El Barça remunta el marcador contra el València de la mà d’Iniesta en una gran segona part

Barcelona 16.10.2010 Partit de lliga entre el FC Barcelona i el València. A la foto, Busquets i Villa corren a felicitar a Puyol pel seu gol mentre aquest lo celebra fent un cor amb les seves mans 

Del campió i el líder s’esperava un gran partit i les perspectives es van complir, per una vegada i sense que serveixi de precedent. Tots dos van acreditar la seva categoria, en cada un dels períodes, i el Barça va remuntar un marcador advers amb una reacció que va unir l’orgull rebel davant la possibilitat de perdre tres punts més a casa i el futbol que destil·len els seus jugadors. L’orgull de Puyol, intens i contundent al darrere, i el futbol d’Andrés Iniesta, que va agafar la responsabilitat de l’equip. Dos futbolistes oposats, diferents en tot, que van exemplificar amb els seus gols les dues virtuts bàsiques del sofert triomf d’ahir. 

Es va veure un senyor partit, en efecte. Vibrant i intens, molt tàctic, més estratègic que artístic, però bonic per l’estira i arronsa. L’exquisidesa va quedar reservada als gols, tots meravellosos. També el de Pablo, que va avançar el València i va complicar tant la vida als locals. 

Els va perdre però va collar el Barça fins a l’últim minut perquè no va saber matar una altra vegada el partit amb algunes ocasions desaprofitades que haurien evitat un final angoixant malgrat l’ofici que va mostrar. Amb les mateixes armes que solen utilitzar els seus rivals quan volen accelerar el pas dels minuts perdent temps. Les mateixes armes que havia fet servir el València quan li somreia el marcador. Les que va esgrimir el quadro d’Unai Emery per accentuar els problemes que tenien els blaugranes a casa (una victòria en tres partits).

CANVI TÀCTIC AMB ANDRÉS / Tot va canviar quan Andrés Iniesta es va cansar de veure’s relegat al paper d’espectador. Potser es va apiadar de Keita, que anava de banda a banda intentant contenir l’hemorràgia. Iniesta va deixar d’exercir de davanter per ajudar els mitjos i el seu magisteri va permetre renéixer al Barça. No només pel gol -va ser llavors quan la gent es va fixar en la diminuta figura del d’Albacete- sinó perquè va decidir manar. Un exercici de responsabilitat, també, amb Xavi afeblit, ja que segurament acusava molèsties de la seva lesió muscular, amb un Messi intermitent i amb un Villa que va estar xocant sempre davant els seus excompanys.

La psicosi va desaparèixer immediatament després del descans, la frontera on es va produir el canvi que va operar el duel. El gol, de tiralínies, va demostrar als blaugranes que no estan tan malament com hauria pogut semblar. A partir de llavors, van començar a madurar una victòria que va cobrar forma al cap d’un quart amb l’enèrgic cop de cap de Puyol.

Guardiola va fer reaccionar l’equip als vestidors i el va seguir fent reaccionar en la represa per guanyar-li la batalla ideològica a Emery. L’hi guanyava al marcador i l’hi va guanyar en la perícia per recuperar el domini al centre del camp després de fer entrar Mascherano i aixecant una muralla infranquejable. 

Comentari personal:

El Barça ha fet molt bé de guanyar al València, perquè així guanya a un dels aspirants al títol de lliga.

Pau Llort