Fa trenta anys d’aquell dia, i jo tan sols tenia 12 anys. Quan vaig arribar a casa, no entenia massa què passava, però era molt gros perquè tothom estava molt espantat. D’aquells moments el que si que recordo molt bé és la por i l’esgarrifança de poder tornar a èpoques de repressió. No oblidaré mai aquesta sensació, i les imatges de la tele amb els guàrdies civils apoderant-se del Congrés de Diputats i tirant trets enlaire.
Era a la Biblioteca municipal de Manresa (que aleshores es trobava al carrer Guimerà, tocant a la plaça de Sant Domènec) i devia estar repassant apunts o preparant algun treball de mitjan curs. Cap a allà quarts de set, una remor que venia de la porta principal es va anar escampant de taula a taula com una taca d’oli i gent que fins a aquell moment estava en silenci i capficada en les seves lectures o pensaments, repetien l’un a l’altre: “Diuen que una colla de guàrdies civils han entrat al Congrés dels Diputats!”. Vaig plegar els estris i vaig sortir ràpidament de la biblioteca. Ja sabia què significava allò perquè ho havia llegit als llibres que estudiava a la carrera: Era un “pronunciamiento”, un “cuartelazo”…Novament els militars volien escriure la història!
Aquell vespre i aquella nit es varen fer molt llargs!
Només tenia sis anyets i detalls del dia en general en tinc pocs però clars. Suposo que ma mare, com cada dia, ens havia anat a recollir a mi i al meu germà a l’escola, havíem berenat i estàvem fent algun que altre deure. Això de tenir una mare mestra feia que no te’n poguessis escapar mai.. Però aquell dia va ser diferent, alguna cosa va passar a la tele, no recordo les imatges però sí l’actitud de ma mare en veure-les. Es va posar molt nerviosa i no feia més que dir: on deu ser el vostre pare? El pare era representant de vins i estava com de costum de ruta i trigaria en tornar a casa, els horaris de bars i restaurants feien que hagués de venir tard a casa tot sovint.
Cada minut que passava ma mare s’anava posant més i més nerviosa i quan finalment, quan ja havíem sopat, va aparèixer mon pare, es va produir aquest diàleg:
– On estaves? No t’has enterat del que ha passat? – el va increpar.
– On era? Doncs treballant, què esperes? No n’hi ha per tant… – li recriminava mon pare.
– Que no n’hi ha per tant? Els tancs han eixit als carrers de València!!
I amb aquella imatge de tancs pels carrers vam marxar el meu germà i jo a dormir. No enteníem res en absolut, però això de poder veure tancs pels carrers no em desagradava, no entenia per què ma mare s’havia posat així. Quan al dia següent vaig veure ma mare més contenta i dient que s’havia acabat, vaig saber que no veuria tancs. Val a dir que anys després jo també em vaig alegrar de no haver-los vist.