Les diferents cultures del món, sovint desconegut per les societats més avançades, són el bressol d’aquesta pràctica, la perforació, com ritu o senyal de pertinença a una o una altra tribu. Molt diferent dels cicles de la perforació en la nostra cultura: esquimals, mentre que això és molt desconegut, són aquells que inicialment contractat pírcings de nom “labrets” en el seu món es practicava a la gent jove que va passar des de nens a adults responsables dels participants amb habilitats ja fora per caçar amb els seus majors.
Àrees: Origen de les diferents formes de perforació
Llavis: aquest piercing és ja un favorit dels joves i les tribus de la nació de l’Amazones, on les dones s’aforadaven el llavi de la part inferior. Va ser una de les consideracions establertes per la tribu com un signe d’identitat de la població de la dona-language: és una de la perforació a l’alça, encara que és una de les més difícils per al cos s’acostumi. I també s’executa augment del risc d’infecció d’estar en zona humida. Part de la cultura Maia i en general es fa de la llengua i a prop de la punta.
Nas: aletes: és el piercing més sencill i va néixer a l’Índia on és comú per trobar-se amb aquest tipus de decoració facial. En breu després que els hippies de la dècada de 1960 i 1970 copiar aquesta tendència i avui és un dels més estès.
Desviat: aquest piercing present en diverses cultures al voltant del món i el seu origen és remot a la prehistòria. Que es practica a la franja prima de la pell situat sota el cartílag nasal que s’enfonsa el 2 forats al nas.
Cella: és el més occidental, i encara que és dolor per fer i mantenir, la veritat és que cada vegada més persones opten per aquest tipus de pircings i es fa a l’exterior de la cella.
Les galtes: Prové el moviment dels punks que posaven claus a les ungles. Avui en dia és millor tècnica, però no és un del més comú.
Orella: Aquest piercing és tradicional, tot i que són multitud de perforacions en el lòbul i el cartílag superior externa de l’orella.
Javi i Evelin, 4t C ESO
