En el sistema educatiu alemany, quan els nens compleixen onze anys se’ls divideix en tres grups en funció de les seves notes i de la seva velocitat d’aprenentatge. No és un model nou, es va implantar al segle XIX, i la societat alemanya no es planteja un canvi.
Els que compten amb millors resultats acadèmics continuen la seva formació en el gymnasium, que els condueix al batxillerat i els prepara per a la prova d’accés a la Universitat. A la resta, se’ls prepara per a professions més tècniques.
“Valorem si tenen iniciativa pròpia o si han de rebre directrius. Als 10 anys no són del tot madurs i és una decisió complicada”. Explica Detlev Flottmann, director del col·legi públic Astrid Lindgren, en la localitat de Marienfeld, a dues hores de Düsseldorf.
Flottmann opina que l’ideal seria que tots romanguessin junts fins als 16 anys perquè els més intel·ligents motivessin als més ressagats. Però aleshores els “bons” es relaxarien i no arribarien als nivells d’excel·lència requerits, assenyala.
Alemanya va tenir una taxa d’abandonament escolar (joves d’entre 18 i 24 anys que no segueixen estudiant i que tenen, com a molt, l’educació secundària) del 10% en 2015, inferior a la mitjana europea que es va situar en el 11% i molt per sota de l’espanyola, del 20%. El sistema educatiu alemany té una vinculació molt directa amb el model laboral, funciona bé perquè el sector empresarial creu en ell i el recolza.
Fiza Nazir.
