SÓN ELS CANELONS DE L’ÀVIA ELS MILLORS DEL MÓN?
Mig adormida m’he aixecat del llit, he agafat una samarreta negra i uns texans de l’armari i m’he començat a vestir. En baixar a la cuina ja sentia l’olor dels canelons i el rostit que fa la meva àvia.
Mentre tots estàvem dinant a taula em vaig decidir a preguntar-li d’on havia tret la recepta dels canelons ja que deu ser força complicat fer-los. La meva àvia em va contestar que de fet no tenia cap recepta escrita, sinó que ho havia après de la seva mare, tot i que ella hi havia afegit un altre ingredient que li donava un toc especial: la nou moscada. En un moment vaig pensar que jo havia de seguir la tradició , però hauria de tenir molta paciència per aconseguir que em quedessin tant o més bons. Jo sempre he pensat que els canelons de la meva àvia són els millors del món i el meu pare no es cansa de dir que el torró de iema de can Batlle, la pastisseria del poble, són els millors del món. Però,podem dir que allò que mengem es el millor? Tot allò que mengen la gent d’altres cultures es més dolent que el que mengem nosaltres ?
Aquest Nadal, a part dels canelons ha sigut un dia especial. Hem sigut un més a la família. Ha estat el meu germà gran, en Francesc que ha portat una nòvia japonesa. Es diu Yuki, que en català vol dir sort i la va conèixer després d’acabar la Universitat. Ella només fa tres dies que ha arribat a Catalunya i, per sort o per desgràcia, li ha tocat conèixer la nostra família el dia del dinar de Nadal. La Yuki no ha parat de mirar-se amb sorpresa tots els plats que la meva àvia portava a taula. A més dels canelons hi ha hagut sopa de galets, pollastre rostit farcit amb prunes i pinyons. A l’hora dels postres hem menjat pinya natural, tortell de can Batlle i torrons. La Yuki semblava que mirava el menjar com si fos d’un altre planeta, però en cap moment s’ha queixat. Ho ha menjat tot de mica en mica i si hem de fer cas de les seves paraules ho ha trobat tot molt bo. Quan hem acabat de menjar, li he preguntat en anglès:
-Do you eat also the canalloni Christmas day in Tokio?
Ella m’ha contestat en anglès molt educadament, però com que aquest conte que us explico és en català, us ho traduiré.
-A Tokio no celebrem el Nadal i nosaltres no tenim el costum de menjar coses tant cuites.
-Què vols dir?- vaig dir-li ben sorpresa.
La cuina japonesa no té resa veure ambla vostra. Nosaltres no fem servir ni forquilla, ni ganivet perquè creiem que es una agressió contra el menjar. Utilitzem els palets japonesos. No tenim ni primer, ni segon plat, tot es serveix de cop. Generalment, el peix el mengem cru.
-Quin fàstic! –Va dir la meva àvia tot aixecant el braç- Amb el que és bo el peix al forn.
-I de sopa de galets, en mengeu?
-No, nosaltres mengem la sopa Misho, que es fa amb tofu i altres plantes del nostre país que són difícils de trobar.
-Em convidaràs algun dia a menjar aquestes coses tan estranyes?-Vaig dir-li ben encuriosida.
-Et convido al dia que vulguis, i ja veuràs lo bo que és. Quinze dies després la Yuki em va convidar a l’apartament que havia llogat amb el meu germà al centre del poble. Jo no hi havia estat encara i em va sorprendre que la taula del menjador era molt baixeta i que enlloc de cadires hi havien coixins. La Yuki va començar a treure menjar i posar-lo sobre la taula . El menjar estava tot posat amb petits bols i en recipients de fusta. La Yuki em va ensenyar com s’havien d’agafar els palets. Em va explicar que al Japó es menjava amb una taula molt baixeta i em coixins perquè per ells el fet de menjar era com una cosa molt important i li donaven molt de valor. El menjar no m’agradava gaire i el moment de menjar el sashimi vaig fer cara de fàstic, mai no havia menjat peix cru.
Després em va anar agradant i a mesura que anava tastant tots els platets que hi havien sobre la taula i escoltava les seves explicacions, vaig entendre que menjar aquells plats m’havia ajudat a entendre la seva cultura. Gràcies a la Yuki ara sabia més coses de com era Japó.
Irene Quintana 6è
CEIP Annexa-Joan Puigbert
