Monthly Archives: març 2010

 

EL PARLAMENT DE CATALUNYA

 

 

El dia 29 de febrer els alumnes de C.S. Vam anar a Barcelona a visitar el Parlament.

Els de 5è vàrem fer una visita on ens van explicar la història,el funcionament i què s’hi feia. També vam aprendre què ren els consellers i els diputats, les seves diferències, la feina que feien,… També vam poder entrar a l’Hemicicle i seure al lloc que ocupa el Govern de la Generalitat.

 

Els alumnes de 6è vàrem aprendre com s’elegia el President de la Generalitat, els portaveus dels diferents grups parlamentaris, la Mesa del Parlament,… a la sala de Comissions fent una simulació de pactes entre partits, elegint els nostres portaveus, fent una votació…

 

Després d’un bon esmorzar com a grans diputats i diputades, vam conèixer a l’Excel·lentíssim Sr. Joan Morell, diputat del Parlament pel grup de CiU. Ens va explicar el seu càrrec i li vam poder fer preguntes sobre la seva feina. Per últim vam poder visitar l’hemicicle.

Va ser una sortida molt interessant perquè vam aprendre moltes coses que estàvem estudiant. Ens va agradar.

 

Mireia Juanmiquel 6è

CEIP Annexa-Joan Puigbert

 

OBJECTIU: LLENTIES

 

-Avui per dinar hi haurà llenties..

-Ecs!!! Quin fàstic!! Jo no en vull!! -es queixen alguns nens.

-No repliqueu, que les llenties són molt bones i porten molt de ferro…- menteixen els monitors.

Cada dia és la mateixa història; però sempre, d’una manera o altra, n’aconseguim escapar.

-Doncs apa, bon profit!!!

Els nens de la taula ens vam mirar donant l’inici del pla. Aquest consistia en deixar les llenties.

Quan vaig tenir la primera cullerada a la boca, se’m va acudir un pla perfecte! Amb peus de plom vaig començar a deixar, per cullerades, les llenties dins del bol d’on venien.

Quan només em faltava una cullerada per tenir el plat buit va venir el més estúpid dels monitors i em va fer empassar les últimes “ditxoses” llenties. Al final, quan em vaig haver empassat l’última llentia em vaig adonar que no eren tant dolentes com em pensava i que tenir un plat a taula és de privilegiats!

( Basada en fets reals )

 

 

Oriol Marès

Arlet Pi

Mireia Juanmiquel

Adrià Gonzàlez

6è Annexa Joan Puigbert

POL NORD

A mi m’agradaria anar al Pol Nord per jugar junt amb els pingüins, jugaria a una guerra de neu, aniria a una molt abrigat i amb els meus amics que són: l’Arnau.P, l’Arnau.G, en Carles, en Marcel.L i també en Lluc.P. Faríem una cursa de trineus però vestit amb botes de neu, jaqueta, ulleres especials i menjaria peixos i els atraparia amb una llança…la faria amb un pal, una pedra i un fil, lligaria el fil i la pedra, i ja estaria feta!!!

Mark Dickins 1rB

CEIP ANNEXA-JOAN PUIGBERTtarla7

 

Acte a favor d’Haití

 

Dimecres 3 de febrer de 2010

 

A les 7 de la tarda, els nens i nenes de l’escola Annexa van anar al teatre del Vicens Vives. Els nens de segon, vam representar els senyors d’Haití que feien la seva vida.

Després vam representar el terratrèmol i els d’Haití ens vam tirar a terra. Al final vam representar l’esperança que venien a ajudar. Això ho vam fer per guanyar diners i donar-los a les persones d’Haití perquè tornin a construir les seves cases i curar els nens i nenes que s’han ferit.

 

Joana Giere Cereià 2n

Escola CEIP Annexa Joan Puigbert tarla4

 

No m’avorriran les patates fregides!

 

-No, no en vull mare! – va dir la Júlia.-t’ho has de menjar, sinó seguiràs molt prima -va respondre desanimada.

La mare feia el possible per fer menjar a la Júlia. Era una nena molt especial, i sobretot molt prima; no li agradava gens menjar, el seu pitjor moment del dia era l’àpat.

Un dia els seus pares desesperats, van decidir portar-la a ca l’àvia, una senyora encantadora, però sobretot molt llesta.

La Júlia es negava a tots els plats, fos quin fos; ja li podia posar pasta, arrós,… no s’ho menjava.

Un dia l’àvia va decidir que la Júlia havia de menjar.

