13- A casa seva qui cuina, vostè o la seva dona ?
Joan: Cuinem tots dos, la meva dona també sap cuinar i li agrada molt cuinar. Vivim a sobre del restaurant. No hi ha cap norma a l’hora de saber a qui li toca cuinar, depèn de la feina de cadascú, la diferència és que ella cuina a la cuina de casa i, quan em toca cuinar a mi, jo ho faig a la cuina del restaurant quan s’acaba el servei. Sols fem un àpat amb els nostres fills i és el sopar.
Abdel Lahgrissi – CEE Font de l’Abella
13- Li ha estat en algun moment un problema ser noi i cuiner ?
Joan: No, problema cap. El que passa es que quan jo vaig decidir que volia ser cuiner, i tenia 15 o 16 anys, dir que eres cuiner socialment estava molt menys valorat i això és un dels grans canvis que ha tingut el nostre ofici, per tant no ha representat cap problema.
16- Els agrada el que fan ?
Joan: Si, sinó ens agradés el que fem no ho faríem, és una feina molt dura. Nosaltres aquí passem moltes hores i treballem molt. Treballem molt en comparació a la rendibilitat que després té el negoci. És una manera de vida, és un ofici que t’ha d’agradar molt i sobretot fer-lo de la manera que ho fem nosaltres, perquè hi ha moltes maneres de fer aquest ofici, llavors fer-lo així t’ha d’agradar molt, t’has de sentir còmode amb aquesta manera de viure diferent que té.
És molt cansat ?
Joan: Si que és cansat perquè hi ha una part física d’esforç, que hi és, i que fa que sigui dur mantenir el ritme d’horaris i a més és una feina que, al marge de la quantitat d’hores, hi ha hores puntuals de certa tensió i d’estrès quan comença el servei, quan es posa en marxa tota la mecànica del plats i arribada de clients.
Per què es diu el Celler de Can Roca ?
Joan: Perquè venim de Can Roca. El restaurant dels pares es diu Can Roca i nosaltres havíem de buscar un nom a un restaurant que en principi no tenia grans pretensions, només volíem fer una cosa diferent al que feien els pares (que feien un menú cada dia i que està molt bé) però tampoc volíem canviar radicalment. Havia de ser un restaurant nou però vinculat al dels pares. A en “Pitu” li agrada molt el món del vi i en l’antic local hi havia un petit soterrani que era on es guardava el vi en botes que servíem amb en els menús i se <!– @page { margin: 2cm } P { margin-bottom: 0.21cm } –>’ns va acudir posar aquest nom. És un nom que té molt sentit per nosaltres.
Jenifer Morales – CEE Font de l’Abella
13- A casa seva qui cuina, vostè o la seva dona ?
Josep : Normalment cuino jo, a mi m’agrada molt cuinar, però com que en el restaurant no ho puc fer perquè els meus germans en saben més que jo, em desfogo cuinant a casa.
14- Quants clients atenen durant la setmana ?
Josep: Tenim un restaurant que hi caben unes 50 persones, més o menys cada àpat.
Per sort anem treballant prou bé. Pràcticament cada dia se’ns emplena la casa.
Què serveixen més dinars o sopars ?
Josep: Tenim molta sort de què tenim tanta requesta al migdia com al vespre. Al migdia hi ha més gent que ve per feina i al vespre venen més tranquils, a fer més festa.
15- Quants treballadors hi ha al Celler? Quants són cuiners? Quants rebosters? Quants sommeliers?
Josep: Som uns 40 treballadors i d’aquests 25 són cuiners. De sommeliers, som 3 especialistes en vins, que anem coneixent els vins per poder-los ensenyar a la gent, i educar la gent, mostrar i explicar què hi ha darrera d’una ampolla de vi perquè no sols hi ha una beguda, també hi ha una història de pagès, una història de camp, de natura dins el vi.
16- Els agrada el que fan ?
Josep: Molt, molt. A més tenim la sensació que tenim molta sort perquè pensa que nosaltres quan varem començar aquesta feina ens l’agafàvem jugant, ja us he explicat abans que anàvem amb patins servint les taules. I després, em vaig adonar que es podia estudiar aquesta feina. Estem molt contents de fer això
És molt cansat ?
