El Barça de Guardiola elimina el Madrid i tanca el cercle que es va iniciar amb Cruyff a Wembley
Wembley, una altra vegada. Havia de ser així. El rondo que es va iniciar fa 19 anys torna al punt de partida, a l’escenari on Pep Guardiola va pujar els 39 esglaons i va recollir aquella primera Copa d’Europa. «Ja la teniu aquí», va cridar aquell noi a la plaça de Sant Jaume, sense imaginar-se que el temps el tornaria a l’origen de tot, convertit en el més il·lustre successor que Cruyff podia tenir. Un cercle perfecte com el que va fer ahir a la nit l’equip del Barça, abraçat i saltant, mentre el Madrid es retirava capcot i Mourinho devia preguntar-se en la soledat de l’hotel, on es va quedar amagat: «¿Per què?, ¿per què?».
La resposta l’hi ha donat el Barça amb el millor estil. I amb la pilota. Per a ell i per al Madrid, la temporada s’ha acabat. Fins a la pròxima, si és que hi és. Però ahir a la nit, Mou sí que va quedar en segon pla, fora d’un escenari que ha envilit de mala manera i que continuarà agitant perquè no li queda res més, com va fer el seu alumne, Karanka, un trist actor, convertit al mal perdre del mourinhisme que ha captivat un vestidor que té més de secta que d’equip. En el comiat, va marxar renegant de l’àrbitre per un gol anul·lat i amb un patètic rastre de queixes i acusacions, que reforcen encara més la necessitat de fer creu i ratlla amb Florentino i companyia. Ni una més.
Els culers tenen una cosa molt millor en què pensar. Ahir, ningú mirava el marcador, un 1-1 poc fidel al joc dels uns i dels altres, perquè tothom mirava més enllà: allà hi ha Wembley. En aquells instants d’eufòria, amb Abidal convertit en el simbòlic heroi de la força d’aquest Barça, es va sentir la veu de Guardiola al videomarcador rememorant una promesa que ha tornat a complir, com totes les que ha fet des del primer dia. «Us en devem una», va ressonar, en una imatge que va rescatar un record perdut, el de la final del Bernabéu. Un any després, el deute està saldat, a l’espera d’arrodonir-lo el dia 28 amb la quarta Copa d’Europa (¿qui podia imaginar-s’ho abans que Cruyff posés en marxa el rondo?), probablement davant del Manchester en la segona final en tres anys. Com a Roma, però, quines coses, sense Ronaldo. Cristiano va deixar Old Trafford buscant la glòria, però va escollir una mala destinació. Una Copa, que ja ha quedat enterrada, i el malson de veure Messi sempre al davant. Així continuarà. La Pilota d’Or no es toca i l’hegemonia blaugrana, la consagració d’un estil i d’una manera de ser, tampoc.
«¿Per què? ¿Per què?», va cantar el Camp Nou una vegada i una altra. No hi va haver resposta perquè l’autor d’aquell ploriqueig estava amagat en un hotel, contemplant el fracàs de la seva obra, contemplant el gest contret i la cara llarga de Florentino quan Pedro va marcar l’1-0 i va fer més impossible igualar o remuntar el 0-2. El Barça va poder sentenciar (Casillas va tornar a aparèixer), però va escollir la fórmula del control, amb tocs i més tocs, una dansa que va tenir grans moments i a la qual va faltar més contundència al davant. És igual. Com que l’àrbitre no deixés el Madrid una altra vegada amb 10 com es mereixia pel joc brut enmig de la impotència.
Enmig d’una tempesta d’aigua, potser un missatge del cel al Madrid, en una nit que es va iniciar amb el Camp Nou cantant l’himne a cappella, en un cor de gallina de piel, acompanyat per un mosaic gegant i la frase «Gràcies, equip», el cor es va disparar quan va aparèixer Abidal sota una emoció indescriptible. Un contrast més enfront d’un Madrid que ha perdut la sensibilitat empès per l’endimoniada figura de Mourinho. El Barça és una altra cosa. ¿Per què? Tampoc ho entendrien.
Comentari personal:
A veure si el Barça torna guanyar a Wembley la seva cuarta copa de la Champions League.
Eva Rodríguez