– Com m’ho faré perquè la Júlia s’ho mengi?- es preguntava confosa. Ja ho tinc!- Júlia, vine cap aquí un moment. L’àvia molt llesta, li va preguntar que quin era el seu menjar preferit.

  • A mi m’encanten les patates fregides!-mai les avorriré!

  • N’estàs segura?- va respondre l’àvia.

La Júlia va acceptar la estranya proposta de l’àvia (menjar cada dia i a cada àpat patates fregides).

Per sopar: patates fregides, per esmorzar: patates fregides, per dinar i per berenar: patates fregides. I així cada dia.

Van anar passant els dies i les bosses de patates. I la Júlia anava menjant.

-Prou, ja no puc més- va dir la Júlia un bon dia. No vull menjar ni una sola patata més!

L’àvia va dir que sinó eren patates ja sabia que havia de menjar de tot.

-D’acord àvia, menjaré el que sigui, menys patates fregides, no les suporto!

L’àvia va trucar a la seva filla ( la mare de la Júlia),i la mare orgullosa la va anar a buscar, sense saber què havia fet l’àvia.

-Júlia… toquen patates

– Que no! Mare prou!

I així va ser com la Júlia va entendre que havia de menjar de tot.

 

Laia Fonalleras

Agnès Barbesà

 

5è CEIP Annexa- Joan Puigbert

 

A M A N I D A S W Q E Y P V W

No m’avorriran les patates fregides!

-No, no en vull mare! – va dir la Júlia.-t’ho has de menjar, sinó seguiràs molt prima -va respondre desanimada.

La mare feia el possible per fer menjar a la Júlia. Era una nena molt especial, i sobretot molt prima; no li agradava gens menjar, el seu pitjor moment del dia era l’àpat.

Un dia els seus pares desesperats, van decidir portar-la a ca l’àvia, una senyora encantadora, però sobretot molt llesta.

La Júlia es negava a tots els plats, fos quin fos; ja li podia posar pasta, arrós,… no s’ho menjava.

Un dia l’àvia va decidir que la Júlia havia de menjar.

– Com m’ho faré perquè la Júlia s’ho mengi?- es preguntava confosa. Ja ho tinc!- Júlia, vine cap aquí un moment. L’àvia molt llesta, li va preguntar que quin era el seu menjar preferit.

  • A mi m’encanten les patates fregides!-mai les avorriré!

  • N’estàs segura?- va respondre l’àvia.

La Júlia va acceptar la estranya proposta de l’àvia (menjar cada dia i a cada àpat patates fregides).

Per sopar: patates fregides, per esmorzar: patates fregides, per dinar i per berenar: patates fregides. I així cada dia.

Van anar passant els dies i les bosses de patates. I la Júlia anava menjant.

-Prou, ja no puc més- va dir la Júlia un bon dia. No vull menjar ni una sola patata més!

L’àvia va dir que sinó eren patates ja sabia que havia de menjar de tot.

-D’acord àvia, menjaré el que sigui, menys patates fregides, no les suporto!

L’àvia va trucar a la seva filla ( la mare de la Júlia),i la mare orgullosa la va anar a buscar, sense saber què havia fet l’àvia.

-Júlia… toquen patates

– Que no! Mare prou!

I així va ser com la Júlia va entendre que havia de menjar de tot.

Laia Fonalleras

Agnès Barbesà

5è CEIP Annexa- Joan Puigbert

 

LA VIDA D’UNA CARMANYOLA

 

 

 

Us explicaré la meva vida, la vida de la carmanyola!

Deveu pensar que m’he begut l’enteniment però un cop sapigueu la meva vida, m’entendreu.

Tot va començar un dia de tempesta, quan jo estava a casa meva dins un calaix tota tancada.

Va venir en Miquel, que és el meu “amo”, i mai em feia cas; em va agafar i tot tipus de menjar va anar a parar dintre meu.

No sabia què fer, estava espantada, em preguntava perquè servia tot aquell menjar.

Tot seguit em va posar dins una motxilla, era fosc i tenia una mica de por.

Vaig passar un dia dins la motxilla, i quan es va fer de dia ho vaig entendre tot,

anava d’excursió!! Va ser un llarg viatge amb autocar, calor, suor, però una nova experiència, el millor dia de la meva vida, mai havia experimentat res d’igual.

Ens vam aturar a un lloc, vaig sentir que deien el nom de Girona, i en Miquel em va treure de la motxilla i vaig veure moltes carmanyoles, fins i tot vaig poder reconèixer la meva germana carmanyola!!