Josep: Gens, pensa que nosaltres ens aixequem a les 9 del matí i estem aquí fins a les 3 de la nit. Fem moltes hores però ho fem amb molt de gust, entenent que és una manera de vida i entenent que sense sacrifici, sense esforç, sense il·lusió i sense aquesta idea de generositat no es pot arribar enlloc.
Laura Rojo – CEE Font de l’Abella
-Quins són els orígens del celler de Can Roca?
(JOSEP) Vam engegar el restaurant ara fa 23 anys, jo tenia 19 anys, en Joan 21 i en Jordi 7. Érem molt jovenets i encara no sabíem si en Jordi es dedicaria a això.
Venim d’un restaurant dels pares que tenim al costat de cuina tradicional senzilla i popular i menús econòmics. Vam començar just quan vam acabar els estudis de l’escola d’hostaleria, just al costat fent la competència als pares.
(JOAN) Els orígens estan a una miqueta més amunt d’on som ara, a la carretera de Taialà els pares van començar allà, un restaurant que es diu Can Roca als anys 60 i nosaltres vam néixer, créixer i aprendre l’ofici en el restaurant dels pares i just quan els nostres pares van comprar una petita casa just al costat del seu restaurant va ser quan en Josep i jo ens vam decidir a obrir un projecte nou que es va dir “El Celler de Can Roca” que poc ha anat assolint allò que amb un principi preteníem en fer la feina que ens agrada fer de la millor manera possible.
-Quina sensació fa treballar amb els germans?
És una sensació de naturalitat, de normalitat, de proximitat, de consolidació, de reforçar els valors de la família, de vincular de millorar l’exemple dels pares, de serietat, de sacrifici, de esforç, de perseverança, i en aquest sentit per nosaltres és una sensació molt plaent.
La sensació és molt bona, perquè ens entenem molt bé, perquè cadascú dels tres disposa d’un espai dins aquesta estructura que hem organitzat , i perquè aprofitarem moltes sinergies, sobretot també les sinergies creatives que són les que a nosaltres ens mouen, a l’hora que ens entenem bé, no només portem el negoci i quan més bé ens ho passem és quan podem crear, podem jugar, quan podem cercar dins la feina que fem aquesta part creativa.
-Sempre han treballat junts?
Si, la gent ens demanen que si és difícil treballar entre amb germans, i la veritat és que no sabem si és difícil treballar sense germans. Hem treballat sempre junts, no tenim una experiència diferent, per nosaltres és molt fàcil i molt normal.
Sí, vam començar quan jo tenis 22 anys i en Josep 20 quan vam iniciar el Celler de Can Roca, al 86 i per tant hem treballat sempre junts des de llavors, en Jordi és més jove que nosaltres i es va incorporar més tard. I des de llavors es va incorporar i hem treballat sempre plegats.
-Quant de temps fa?
Doncs la vam engegar amb en Joan des de l’any 1986, però des de molt petits des de la infància nosaltres hem estat lligats al negoci, a un bar de barri, al que seguida de jovenets jo estava darrere el taulell i en Joan a la cuina.
-De petits ja els hi agradava cuinar?
A mi no, a mi m’agradava jugar a futbol, m’agradava fer el trapella amb els clients, jugava amb ells, servia amb patins a les taules i m’escapava tan com podia. En Joan no, era assenyat, responsable
De petits ens agradava cuinar, nosaltres hem viscut dins d’un restaurant, dins d’un bar, la sala d’estar era el bar, la cuina del restaurant és la cuina de casa i ens hem trobat sempre molt còmodes en aquest espai. Els nostres pares hi estaven bé, eren feliços fent això que feien i això també fa que afavoreixi el fet que finalment ha coincidit per fer una feina determinada.
– Quins records tenen de la cuina de la seva infantesa?
