La greu crisi institucional i la recessió econòmica transformen Espanya en una producció de sèrie B

Fa quatre dies, el 2008, els espanyols ens pensàvem que protagonitzàvem una superproducció plena d’efectes especials. ‘Espanya, vuitena potència mundial’ era un èxit de taquilla planetari. Avui, el 2013, els incomparables marcs institucionals on es localitzaven aquelles escenes d’acció i luxe que van sorprendre Europa semblen els atrotinats decorats d’una pel·lícula ‘cutre’. Espanya s’ha convertit en una producció de sèrie B. Els trucs canten i es veuen les trampes. Corona, La sentència de l’Estatut i el tracte dispensat al Parlament van constituir el primer avís. En el nostre vistós disseny institucional hi havia massa cartró pedra. Era veritat que a Espanya es podia parlar de tot en democràcia, però mentre no anés seriosament; perquè les coses realment importants es decidien en una altra banda. Llavors encara érem rics i no ens va importar. Però Catalunya va ser la primera que va ser advertida. La Constitució del 78 no suposava el punt de partida per construir un país democràticament avançat. Era el límit. El més lluny a què estarien disposats a arribar.La recessió i l’evidència de com la gran majoria pagarà amb el seu futur la gegantina crisi provocada per una minoria, les campanyes d’assetjament institucional per canviar el país sense haver-ho votat, o les mancances de la cultura política d’una societat que ha invertit poc en pedagogia política durant aquests 30 anys de democràcia han fet la resta. El sainet de la imputació de la infanta Cristina i la ‘yenka’ de la seva declaració només sumen una altra etapa. Les institucions han de subministrar equilibri, regles i certituds, no imputacions, sorpreses i confusió. Si no saben complir els seus compromisos, es tornen inútils i moren.

Comentari personal:

El futur d’Espanya és molt negre.

Paula Jiménez