La plana urgellenca ha estat habitada des de temps remots. Hi ha constància de restes arqueològiques de la primera edat de ferro al jaciment del Molinet (el Poal), avui desaparegut, o restes de poblats ibèrics al tossal de les Tenalles (Sidamon) i a Margalef (Torregrossa).

La presència romana en aquestes contrades és poc significativa i de la presència sarraïna trobem alguns topònims d’origen àrab com Sidamon, Utxafava, Golmés… i la paraula Mascançà, que es com nomenaven els àrabs a l’actual Pla d’Urgell.

Fins a l’any 1149 que no es consolidà la reconquesta de Lleida van passar dos segles en què les terres planes de Lleida eren terres de ningú. Després de la seva reconquesta definitiva la plana va quedar dividida en dos dominis senyorials, el del comtat d’Urgell i el de Barcelona. És en aquesta època quan s’aplica el topònim Urgell a les terres planes dels dos comtats. El sistema de poblament més utilitzat va ser la carta de poblament de la terra que havia estat donada en gran part als ordes militars. Barbens, els Alamús, Bellvís i Sidamon varen ser poblats pels templers; mentre que els hospitalers van repoblar la Novella, l’Escarabat, l’Espígol, el Pedrís i el Merlet.

Un fet històricament singular foren les «tretes» de la Mare de Déu dels segles XVI al XIX consistents en treure la Mare de Déu de les Sogues de Bellvís i a la Mare de Déu de l’Horta d’Ivars d’Urgell per demanar pluja. Aquesta era una pràctica comuna entre els pobles urgellencs, l’aigua o, més ben dit, la manca d’aigua ha contribuït poderosament a la formació del caràcter urgellenc i els vincles amb la plana. Alguns testimonis de l’època mostren les preocupacions col·lectives i l’existència d’uns vincles socials d’àmbit comarcal

La creació de la comarca no s’ha produït fins al segle XX, quan el Parlament de Catalunya aprovà la Llei 5/88 de 28 de març, sobre l’organització comarcal de Catalunya.