EL NOSTRE: Revista de l'Institut CAN MAS (Ripollet)

L’escriptor Rodolfo del Hoyo, l’autor del nostre llibre de lectura de català, Un pingüí damunt del televisor (2010) ens ha fet l’honor de concedir-nos aquesta entrevista que els alumnes de primer d’ESO li han preparat. Us la mostrem perquè tothom pugui conèixer més a fons aquest excel·lent autor.

INTRODUCCIÓ BIOGRÀFICA:

Rodolfo del Hoyo va néixer el 1953. La seva família, originària de la Manxa, d’Andalusia i d’Extremadura, era veïna de Montcada i Reixach, però de seguida es van traslladar a Santa Coloma de Gramenet, on sempre ha viscut. Va estudiar primer cicle complet i una mica més de Dret i també va començar estudis d’Art Dramàtic a l’Institut del Teatre de Barcelona, però no s’ha dedicat mai professionalment ni a una cosa ni a l’altra tot i que va treballar una temporada com a funcionari de justícia i que durant més de vint anys va pertànyer a diversos grups afeccionats de teatre.

Des del 1990 ha  exercit com a gestor cultural, essent actualment director del Centre d’Art Contemporani Can Sisteré a la seva ciutat. Al 1996 va fundar l’Associació Colomenca de Literatura (Acolite).

Des que tenia dotze anys no ha parat d’escriure. Va començar a publicar poesia en la llengua dels pares, el castellà, però des del 1996 només escriu en català. Ha publicat una vintena de llibres, principalment de literatura infantil i juvenil, però també de poesia i de narrativa. Per a infants i joves cal destacar El secret del planeta Moix (2000), La colla del fantasma Barruf (2004), La Banda dels catòdics enfurismats (2004), La vaqueta Queta (2004), El talismà de l’Ariadna (2005), La font del cedre (2005), El capità Barruf i els caçafantasmes (2009), Un pingüí damunt del televisor (2010) i El somriure de la Natàlia (2011).

En l’àmbit de la poesia Asuntos interiores (1995), Els dits de l’intèrpret (2003) i El caminant a la deriva (2007). En el camp de la narrativa ha publicat Els amors furtius (2000). Ha rebut el premi Recull-Joaquim Ruyra de Narrativa 2012, pel llibre Llegir al metro. És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

ENTREVISTA:

Bon dia, Sr Del Hoyo. Una de les coses que ens ha cridat l’atenció del seu llibre és el fet que hi abunden les frases fetes. Moltes d’elles no les havíem sentit mai. Les fa servir habitualment en les seves converses amb familiars o amics, o les ha introduït expressament?

Quan escric diàlegs m’agrada fer servir locucions com ara “em fa mala espina” (inspirar desconfiança), “ficats fins al moll de l’ós” (ficats fins a l’extrem, al màxim) o “tot siguin flors i violes” (tot sigui fàcil), perquè en realitat les fem servir quan parlem, gairebé sense adornar-nos-en. Són metàfores de la vida quotidiana que cada cultura aporta al llenguatge, són la nostra manera de veure el món, l’èmfasi que li volem donar a allò del que parlem tot fent servir en un determinat context una nota que prové d’un altre diferent. Per exemple per dir que plou amb molt d’ímpetu, amb violència, els castellans diuen “llueve a cántaros”, per comparar la pluja amb molts cantis plens d’aigua que es trenquessin alhora; o bé “caen chuzos de punta”, per parlar d’una pluja més violenta, la comparen amb els “chuzos”, que eren un arma antiga amb un mànec de fusta i una punxa metàl·lica; els catalans diem “plou a bots i a barrals”, i comparem la pluja intensa, com abans els castellans, amb recipients plens de líquid que es trenquen i ens cauen al damunt (els bots són recipients de pell, i els barrals són recipients de vidre o de terrissa); i els anglesos “It’s raining cats and dogs, que vol dir: estan plovent gats i gossos”, comparen la pluja als efectes que produiria una invasió de gats i gossos, que a més a més es barallarien entre ells.

També totes les cultures fan servir els refranys. Darrerament s’han perdut molt, però com que formen part del saber popular, els he posat als diàlegs de l’avi d’en Robert “Val més bona gana que bona vianda” (tenir gana ajuda a trobar el menjar) o “per saber s’ha de cremar oli” (per saber les coses cal esforçar-se).

