Segons el pedagog italià Francesco Tonucci… Els infants saben molt més coses del que pensem. No pensen menys ni pitjor, sinó d’una altra manera: en un “altre idioma” i des d’un altre món. Traspassar el mur és impossible, però amb esforç es pot endevinar, una mica, com raonen i per què. Ell nega en rodó, que l’intel·lecte infantil sigui una mera miniatura de l’adult: “La forma de pensar dels infants és diferent i misteriosa. Diferent perquè diferents són els seus interessos, les seves opinions, les seves preocupacions pel que fa al món dels adults. Misteriosa perquè és difícil d’entendre. Els infants sovint diuen una cosa per comunicar-ne una altra, o no diuen exactament el que pensen, ja que podria comportar-los problemes amb nosaltres, els adults”.
Els infants pensen d’una altra manera, i aquesta és la seva riquesa i el seu problema. Pensant d’una altra manera tenen molts problemes per connectar amb nosaltres, que moltes vegades no els entenem, i acaben desconfiant del seu pensament, perquè noten que en el món adult no se’ls entén.
A els pares i als adults en general ens és difícil accedir a la realitat dels infants, que sovint està plena d’errors i que ens agrada massa corregir…no ens adonem que l’error forma part de l’aprenentatge i que equivocar-se els hi serà bó per anar creixent. Una de les maneres per accedir al món dels infants és tenir en compte els errors que fan, perquè quan diuen alguna cosa correctament significa que ja l’han après.
És important també que no sobrevalorem als infants ni els subestimem. Abans de la infància se’n sabia ben poc i l’etapa infantil estava poc valorada i els pares estaven poc per nosaltres. Actualment hem passat a l’altre extrem, els infants reben uns “imputs” exagerats, s’ha d’aprofitar el temps i no perdre’l i els omplim d’activitats extres per treure el màxim potencial d’ells/es. Això és un punt important a reflexionar, aquesta sobre estimulació que fem massa sovint els adults…
I per acabar dir que hem de deixar que siguin ell i elles mateixes qui vagin forjant el seu aprenentatge, sense forçar, sense passar per davant dels infants…acceptant l’error com a part de l’aprenentatge i acceptant que estan construïnt els seus propis pensaments, amb una actitud de confiança, de respecte i d’escolta. Nosaltres som els seus guies i ells i elles els seus propis mestres.
Deixem que volin feliços…