Doncs de passant-s’ho bé, pensa que nosaltres no teníem casa amb menjador ni amb cuina, sinó que nosaltres vivíem en el bar, fèiem els deures en el bar, convivíem amb els client i ho trobàvem una certa sensació d’entreteniment, la casa sempre la teníem plena de gent i els records d’infantesa estan lligats a ajudar una mica als pares, ajudar força i tenir la sensació de tenir la casa molt plena. Era molt divertit, amb xapes de cervesa i Coca-Cola jugàvem a futbol. Buscàvem maneres de divertir-nos a casa.
Els records de la tarda d’arribar de col-legi i sentir l’olor de la llet que està infusionada en vainilla i pell de llimona, l’olor el dijous a la tarda que feina canelons,700 0 800 canelons cada tarda, quan jo arribava del col-legi allò era…m’hi enganxava, agafava una caixeta i m’enfilava a sobre i els ajudava a enrotllar canelons, l’olor de l’escudella quan es posa en marxa, el perfum de l’api, de la ceba,…aquests aromes que estan en la memòria des de petit i que després evidentment s’han anat reproduint.
-Posen en pràctica les receptes de la seva mare?
La veritat és que totes les propostes que fem en el nostre restaurant vénen de la nostra arrel, al nostre respecte a la cuina que hem mamat, a la cuina que hem viscut de petits i que ens ha servit sempre com a ciment del que es pot projectar després. Penseu que quan es creen plats hi ha d’haver una idea primer d’estudi, de reflexió, de què s’ha fet abans i un cop que tens ben trenat aquest coneixement del que és la cultura del teu país i de la formació de la cultura acadèmica que anem rebent, a partir d’aquí ja pots crear.
Posem en pràctica les referents de la cuina tradicional, és un punt de partida, és un motor que finalment acaba desembocant en plats que no tenen res a veure amb el plat inicial, però sí que tenen l’essència però sobretot el sabor.
Qui fa què:
Annexa-Joan Puigbert: Preguntes de la 1 a la 4
Migdia: Preguntes de la 5 a la 8
Cassià Costal: Preguntes de la 9 a la 12
Font de l’Abella: Preguntes de la 13 a la 16
Mare de Déu del Mont: Preguntes de la 17 a la 20
_________________________________________________________________________
1. Quins són els orígens del Celler de Can Roca?
2. Quina sensació fa treballar amb els germans? Sempre han treballat junts? Quant de temps fa?
3. De petits ja els agradava cuinar? Quins records en tenen de la cuina de la seva infantesa?
4. Posen en pràctica les receptes de la seva mare?
5. Quin plat és el que més els agrada fer? I el que els surt millor? I quines postres?
6. Tenen receptes secretes? Posen ingredients secrets en alguns plats?
7. Quina és l’especialitat del seu restaurant? I els plats més demanats pels seus clients?
8. Hi ha alguna cosa o fet curiós que els ha influït en la creació d’un plat?
9. Hi ha plats típicament gironins en la seva carta?
10. Tenen menús infantils?
11. Quins personatges famosos han passat pel Celler? Hi ha alguna anècdota que ens podrien explicar?
12. Ara que els han concedit una altra estrella ve més gent? És rendible tenir estrelles Michelin?
13. Li ha estat en algun moment un problema ser noi i cuiner? A casa seva qui cuina, vostè o la seva dona?
14. Atenen molts clients durant la setmana? Què serveixen més dinars o sopars?
15. Quants treballadors hi ha al Celler? Quants són cuiners? Quants rebosters? Quants sommeliers?
16. Els agrada el que fan? És molt cansat?
17. Per quin motiu deixarien el seu ofici?
18. Si algú no arriba a poder pagar el compte li fan rentar els plats?
19. Es dediquen a fer tallers o xerrades ? On?
20. Quina sensació van tenir en fer el pregó de Fires?
– Per dinar i sopar cada dia, vosaltres mengeu el que cuineu al restaurant?
– Quin és el plat que us demanen més sovint?
– Si haguéssiu de definir Girona amb el llenguatge culinari, amb quin plat, ingredient, tipus de cuina…. la descriuríeu?
– Hi ha alguna llaminadura que sigui saludable i nutritiva?
– La meva germana vol ser cuinera perquè diu que no cal estudiar gaire per ser-ne, és veritat?
(alumnes escola eiximenis)
16- Li agradava el teatre quan era petit? N’ha fet alguna vegada?