Pel que fa a les locucions i frases fetes, em surten de manera natural. Pel que fa als refranys, en sé alguns, però tinc un diccionari de refranys i normalment els busco.

També tinc un diccionari de locucions i frases fetes. Sovint el consulto, però més per fer comprovacions que no pas per cercar-ne.

Per què ha decidit que la figura sigui un pingüí i no un ase català, per exemple?

Perquè el pingüí del que parlo va existir de veritat. He escrit una novel·la de ficció, però està basada en fets reals. Quan jo era petit, el pare militava en el PSUC, un partit d’esquerra que estava prohibit perquè durant la dictadura de Franco tots els partits estaven prohibits. Un amic del pare va ser detingut i empresonat. A la presó feia objectes de decoració. Va fer un pingüí amb una banya de toro i ens el va regalar. Durant molts anys el vam tenir damunt del televisor. Els televisors d’abans eren com caixes i de vegades es posaven objectes de decoració. Per això el nom de la novel·la. El vam perdre en un trasllat de domicili.

Quan va començar a escriure aquest llibre, ja tenia clar el final?

No, no el tenia clar. Em va costar molt trobar el final. A mi m’agrada treballar amb un guió molt estructurat i, en general, em sé tota la novel·la abans de posar-me a escriure, però en aquest cas, potser perquè era molt personal, no vaig poder fer-ho.

De tota manera, em sembla entendre en la pregunta que alguns escriptors saben el final abans de començar. Bé, diguem que en la fase inicial, quan comencem a elaborar el projecte, abans que tinguem un argument o un guió, és cert que de vegades els escriptors partim d’un fet que ben bé podria ser el final del llibre, però no necessàriament. Ara mateix tinc un projecte per escriure una novel·la de la qual tinc molt clar el primer capítol i l’últim, però encara no sé que vull posar pel mig.

El fet que citi dos cops la cantant Janis Joplin és perquè és una artista que vostè li agrada o ha estat triada a l’atzar?

La Janis Joplin era la cantant que més m’agradava quan era jove. Malauradament, vaig descobrir la seva música quan va morir. Vaig llegir la notícia a la premsa. Jo tenia 17 anys, i em  vaig enamorar d’aquella mirada alegre. També em vaig sentir identificat pel fet que va marxar de casa per intentar ser ella mateixa. Tinc tots els seus discs.

Janis Joplin va patir molts problemes perquè volia ser una dona lliure, tenir la seva pròpia carrera, decidir sobre la seva vida, sortir amb nois si volia. Però li va tocar viure als anys 50 i 60 en una societat molt catòlica i molt tancada, on les dones no podien fer la seva carrera perquè estaven destinades a casar-se i cuidar de la família. No podien decidir sobre les seves vides perquè passaven d’estar tutelades pel pare a dependre del marit. Tampoc no podien votar. Cal dir, també, que a Texas, d’on era ella, hi havia molt de racisme, però ella defensava que els negres tenien els mateixos drets que els blancs. No era feminista perquè el moviment feminista encara no estava organitzat. La seva manera de viure i de veure el món va ser durament criticada i fins i tot va patir burles i menyspreu. Per exemple, per defensar que les noies tenien els mateixos drets que els nois, a l’institut que anava quan era adolescent la van nomenar “el noi més lleig de l’institut”. Això li va fer molt de mal. Per totes aquestes coses m’agrada la Janis.

Gràcies a aquest llibre hem conegut una mica a un dictador espanyol, Franco. Vostè ha viscut la dictadura de Franco? Si és així, és veritat, com ha dit la nostra professora, que va prohibir que s’ensenyés català a les escoles?

Sí, vaig viure i vaig patir la dictadura de Franco. Vaig lluitar per la democràcia, per la república, pel dret d’autodeterminació de Catalunya, pels drets de les classes treballadores, i això em va comportar alguns problemes de poca importància amb la justícia. Alguns amics meus van ser torturats i van patir presó.

El català no només estava prohibit a l’escola, sinó que l’ús del català estava perseguit per la llei. Només es podia utilitzar en la vida privada. Cap al final del franquisme es va permetre tímidament el que la llei anomenava “las lenguas vernáculas” i es van poder fer extraescolars de català.

Quan va tardar per escriure aquest llibre?

