Des del Bloc de la Classe del Vampir volem retre homenatge al rondallista , escriptor i savi valencià Enric Valor. Enguany fa 10 anys que va morir i 99 que va néixer. Per fer-ho llegim a la Classe un fragment de la “Història d’un mig pollastre”.

Què n’hem dit a la Classe:

“…hem sabut que gràcies a Enric Valor es van poder recuperar moltes rondalles i llegendes valencianes ja que ell era d’allà…” Núria A.

“…per fer-li un petit homenatge hem llegit un fragment del “Mig Pollastre”… hem mirat la web dels nostres companys d’escolagavina per saber què n’han dit ells…” Maria F.

“…Al 2011 Enric Valor hagués fet 100 anys que va néixer, per això li faran un homenatge…” Raquel

“…Enric Valor era un escriptor valencià molt important que va lluitar molt per la nostra Llengua, el Català…” Maria Ollé

“…Hem llegit la notícia de Vilaweb on es parlava sobre l’homenatge a Enric Valor…” Eduard

“…hem fet un homenatge a Enric Valor perquè hem sabut que va recollir gairebé totes les tradicions i rondalles valencianes…Guillem R.

“…Enric Valor és un escriptor valencià que per Catalunya va ser molt important gairebé tant com Pompeu Fabra…”Max

“…pels valencians aquest home és molt important perquè va recuperar moltes paraules en Català. Si ell no les hagués recuperat nosaltres no les faríem servir avui en dia…” Júlia M.

“…Enric Valor ha ajudat per tal que el Català no s’extingís al País Valencia i a Catalunya…” Eloi

“… Enric Valor va fer un recull d’històries i rondalles de València…” Júlia R.

“…ell era una gran persona, era molt savi i sabia moltes paraules valencianes…” Ariadna

“… a la classe ens han explicat qui era Enric Valor i la feina que va fer de recollir contes en valencià…” Marta

“…Enric Valor ha sigut important per tota València i molt important per Catalunya. Ell recorria totes les ciutats i pobles buscant persones que sabessin històries, rondalles, poemes i tot allò que la gent sabia i després ell ho escribia tot…”Oriol

Què se n’ha dit a Vilaweb

Que se n’ha dit a l’Escola Gavina

Aquest és el fragment de rondalla que hem llegit:

Rondalles valencianes
“Açò va anar i era un maset de serra on vivia un vell matrimoni sense fills, que es dedicava, preferentment, a la cria d’aviram. Gallines blanques, negres i favades, orgullosos indians, descomunals gramàntols, anglesets de llarga i empinada cua, llocades piuladores i estovades lloques. En fi, era el que sovint es veia voltant el maset i pels bancals veïns, on no deixaven estaca en paret. 

El bo del cas és que la velleta coneixia cada un dels animalons que criava, i bé pot dir-se que els hauria pogut batejar i no confondre mai el nom de l’u pel nom de l’altre.

Va arribar un dia de maig que, allà a les deu del matí, va eixir la velleta a donar-los en l’era uns pessics de dacsa i una bona pasterada de segó cuit, com solia fer tots els matins a la mateixa hora. 
–Pull, pull, pull! –va anar cridant. 
I començaren les corregudes de l’aviram des dels quatre vents, els uns pujant ribes, els altres eixint de darrere de casa… I congriat com sempre al seu voltant, els llançà la dacsa i els deixà en terra la gaveta. 

I heus ací què la va sorprendre: hi havia un mig pollastre, molt vistós i afinat, que no s’arrimava al tropell que formaven tots els altres embotint-se com qui diu de cap dins del segó cuit i furtant-se de davall les barbelleres els uns als altres els grans de panís.
–Què fas tu, que no menges? –s’estranyà la vella tot ahuixant-lo cap als altres. Però el mig pollastre va fer un ‘coc, coc’ força significatiu i encara es va separar més dels seus congèneres. 
–I açò quin pollastre és? –va demanar-se a si mateixa la dona–. Est animalet no és meu! 
Era de veres: no l’havia vist mai abans. Li va haver de donar quemenjar a banda, i, després, va preguntar en els masos veïns si se’ls havia perdut algun pollastre a mitjant fer, ni poll ja ni pollastre encara, és a dir, el que allí solen anomenar un mig pollastre. I ningú no li’n va saber donar raó. 

El mig polastre va passar així algunes setmanes, forro, buscant-se-la ell tot a soles quan tenia fam i la masovera no es feia pro avant en el pinso. I un matí, a la punta de l’era, es va posar a escarbar en un petit femer que hi havia vora el clot del pallús. Escarbant escarbant, vinga d’escabar, la seua poteta va traure a relluir un bocí de metall. Amb el bec li va pegar quatre sobacades i, mig net, va veure que es tractava d’un diner. 
–Quic-quiriquic! –va cantar aleshores alçant ensems la creta tot quant podia i posant-se de puntelletes–. 

Jo sóc un mig pollastret 
que escarbant un femeret 
s’ha trobat un dineret. 

I sense més ni més es fica la moneda en el seu bequet, i cap a la cort s’ha dit. Es gira i diu adéu al maset, tira senda avant i vinga de pujar comes i tossals i devallar barrancs i rambles i fer camí cap a cal rei. En quan en quan, soltava un sorollós ‘quic-quiriquic’ i cantava la següent cançó: 

Vaig a casar-me amb la filla del rei, 
puix sóc més ric que no ell, 
que escarbant un femeret 
m’he trobat un dineret. 

En això arriba a uns plans tapats de boscos i herbassars i topeta amb el riu, el qual només el veu li pregunta: 
–On vas, mig pollastre? 

Vaig a casar-me amb la filla del rei, 
puix sóc més ric que no ell, 
que escarbant un femeret 
m’he trobat un dineret. 

Li contesta cantant el mig pollastre. 
–Això si jo et deixe passar –fa el riu amb la seua veutota. 
–Entra pel meu bec! –li mana el mig pollastre. 
I zzzuummm!, comença a engolir aigua, vinga d’engolir-ne, i deixa el riu en sec, i ja el té tot dins la panxa! 

Saltant i botant, llançant a l’aire les seues cançons i el seu joiós ‘quic-quiriquic’, seguix caminant.” 

(“Història d’un mig pollastre”)