13- A casa seva qui cuina, vostè o la seva dona ?

Joan: Cuinem tots dos, la meva dona també sap cuinar i li agrada molt cuinar. Vivim a sobre del restaurant. No hi ha cap norma a l’hora de saber a qui li toca cuinar, depèn de la feina de cadascú, la diferència és que ella cuina a la cuina de casa i, quan em toca cuinar a mi, jo ho faig a la cuina del restaurant quan s’acaba el servei. Sols fem un àpat amb els nostres fills i és el sopar.

Abdel Lahgrissi – CEE Font de l’Abella

13- Li ha estat en algun moment un problema ser noi i cuiner ?

Joan: No, problema cap. El que passa es que quan jo vaig decidir que volia ser cuiner, i tenia 15 o 16 anys, dir que eres cuiner socialment estava molt menys valorat i això és un dels grans canvis que ha tingut el nostre ofici, per tant no ha representat cap problema.

16- Els agrada el que fan ?

Joan: Si, sinó ens agradés el que fem no ho faríem, és una feina molt dura. Nosaltres aquí passem moltes hores i treballem molt. Treballem molt en comparació a la rendibilitat que després té el negoci. És una manera de vida, és un ofici que t’ha d’agradar molt i sobretot fer-lo de la manera que ho fem nosaltres, perquè hi ha moltes maneres de fer aquest ofici, llavors fer-lo així t’ha d’agradar molt, t’has de sentir còmode amb aquesta manera de viure diferent que té.

És molt cansat ?

Joan: Si que és cansat perquè hi ha una part física d’esforç, que hi és, i que fa que sigui dur mantenir el ritme d’horaris i a més és una feina que, al marge de la quantitat d’hores, hi ha hores puntuals de certa tensió i d’estrès quan comença el servei, quan es posa en marxa tota la mecànica del plats i arribada de clients.

Per què es diu el Celler de Can Roca ?

Joan: Perquè venim de Can Roca. El restaurant dels pares es diu Can Roca i nosaltres havíem de buscar un nom a un restaurant que en principi no tenia grans pretensions, només volíem fer una cosa diferent al que feien els pares (que feien un menú cada dia i que està molt bé) però tampoc volíem canviar radicalment. Havia de ser un restaurant nou però vinculat al dels pares. A en “Pitu” li agrada molt el món del vi i en l’antic local hi havia un petit soterrani que era on es guardava el vi en botes que servíem amb en els menús i se <!– @page { margin: 2cm } P { margin-bottom: 0.21cm } –>’ns va acudir posar aquest nom. És un nom que té molt sentit per nosaltres.

Jenifer Morales – CEE Font de l’Abella

13- A casa seva qui cuina, vostè o la seva dona ?

Josep : Normalment cuino jo, a mi m’agrada molt cuinar, però com que en el restaurant no ho puc fer perquè els meus germans en saben més que jo, em desfogo cuinant a casa.

14- Quants clients atenen durant la setmana ?

Josep: Tenim un restaurant que hi caben unes 50 persones, més o menys cada àpat.

Per sort anem treballant prou bé. Pràcticament cada dia se’ns emplena la casa.

Què serveixen més dinars o sopars ?

Josep: Tenim molta sort de què tenim tanta requesta al migdia com al vespre. Al migdia hi ha més gent que ve per feina i al vespre venen més tranquils, a fer més festa.

15- Quants treballadors hi ha al Celler? Quants són cuiners? Quants rebosters? Quants sommeliers?

Josep: Som uns 40 treballadors i d’aquests 25 són cuiners. De sommeliers, som 3 especialistes en vins, que anem coneixent els vins per poder-los ensenyar a la gent, i educar la gent, mostrar i explicar què hi ha darrera d’una ampolla de vi perquè no sols hi ha una beguda, també hi ha una història de pagès, una història de camp, de natura dins el vi.

16- Els agrada el que fan ?

Josep: Molt, molt. A més tenim la sensació que tenim molta sort perquè pensa que nosaltres quan varem començar aquesta feina ens l’agafàvem jugant, ja us he explicat abans que anàvem amb patins servint les taules. I després, em vaig adonar que es podia estudiar aquesta feina. Estem molt contents de fer això

És molt cansat ?

Josep: Gens, pensa que nosaltres ens aixequem a les 9 del matí i estem aquí fins a les 3 de la nit. Fem moltes hores però ho fem amb molt de gust, entenent que és una manera de vida i entenent que sense sacrifici, sense esforç, sense il·lusió i sense aquesta idea de generositat no es pot arribar enlloc.

Laura Rojo – CEE Font de l’Abella