-He de reconèixer que el teatre no és el que m’agrada més a la vida. El que m’agrada més és llegir , el segon el teatre i el tercer la cuina i el menjar.Les coses com siguin, però sí, ja de petit m’agradava molt. No he fet teatre mai, no és la meva especialitat. Cadascú serveix pel que serveix. A la llarga totes les feines són importants des de l’escombriaire fins el que fa teatre,el que fa classes com el que fa dibuix lineal. El que costa a la vida és trobar el teu forat i això ja ho veureu vosaltres amb el temps…Un cop l’has trobat és quan realment t’ho passes bé treballant i et sents útil en aquest mòn que vivim. I jo ja l’he trobat, de moment.
– 17 Quina formació artística té vostè,és a dir,ve del món de la música, de la dansa, el teatre etc?
-No vinc ni del mòn de la música ni de la dansa. Vinc del mòn de la llengua catalana i la formació que tinc del mòn teatral és una mica autodidacte. Veient molt de teatre n’he après. El que s’ha de tenir ès molta passió per tot el que fas. A classe,per exemple, quan hi poseu ganes doncs, aquella classe primer us ho passeu bé i després hi apreneu més. Si no hi poseu ganes, us ho paseu fatal i a més no apreneu res. Amb el treball passa igual.
-18 Què és el teatre per a vostè?
-Senyoreta, aquesta pregunta segurament requeriria dotze hores de resposta, a veure; el teatre és aconseguir posar davant del públic, que sou vosaltres, una cosa que no és veritat però que es converteix en una cosa més real que la vida mateixa i que si es fa bé, us tocarà fibres interiors, que tenim dins, que no toca la vida real.
19 Es fa bon teatre a Catalunya? I a Girona?
– Sí, a Catalunya es fa molt bon teatre i també es fa molt mal teatre. És a dir, que el 90% és molt dolent però, no ens equivoquem, el 90% dels llibres són dolents, el 90% dels quadres són dolentes. Vosaltres que sou a classe el 90% de l’estona no us porteu bé i els mestres, ara que no ens senten, també el 90% dels dies hi ha moments que no ho fan prou bé. Trobar una gran obra de teatre costa moltíssim, com també costa trobar un gran mestre, un gran alumne, un gran moment. A la vida costa molt de trobar aquests moments tan grans. Llavors hem de mirar de trobar els moments mitjans, les coses quotidianes i el teatre mitjà que es fa a Catalunya és molt bo. Comparat amb la resta d’Espanya és molt bo, estem al nivell dels millors d’Europa i aquí a casa nostra és molt bo, jo crec.
I a Girona que és una part de Catalunya com vostè sap, és una ciutat de 100.000 habitants afegint-hi Salt. Les obres i els actors que surten d’aquí són molt bons per una ciutat de 100.000 habitants. Ningú d’aquí no sap que es fa a Tarragona ni a Lleida ni a moltes ciutats d’Espanya que són teatralment inexistents. En canvi sí que sabem el que es fa a Girona i que sovint es traspassa cap a Barcelona i més enllà. No hem de pensar pas que el teatre d’aquí és qui-sap-què, no, som discrets i el que fem a Girona està cada vegada millor, potser estem a la meitat del que ha de ser.
1-D’on ve el nom del Festival de Temporada Alta?
Quan vam començar fa 18 anys tothom deia que a Girona a la tardor no hi havia res. Era temporada baixa de turistes i decidirem fer la Temporada Alta de teatre, així sorgí el nom.
Com se li va acudir fer un festival d’aquestes característiques?
Quan vam començar era una cosa molt petita, només hi havia 4 espectacles en un lloc molt petit i durant el mes d’octubre perquè hi hagués una mica de teatre.
2- Qui va participar en el projecte inicial?
Vam començar 3: en Josep Domènech, en Quim Masó i jo.
Vam parlar amb l’Ajuntament de Girona, va anar creixent i després amb el de Salt,etc…
3- Com era en un principi el Festival Temporada Alta en comparació a ara?
La relació és la mateixa que quan comences P3 i ara. Ha anat creixent i ara és una cosa grossa. És el festival més gros d’Espanya, no en pressupost però si en importància i el 4t o 5è d’Europa.
