català, us ho traduiré.
-A Tokio no celebrem el Nadal i nosaltres no tenim el costum de menjar coses tant cuites.
-Què vols dir?- vaig dir-li ben sorpresa.
La cuina japonesa no té resa veure ambla vostra. Nosaltres no fem servir ni forquilla, ni ganivet perquè creiem que es una agressió contra el menjar. Utilitzem els palets japonesos. No tenim ni primer, ni segon plat, tot es serveix de cop. Generalment, el peix el mengem cru.
-Quin fàstic! –Va dir la meva àvia tot aixecant el braç- Amb el que és bo el peix al forn.
-I de sopa de galets, en mengeu?
-No, nosaltres mengem la sopa Misho, que es fa amb tofu i altres plantes del nostre país que són difícils de trobar.
-Em convidaràs algun dia a menjar aquestes coses tan estranyes?-Vaig dir-li ben encuriosida.
-Et convido al dia que vulguis, i ja veuràs lo bo que és. Quinze dies després la Yuki em va convidar a l’apartament que havia llogat amb el meu germà al centre del poble. Jo no hi havia estat encara i em va sorprendre que la taula del menjador era molt baixeta i que enlloc de cadires hi havien coixins. La Yuki va començar a treure menjar i posar-lo sobre la taula . El menjar estava tot posat amb petits bols i en recipients de fusta. La Yuki em va ensenyar com s’havien d’agafar els palets. Em va explicar que al Japó es menjava amb una taula molt baixeta i em coixins perquè per ells el fet de menjar era com una cosa molt important i li donaven molt de valor. El menjar no m’agradava gaire i el moment de menjar el sashimi vaig fer cara de fàstic, mai no havia menjat peix cru.
Després em va anar agradant i a mesura que anava tastant tots els platets que hi havien sobre la taula i escoltava les seves explicacions, vaig entendre que menjar aquells plats m’havia ajudat a entendre la seva cultura. Gràcies a la Yuki ara sabia més coses de com era Japó.
Hi havia una vegada una patata anomenada Batata, una tomata anomenada Fomata i una pastanaga anomenada Rastanaga. Les tres eren molt enjogassades i es passaven tot el dia al jardí. Però tenien un problema, en aquell jardí hi vivia un gos molt gros i la mala sort era que el gos era vegetarià.
La tomata Fomata va dir:
–Batata, Rastanaga, veniu aquí!
La patata i la pastanaga van dir:
-Què passa?
La Fomata va dir:
–Passa que tenim problemes!!!
La Batata i la Rastanaga van dir:
–Quins problemes?
La Fomata va dir:
-El gos és el problema! Perquè és vegetarià.
La Batata li va contestar:
–Doncs si aquest gos és un problema ens hi enfrontarem.
Les tres es van posar d’acord i van decidir anar a parlar amb el gos i li van dir:
– Per què només menges vegetals? També és bo menjar carn i altres aliments.
I el gos va dir:
– Es que no he provat la carn i….. bé us prometo que provaré la carn.
I el gos va provar la carn i li va agradar i a partir d’aquelldia les tres verdures van continuar jugant pel jardí contentes i felices.
Hi havia una vegada una col·liflor que estava en un mercat i no la compraven mai i va decidir marxar i buscar una persona que se la volgués menjar. Quan el botiguer va tancar, la col.liflor va marxar i va fer un gran viatge.
Primer va anar a casa d’un noi que no la volia perquè no menjava verdures i li va tancar la porta davant les fulles. La col·liflor va dir:
– Jo no em rendiré i seguiré fins que algú em vulgui.
Després va anar a casa d’una àvia i va trucar la porta:
–Toc, toc, toc
L’àvia va respondre:
–Qui hi ha ?
I la col·liflor va respondre:
– Sóc una col·liflor que vull que algú em mengi.
I l’àvia li va contestar:
-Jo et menjaré perquè el metge m’ha dit que mengi moltes verdures.
I l’àvia va parar la taula i va preparar la col·liflor bullida i aquesta va dir :
– S’ha complert el meu somni i ha valgut la pena escapar-se del mercat.
El dimarts 23 de febrerels nens i nenes de 3r del Ceip Migdia vam fer una sortida al zoo de Barcelona. Quan vam arribar vam veure les aus tropicals i després vam esmorzar. Mentre esmorzàvem teníem tres cangurs a la vora. Després vam anar a fer un taller sobre els mamífers on primer ens van ensenyar unes fotos d’animals. Ens van explicar que els mamífers tenen diferents dents segons el tipus de menjar que fan. A continuació ens van deixar tocar diferents tipus de pells: d’ós, d’eriçó, de guepard. ..També hi havia banyes de nyu, de cérvol i alguns cranis.
Tot seguit vam anar a veure animals amb la monitora del zoo. Vam veure primer um grup on hi havia: llames, zebres, estruços i nyus que vivien tots junts perquè tots són herbívors i no els agrada la carn. També vam veure monos, rinoceronts, elefants i girafes, hipopòtams.. i molts més. Després de veure tots els animals vam anar a dinar a unes taules de fusta. Mentre dinàvem estava ple de galls d’indi passejant.
Quan vam acabar de dinar vam anar a veure l’espectacle de dofins. Hi havia un noi, em Rafa, que tenia um xiulet allargat que quan el feia sonar els dofins feien coses i quan acabàven els donava peixos. Un dels dofinses deia Blau. Els dofins saltàven uma corda molt alta i toaven uma bola vermella. Ens van explicar com es distingeix um mascle d’una femella: els mascles tenen dues ratlles a la panxa i les femelles tres. Finalment ens van fer posar les mans enlaire i jugàvem a tirar la pilota als dofins i em Rafa es va tirar a l’aigua i va nedar amb els dofins. Vam dir adéu perquè ja s’havia acabat!