En Miquel amb la seva immensa boca em va menjar tot el que portava d’una sola cullerada.

Tot seguit, un cop havíem acabat de dinar, vam anar al museu d’història, vaig aprendre moltes coses, però el que més em va agradar va ser el concurs de carmanyoles, jo hi vaig participar, va ser idea de la guia del museu, deia que de petita no tenia carmanyoles i li feia molta il·lusió fer un concurs, naturalment vaig guanyar jo! Els vaig explicar el secret més gran de la meva vida, que jo no era una carmanyola normal i corrent, jo podia parlar!!

Es van quedar bocabadats i en Miquel em va mirar d’una altra manera, per ell ja no era un objecte, es sentia malament.

La carmanyola es va fer amiga d’en Miquel, i sobretot de les verdures.

Des d’aquell dia en Miquel va comprendre la carmanyola i la va portar sempre més a tots els seus viatges i excursions i així va poder conèixer molts llocs nous.

 

 

 

 

Cèlia Vicens

5è CEIP Annexa-Joan Puigbert

 

Acudits

 

          Què és una llimona amb capa? Una superllimona! I una tomata

       amb capa?

              Una tomata disfressada de superllimona.

          Què li diu una tomata a una altre?

No em miris que em posaré vermella.

 

          Què  li diu un nen a l’altre quan alguna cosa de menjar no li agrada?

No puc, m’ho ha prohibit el metge.

 

          Un indi entra a un bar i demana alguna cosa forta i el cambrer li dóna un vi fluixet, ell se’l beu i vol més fort i li posa un vi fort se’l beu i demana alguna cosa més forta i li posa una barreja de vins forts. L’indi diu: < jo querrer algo más fuerte>. El cambrer li posa detergent, … se’n va del bar. L’endemà torna. El cambrer li diu: ¿que, querrer algo más fuerte? – yo tirar pedo i matar caballo_ va dir l’indi.

 

          Una piruleta li diu a un caramel: que dolç que ets amor meu.

          Una ceba li diu a una altre: – no em miris que et faré plorar.

 

 

 

                       Endevinalles

 

          Què es el que cau quan plou ? (el cacau )

          Una cosa com el puny i que té tot de pèls al cul.(ceba)

          Fill de la palmera menjar dels fins.(coco)

          Enlloc d’anar endavant sempre va endarrere,

No badis ni un sol instant: per pessigar-te te fal·lera.(cranc)

          Rodó com la lluna i blanc com el sol. El fan de llet pura, ho saps o no?(formatge)

          Qui és aquella que mai està fins que la maten ?(gana)

 

         Caixa molt bonica

       i de bon mirar

       que cap bon fuster

        no l’ha pogut fer    (la nou)

 

         És verd i no és julivert,

       és groc i no és safrà

        i tonto, tonto serà

        qui no ho endevinarà.   (l’oli)

 

         Verds varen ser els meus estudis,

       i de dol em vaig vestir,

       més ara que vaig de negre,

       els paladars faig gaudir.   (L’oliva negra)

 

 

C.S. CEIP Annexa-Joan Puigbert

LA HISTÒRIA D’UNA GALETA MARIA

 

-Mama!

-Tranquil, fill, t’estaré esperant!

Així és com va començar la meva història, la història d’una galeta Maria.

Tot va començar quan van fabricar la meva mare,juntament amb 100 galetes més en un paquet de cartró.

Després, va arribar al supermercat i va conèixer molts aliments diversos, des de dolços fins a síndries i melons.

Un dia, sobtadament, un gegant i la seva nena consentida van agafar el paquet on hi havia la meva mare.

-PAPA!!! VULL GALETES MARIA!!!! COMPRA’N ARA MATEIX!!!

-Si, filla estimada, si…

Per mala sort o bona sort, ara entendreu perquè, la nena consentida va agafar el paquet on hi havia la meva mare i el va tirar al terra.

La meva mare es va partir en dues parts però estava viva. Llavors va ser quan vaig néixer jo.

Com que la nena només volia les galetes senceres, vam quedar-nos a la capsa sols i espantats.

Al final, van tirar-nos a la terra perquè servíssim d’adob, però llavors va ser quan un ocell es va menjar a la meva mare.

Ara, estic sol, esperant que o se’m mengin els ocells o m’enfonsi dins aquesta terra fèrtil.

