El Premi Sambori és un premi de narrativa en català dirigit als alumnes de primària, secundària i batxillerat de tots els Països Catalans que té com a objectius promoure la participació en un projecte comú i difondre l’ús del català dins de l’àmbit escolar, tot incentivant la imaginació, la creativitat i aquells valors pedagògics que es treballen en cadascun dels centres.
Des de 2006, Òmnium Cultural organitza i impulsa el Premi Sambori a Catalunya, Andorra i la Catalunya Nord, tot coordinant-se amb la Fundació Sambori, que s’encarrega de l’organització del premi a la resta dels Països Catalans.
Volem felicitar l’alumne de 1 d’ESO del nostre centre, Miquel Bañuls, que ha guanyat el primer premi d’aquest prestigiós concurs en la seva fase comarcal amb el seu conte: Una Caputxeta no tan vermella, competint amb més de 4.400 relats i uns quaranta centres de tot el Vallès. Ara passa a la fase final, a nivell de tot Catalunya.
Molta sort Miquel i enhorabona!
UNA CAPUTXETA NO TAN VERMELLA
Hola a tots. Sí, sóc jo, el llop del conte de la Caputxeta vermella. No sé per què l’anomenaven Caputxeta vermella, si la seva caputxa era verda… Però bé… segueixo, això ara no té cap importància… L’únic que us vull dir, és que la història que vosaltres heu sentit no és del tot certa…. Això és el que va passar de veritat:
Jo era un petit llop que tornava feliç de comprar el pa, com m’havia encomanat la mare, (m’havia gastat el canvi en llaminadures)… i camina que caminaràs, em vaig trobar amb ella, la Caputxeta vermella. La vaig saludar, (allò va ser el pitjor error de la meva vida o de la poca que em quedava). A partir de llavors, la nena es va obsessionar amb mi, igual que les noies de quinze anys amb el Justin Bieber i no va parar de perseguir-me per tot el bosc com un mosquit a la sang.
Al principi era divertit tenir una fan, però després va començar a ser pesat, perquè no em deixava ni viure. Tot el dia em perseguia i em cridava: llop per aquí, llop per allà… Desesperat, vaig decidir d’amagar-me. Però ella em seguia a tot arreu. No podia despistar-la ni un moment, així que vaig entrar a una caseta que hi havia al bosc. Va resultar que era d’una àvia molt velleta que, de l’ensurt que va tenir en veure’m entrar, va cridar: – Aaaah!!!- I va sortir per la finestra, amb la mala sort que se li van enganxar les calces. Es van quedar allà penjades. Llavors va arribar ella, la Caputxeta, amb la seva cara bonica i somrient… quin fàstic em feia aquella cara que em perseguia per tot arreu! En veure’m sol a casa de la seva àvia, sí, aquella senyora gran resulta que era la seva àvia!… es va pensar que me l’havia cruspit. Allò no em va agradar, perquè tot seguit va cridar un caçador que passava per davant de la caseta. Jo vaig intentar escapar per la finestra, però em van atrapar i em van obrir la panxa per la meitat. En veure que era buida, me la van omplir de pedres i em van tirar al riu. Jo, neda que nedaràs, vaig intentar sortir a la superfície però no vaig poder… – Glu,glu,glu,glu,glu,glu,glu,…
Ben segur que us preguntareu des d’on us estic narrant això, oi? Molt fàcil, des del Cel, ja que aquell va ser el dia que vaig morir ofegat.
I què va passar amb l’àvia? Doncs que es van pensar que l’havia digerit, ja que no la van trobar a la meva panxa. Però, en realitat, s’havia fugat a Hawai, cansada de la pesada de la seva néta. Però el que més em va doldre va ser no poder tornar a veure la meva mare, encara que a ella no li va saber gens de greu perquè es podia dir que jo només li donava maldecaps. (Penso que el que de veritat li va importar, va ser que no li vaig tornar mai el canvi del pa que havia comprat aquell dia )…
Sigui real o mentida, aquesta història és finida!
MIQUEL BAÑULS 1r ESO – D