4- Quin tipus d’espectacles ofereix?
De tots tipus. Com si fos la carta d’un restaurant, perquè tothom pugui triar 3 o 4 espectacles que li agradin.
9.- Sí, és un festival que té un pressupost gros, exactament d’uns 2.300 milions d’ €.
Ui!, si dic totes les entitats que hi col.laboren, encara demà hi serem. A “grosso modo”, els diners surten d’empreses de l’àrea de Girona, unes 150, de les institucions (Ajuntament de Girona, Generalitat, Ajuntament de Salt, Diputació, Ministeri d’Agricultura, Universitat de girona, Geieg, etc.) i, finalment, de les entrades que paga la gent que va al teatre.
10.- Divuit mesos a l’any, és a dir, més dels que hi ha. Es prepara durant tot l’any. Hi ha gent que es pensa que jo tinc molta sort perquè només treballo dos mesos a l’any i això no és així. Ara ja sé alguns dels espectacles que vindran el 2012. Cal molta previsió i preparar-ho amb temps.
11.- Ara tenim un ressó molt elevat. El “dossier de premsa” i el “cliping”, que és un recull de tot el que surt cada dia als mitjans de comunicació: diaris, televisions, ràdios,… sobre el festival Temporada Alta, és molt gran. Si entreu al web del festival, veureu que no només està en català, que és la nostra llengua, sinó que també es pot llegir en castellà, en francès i en anglès, perquè hi ha molta gent de fora que ho mira. El cap de setmana passat, per exemple, hi havia programadors de 40 països diferents veient els espectacles de Temporada Alta: d’Estocolm, de Nova York, Itàlia, França, Alemanya, etc.
12.- La implicació de la gent és el secret que Temporada Alta funcioni. La gent s’implica a nivells diferents: per una banda tenim les empreses que hi posen diners i per altra, el públic. El teatre sense públic no és res. El que fa un llibre, per exemple, pot ser que tardi un temps a tenir èxit, el teatre, no, necessita públic immediatament. I el públic de Temporada Alta quasi omple tots els espectacles, és la clau de l’èxit d’aquest festival.
Ania Costoya. 6è, Cassià Costal.
Preguntes de la 5 a la 8 – Escola Migdia
5. La selecció final la fa vostè o un equip especialitzat?
Els espectacles es busquen per tot el món. S’ha de viatjar, s’han de veure molts DVD que és el més pesat d’aquesta feina i la primera tria la fan quatre o cinc persones i la tria final es quan s’ha de decidir, i això em toca a mí.
6. A Temporada Alta la majoria dels espectacles són de companyies molt reconegudes tant de Catalunya com a fora. En aquest sentit podria dir-nos si hi tenen cabuda els grups independents en la programació?
Sí, a T.A. hi ha tres tipus d’espectacles. Un és el de grans espectacles internacionals que són les millors companyies del món. Intentem portar les que podem. Un segon nivell són les millors companyies del país i el tercer nivell, molt important, és el de les companyies noves que surten, la gent jove que és la que farà de relleu dels que hi ha ara. És com vosaltres que d’aquí a uns anys sereu els grans del país. En teatre passa igual.
7. Ha portata mai un musical a Girona?
8. Programen obres pensades per a nens i nenes en aques festival?
Sí, hi ha una programació per a públic familiar que en diem nosaltres. No creiem que hi hagi espectacles només per a nens i nenes, sinó que el que creiem és que hi ha espectacles que està bé que els vagin a veure junts pares, mares, avis, amb nens i nenes perquè són espectacles pensats per a la vostra edat i també per a gent més gran. A vegades es fa teatre per nens i nenes i sembla que se’ls consideri tontos. I als nens i nenes a vegades no els interessen. Aquest any hi ha hagut uns espectacles com l’”Snow Show” i aquest cap de setmana hi ha una carpa a la Devesa on es farà un circ íntim, només amb un cavall, una cosa molt delicada, i també un espectacle de màgia que es farà la setmana vinent.
M’he enrotllat massa?
Equip de redacció de El Tarlà
Migdia