Podem parlar de gimnàstica quan a l’antic Egipte es realitzaven les acrobàcies circenses. En el segle II a. C. els homes i les dones de la civilització minoica desenvolupaven l’art del salt del toro on els participants corrien cap al toro que l’envestia i agafaven per les banyes i, abans de ser llançats pels aires, executaven una pirueta o salt enlaire per caure a la gropa del l’animal, del qual baixaven els més ràpidament possible.

A l’antiga Grècia es desenvolupaven tres programes diferents d’exercicis dinàstics: un pel manteniment de la condició física, un altre pe l’entrenament militar i un tercer com a part del règim d’entrenament dels atletes. Cada ciutat grega tenia un gimnàs, lloc on es realitzaven els exercicis. Els primers professors grecs de manteniment, anomenats “Paidotribes” que foren els pioners a dissenyar sistemes d’activitat física, tant pels atletes com per a tots els ciutadans.  Aquests programes entre els que hi havia exercicis gimnàstics, eren considerats fonamentals en l’educació dels nens.  Els grecs creien que la unitat de ment i cos podien assolir-se només a través de la participació vers l’exercici físic. Aquests sistemes gimnàstics dissenyats per a la preparació militar també varen ser adaptats i utilitzat pels romans.

Les tècniques modernes es varen desenvolupar a Alemania, a la segona meitat del segle XVIII. El primer professor de la gimnàstica moderna fou Johann Friedrich Simón, a l’escola de Basedow, a la ciutat d’alemanya de Dessau al 1776. L’educador Friedrich Ludwig Jahn, considerat el pare de la gimnàstica moderna, va fundar al 1811, a Berlín, el Turnverein, un club gimnàstic que estava present a tota l’alemanya i que tenia ideals nacionalistes. Va inventar exercicis que desenvolupaven  la força física i l’autodisciplina i en les que s’utilitzaven unes peces d’aparells estàtics.

El sistema Suec, inventat pel gimnasta Pehr Henrik Ling, emfatitzava, pèl contrari, el ritme i la coordinació de moviments a través de rutines practicades amb cèrcols, maces i pilotes petites.

Els emigrats alemanys i suecs que varen arribar als Estats Unitats al segle XIX varen portar les seves idees sobre la gimnàstica. Els alemanys van fundar gimnasos o “ turnvereins”, on les famílies anaven juntes. Un sistema mix entre l’alemany i el suec es va introduir en els programes d’educació física a les escoles dels Estats Units cal el final del segle. Tot i això la gimnàstica no ha adquirit popularitat als Estats Units fins a les dates recents.

A la Gran Bretanya va haver-hi menor interès, excepte en els cercles militars.

A Espanya, el primer centre oficial on es va practicar va ser l’Institut Real Pestalozzi, fundat per Amorós al 1806 a Madrid. No obstant la gimnàstica va arrelar en algunes escoles i es va fundar l’Associació Amateur de Gimnàstica al 1888.

Francisco Amorós, creador d’un sistema d’exercici en el que l’exercici mèdic

A Europa es van desenvolupar clubs i altres organitzacions nacionals i al 1881 es va fundar la Federació Internacional de Gimnàstica (IGF).

A l’any 1896 es van incloure aquestes proves en els Jocs Olímpics, però només per a participants del gènere masculí. La competició femenina va estar present per primera vegada al 1928. En aquestes competicions olímpiques, l’actuació era moderada per sis jutges que puntuen sobre una escala de deu punts. En algunes proves hi ha un grau de dificultat que es té en comptes a l’hora de puntuar. Els còdecs de puntuació per a cada prova estan determinats per la Federació Internacional de Gimnàstica. Equips de sis membres (amb un de reserva) aconsegueixen punts per a la suma total del grup. Des del 1952, les proves de gimnàstica en les Olimpíades han estat dominades pels participants de l’antiga Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), dels països de l’est d’Europa.

 Els campionats del món es van celebrar per primera vegada al 1903 i fins el 1913 van tenir caràcter biennal; començaren de nou al 1922 i des del 1979 s’ha celebrat cada dos anys. Els primers Campionat del Món femení es va celebrar al 1934 i han estat dominats per gimnastes de l’antiga URSS i l’Europa de l’est.

Unes altres competicions importants són: la Copa del Món, celebrada per primera vegada al 1975; els Campionats del Món individual que van començar al 1992 i al 1955 es van començar a celebrar els Campionats d’Europa.

La gimnàstica rítmica moderna es va desenvolupar a finals de la dècada de 1950. En aquest esport, només per a dones, la disciplina es caracteritza per l’ús d’accessoris com pilotes, cèrcols i cintes que acompanyen a la música. Els campionats dl Món es van celebrar per primera vegada al 1963 i aquest esport va ser inclòs com a disciplina Olímpica a les Olimpíades de 1984. També es va instituir  una Copa del Món al 1983, es va celebrar de nou al 1986 i des de aleshores es celebra cada quatre anys. De nou, les participants de l’antiga Unió Soviètica i Europa de l’est han estat les dominadores d’aquesta disciplina. Poc a poc les gimnastes Espanyoles han anat fent-se amb aquests disciplina fins arribar a guanyar la medalla d’or per equips a les Olimpíades d’Atlanta al 1996.

LA GIMNÀSTICA i L’EDUCACIÓ FÍSICA.

A l’educació física l’esport sempre ha jugat un paper transcendental per a la formació de noves habilitats, destreses físiques com ha esportives, tot i que a la pràctica de l’esport sempre s’han traçat uns objectius i es van assolin a mesura que es va millorant el desenvolupament de l’esport que es practica, sense oblidar que per sobre la recerca d’alts rendiments s’ha de buscar la creació dels hàbits i les actituds positives per a la nostra  salut.

Tot i que veiem que com a tal la gimnàstica bàsica no es considerada una branca pròpia de la gimnàstica si que podem dir que com a tal aquesta gimnàstica és la base o el començament de tot gimnasta o de qualsevol esport, ja que podem dir que una barreja d’exercicis propis, de qualsevol estirament i això ho podem veure a la vida quotidiana, tot i això aquest esport juntament amb l’atletisme s’han de considerar com a esports base i més complerts de tots, ja que inclouen exercicis aeròbics, anaeròbics, estàtics i dinàmics, per ser així un esport complert i en algunes ocasions difícil de practicar. La bran ca pròpia de la gimnàstica és la artística, ja que aquella que per mitjà de moviments del cos utilitzant el cap, braços i cames crea una forma d’expressar-se conjuntament amb la música i fins i tot amb acompanyants i fins i tot aparells.