      

                                                                                   Josep Sunyer, 6è

                                                            CEIP ANNEXA JOAN- PUIGBERT

 

            SÓN ELS CANELONS DE L’ÀVIA ELS MILLORS DEL MÓN?

 Mig adormida m’he aixecat del llit, he agafat una samarreta negra i uns texans de l’armari i m’he començat a vestir. En baixar a la cuina ja sentia l’olor dels canelons i el rostit que fa la meva àvia.

Mentre tots estàvem dinant a taula em vaig decidir a preguntar-li d’on havia tret la recepta dels canelons ja que deu ser força complicat fer-los. La meva àvia em va contestar que de fet no tenia cap recepta escrita, sinó que ho havia après de la seva mare, tot i que ella hi havia afegit un altre ingredient que li donava un toc especial: la nou moscada. En un moment vaig pensar que jo havia de seguir la tradició , però hauria de tenir molta paciència per aconseguir que em quedessin tant o més bons. Jo sempre he pensat que els canelons de la meva àvia són els millors del món i el meu pare no es cansa de dir que el torró de iema de can Batlle, la pastisseria del poble, són els millors del món. Però,podem dir que allò que mengem es el millor? Tot allò que mengen la gent d’altres cultures es més dolent que el que mengem nosaltres ?

            Aquest Nadal, a part dels canelons ha sigut un dia especial. Hem sigut un més a la família. Ha estat el meu germà gran, en Francesc que ha portat una nòvia japonesa. Es diu Yuki, que en català vol dir sort i la va conèixer després d’acabar la Universitat. Ella només fa tres dies que ha arribat a Catalunya i, per sort o per desgràcia, li ha tocat conèixer la nostra família el dia del dinar de Nadal. La Yuki no ha parat de mirar-se amb sorpresa tots els plats que la meva àvia portava a taula. A més dels canelons hi ha hagut sopa de galets, pollastre rostit farcit amb prunes i pinyons. A l’hora dels postres hem menjat pinya natural, tortell de can Batlle i torrons. La Yuki semblava que mirava el menjar com si fos d’un altre planeta, però en cap moment s’ha queixat. Ho ha menjat tot de mica en mica i si hem de fer cas de les seves paraules ho ha trobat tot molt bo. Quan hem acabat de menjar, li he preguntat en anglès:

-Do you eat also the canalloni Christmas day in Tokio?

Ella m’ha contestat en anglès molt educadament, però com que aquest conte que us explico és en català, us ho traduiré.

-A Tokio no celebrem el Nadal i nosaltres no tenim el costum de menjar coses tant cuites.

-Què vols dir?- vaig dir-li ben sorpresa.

La cuina japonesa no té resa veure ambla vostra. Nosaltres no fem servir ni forquilla, ni ganivet perquè creiem que es una agressió contra el menjar. Utilitzem els palets japonesos. No tenim ni primer, ni segon plat, tot es serveix de cop. Generalment, el peix el mengem cru.

-Quin fàstic! –Va dir la meva àvia tot aixecant el braç- Amb el que és bo el peix al forn.

-I de sopa de galets, en mengeu?

-No, nosaltres mengem la sopa Misho, que es fa amb tofu i altres plantes del nostre país que són difícils de trobar.

-Em convidaràs algun dia a menjar aquestes coses tan estranyes?-Vaig dir-li ben encuriosida.

-Et convido al dia que vulguis, i ja veuràs lo bo que és. Quinze dies després la Yuki em va convidar a l’apartament que havia llogat amb el meu germà al centre del poble. Jo no hi havia estat encara i em va sorprendre que la taula del menjador era molt baixeta i que enlloc de cadires hi havien coixins. La Yuki va començar a treure menjar i posar-lo sobre la taula . El menjar estava tot posat amb petits bols i en recipients de fusta. La Yuki em va ensenyar com s’havien d’agafar els palets. Em va explicar que al Japó es menjava amb una taula molt baixeta i em coixins perquè per ells el fet de menjar era com una cosa molt important i li donaven molt de valor. El menjar no m’agradava gaire i el moment de menjar el sashimi vaig fer cara de fàstic, mai no havia menjat peix cru.

Després em va anar agradant i a mesura que anava tastant tots els platets que hi havien sobre la taula i escoltava les seves explicacions, vaig entendre que menjar aquells plats m’havia ajudat a entendre la seva cultura. Gràcies a la Yuki ara sabia més coses de com era Japó.

                                                                       Irene Quintana 6è

                                                                       CEIP Annexa-Joan Puigbert