No m’avorriran les patates fregides!

 

-No, no en vull mare! – va dir la Júlia.-t’ho has de menjar, sinó seguiràs molt prima -va respondre desanimada.

La mare feia el possible per fer menjar a la Júlia. Era una nena molt especial, i sobretot molt prima; no li agradava gens menjar, el seu pitjor moment del dia era l’àpat.

Un dia els seus pares desesperats, van decidir portar-la a ca l’àvia, una senyora encantadora, però sobretot molt llesta.

La Júlia es negava a tots els plats, fos quin fos; ja li podia posar pasta, arrós,… no s’ho menjava.

Un dia l’àvia va decidir que la Júlia havia de menjar.

– Com m’ho faré perquè la Júlia s’ho mengi?- es preguntava confosa. Ja ho tinc!- Júlia, vine cap aquí un moment. L’àvia molt llesta, li va preguntar que quin era el seu menjar preferit.

• A mi m’encanten les patates fregides!-mai les avorriré!

• N’estàs segura?- va respondre l’àvia.

La Júlia va acceptar la estranya proposta de l’àvia (menjar cada dia i a cada àpat patates fregides).

Per sopar: patates fregides, per esmorzar: patates fregides, per dinar i per berenar: patates fregides. I així cada dia.

Van anar passant els dies i les bosses de patates. I la Júlia anava menjant.

-Prou, ja no puc més- va dir la Júlia un bon dia. No vull menjar ni una sola patata més!

L’àvia va dir que sinó eren patates ja sabia que havia de menjar de tot.

-D’acord àvia, menjaré el que sigui, menys patates fregides, no les suporto!

L’àvia va trucar a la seva filla ( la mare de la Júlia),i la mare orgullosa la va anar a buscar, sense saber què havia fet l’àvia.

-Júlia… toquen patates

– Que no! Mare prou!

I així va ser com la Júlia va entendre que havia de menjar de tot.

 

Laia Fonalleras

Agnès Barbesà

 

5è CEIP Annexa- Joan Puigbert