Aquest llibre em va costar molt. Vaig trigar gairebé dos anys. Cada llibre és diferent. Normalment, com he comentat abans, m’agrada tenir un guió molt estructurat. No començo a treballar fins que no he creat els personatges amb totes les seves característiques físiques i psicològiques, fins que no tinc clares la trama principal i les trames secundàries, els espais, el temps, si l’escriuré en primera o en tercera persona, etc. Però en haver tants elements personals i familiars em costava força distanciar-me per escriure fins el punt que el vaig escriure tot sencer fins a tres vegades i després he fet un munt de correccions.

Com podem saber si tenim talent quan escrivim? N’hi ha prou que ens agradi escriure?

Que us agradi escriure és un bon senyal, però no basta. La voluntat creadora és una forà molt potent per expressar les nostres idees, els nostres sentiments, les nostres emocions. Però no basta, perquè amb la voluntat només no farem literatura.

Cal també tenir la capacitat de dominar el llenguatge, però tampoc no basta perquè tot i dominar la tècnica i escriure correctament podem fer textos freds i buits.

Cal saber captar que la llengua és una eina viva, cal conèixer les seves olors, els seus racons foscos, la seva música, les seves metàfores, cal descobrir tota la seva força evocadora, i això no és una cosa que s’aprèn en un curs. Això s’aprèn escrivint i llegint cada dia.

Només així sabrem si un dia podem crear textos on les paraules siguin més que les paraules.

Aquest trimestre hem llegit El gat negre, de E.A. Poe. Com Un pingüí damunt del televisor, hi ha suspens fins al final. És Poe un referent per vostè? Quins altres autors li han servit de model o guia?

Us he de dir que Poe m’agrada molt, però no és un referent per a mi. El vaig descobrir tard perquè no m’agrada la literatura de terror, ni el cine de terror. Em negava a llegir-lo. Però resulta que tinc dos llibres de relats publicats i alguns amics escriptors i alguns crítics em van comentar que veien influències d’Edgard Allan Poe. I jo no l’havia llegit. Al  final em vaig comprar la seva obra completa i he llegit força. Caram! Té relats magnífics, com aquest d’El gat negre o un altre que es titula Metzengerstein.

Us puc dir autors  i autores que m’agraden, però no tinc cap model que segueixi. D’autors estrangers per a adults m’agraden Philip Roth, Raymond Carver, Doctorow, Maggie O’Farrell, Elisabeth Strout, Jean Echenoz, etc.; espanyols serien Javier Marías, Antonio Muñoz Molina, Almudena Grandes, Eduardo Mendoza, etc.; catalans, Jaume Cabré, Eduard Màrquez, Pere Calders, Narcís Oller, etc.

No obstant, hi ha tres autors que per a mi són essencials i dels que he après i aprenc cada dia i que sí que puc dir que m’han influït: Ana María Matute, Mercè Rodoreda i Jesús Montcada.

Pel que fa a la literatura infantil i juvenil us puc parlar d’autors estrangers sense problemes: Astrid Lindgren, Roald Dhalh, Gianni Rodari, Michel Ende. Dels catalans em costa més parlar-ne perquè som amics, però us diré que m’encanten Eulàlia Canal, Maite Carranza, Anna Manso, Àngel Burgas, Pere Joan Hernàndez, i un llarg etc.

Ens recomana que continuem llegint? Per què?

Per moltíssimes raons, fins i tot podria fer un llibre per parlar de per què hem de llegir. Però ho faré més curt.

Llegir per divertir-nos. Llegir per gaudir. Llegir per emocionar-nos. Llegir per sentir. Llegir per aprendre. Llegir per conèixer-nos millor a nosaltres mateixos. Llegir per conèixer altres cultures. Llegir per viatjar per mons infinits. Els llibres transmeten valors. Llegir perquè alguns llibres parlen de la teva realitat, de les teves inquietuds. Llegir ens ajuda a formar-nos, a descobrir, a aprendre, a desenvolupar la nostra personalitat. Llegir, també, els autors catalans per  identificar-nos amb un imaginari col·lectiu autòcton, reconeixible, amb noms de carrers i de pobles d’aquí, històries de bandolers i pirates d’aquí, aventures de joves d’aquí, de nens i nenes d’aquí, humor irreverent d’aquí, en definitiva… un univers ric i suggerent. Ja us dic que podria seguir, però aquí m’aturo.

Moltíssimes gràcies per la seva amabilitat en contestar tan bé totes les nostres preguntes.

Molt agraïts!!!

Alumnes de 1r d’ESO de l’INS CAN MAS