-Quins són els orígens del celler de Can Roca?

(JOSEP) Vam engegar el restaurant ara fa 23 anys, jo tenia 19 anys, en Joan 21 i en Jordi 7. Érem molt jovenets i encara no sabíem si en Jordi es dedicaria a això.

Venim d’un  restaurant dels pares que tenim al costat de cuina tradicional senzilla i popular i menús econòmics. Vam començar just quan vam acabar els estudis de l’escola d’hostaleria, just al costat fent la competència als pares.

 

(JOAN) Els orígens estan a una miqueta més amunt d’on som ara, a la carretera de Taialà els pares van començar allà, un restaurant que es diu Can Roca als anys 60 i nosaltres vam néixer, créixer i aprendre l’ofici en el restaurant dels pares i just quan els nostres pares van comprar una petita casa just al costat del seu restaurant va ser quan en Josep i jo ens vam decidir a obrir un projecte nou que es va dir “El Celler de Can Roca” que poc ha anat assolint allò que amb un principi preteníem en fer la feina que ens agrada fer de la millor manera possible.

 

-Quina sensació fa treballar amb els germans?

És una sensació de naturalitat, de normalitat, de proximitat, de consolidació, de reforçar els valors de la família, de vincular de millorar l’exemple dels pares, de serietat, de sacrifici, de esforç, de perseverança, i en aquest sentit per nosaltres és una sensació molt plaent.

 

La sensació és molt bona, perquè ens entenem molt bé, perquè cadascú dels tres disposa d’un espai dins aquesta estructura que hem organitzat , i perquè aprofitarem moltes sinergies, sobretot també les sinergies creatives que són les que a nosaltres ens mouen, a l’hora que ens entenem bé, no només portem el negoci i quan més bé ens ho passem és quan podem  crear, podem jugar, quan podem cercar dins la feina que fem aquesta part creativa.

 

-Sempre han treballat junts?

Si, la gent ens demanen que si és difícil treballar entre amb germans, i  la veritat és que no sabem si és difícil treballar sense germans. Hem treballat sempre junts, no tenim una experiència diferent, per nosaltres és molt fàcil i molt normal.

Sí, vam començar quan jo tenis 22 anys i en Josep 20 quan vam iniciar el Celler de Can Roca, al 86 i per tant hem treballat sempre junts des de llavors, en Jordi és més jove que nosaltres i es va incorporar més tard. I des de llavors es va incorporar i hem treballat sempre plegats.

 

-Quant de temps fa?

Doncs la vam engegar amb en Joan des de l’any 1986, però des de molt petits des de la infància nosaltres hem estat lligats al negoci, a un bar de barri, al que seguida de jovenets jo estava darrere el taulell i en Joan a la cuina.

 

-De petits ja els hi agradava cuinar?

A mi no, a mi m’agradava jugar a futbol, m’agradava fer el trapella amb els clients, jugava amb ells, servia amb patins a les taules i m’escapava tan com podia. En Joan no, era assenyat, responsable

De petits ens agradava cuinar, nosaltres hem viscut dins d’un restaurant, dins d’un bar, la sala d’estar era el bar, la cuina del restaurant és la cuina de casa i ens hem trobat sempre molt còmodes en aquest espai. Els nostres pares hi estaven bé, eren feliços fent això que feien i això també fa que afavoreixi el fet que finalment ha coincidit per fer una feina determinada.

 

– Quins records tenen de la cuina de la seva infantesa?

Doncs de passant-s’ho bé, pensa que nosaltres no teníem casa amb menjador ni amb cuina, sinó que nosaltres vivíem en el bar, fèiem els deures en el bar, convivíem amb els client i ho trobàvem una certa sensació d’entreteniment, la casa sempre la teníem plena de gent i els records d’infantesa estan lligats a ajudar una mica als pares, ajudar força i tenir la sensació de tenir la casa molt plena. Era molt divertit, amb xapes de cervesa i Coca-Cola jugàvem a futbol. Buscàvem maneres de divertir-nos a casa.

 

Els records de la tarda d’arribar de col-legi i sentir l’olor de la llet que està infusionada en vainilla i pell de llimona, l’olor el dijous a la tarda que feina canelons,700 0 800 canelons cada tarda, quan jo arribava del col-legi allò era…m’hi enganxava, agafava una caixeta i m’enfilava a sobre i els ajudava a enrotllar canelons, l’olor de l’escudella quan es posa en marxa, el perfum de l’api, de la ceba,…aquests aromes que estan en la memòria des de petit i que després evidentment s’han anat reproduint.

 

-Posen en pràctica les receptes de la seva mare?

La veritat és que totes les propostes que fem en el nostre restaurant vénen de la nostra arrel, al nostre respecte a la cuina que hem mamat, a la cuina que hem viscut de petits i que ens ha servit sempre com a ciment del que es pot projectar després. Penseu que quan es creen plats hi ha d’haver una idea primer d’estudi, de reflexió, de què s’ha fet abans i un cop que tens ben trenat aquest coneixement del que és la cultura del teu país i de la formació de la  cultura acadèmica que anem rebent, a partir d’aquí  ja pots crear.

 

Posem en pràctica les referents de la cuina tradicional, és un punt de partida, és un motor que finalment acaba desembocant en plats que no tenen res a veure amb el plat inicial, però sí que tenen l’essència però sobretot el sabor.