A continuació publiquem un conte de la Selene López, alumna de 1r ESO.

Va ser una sorpresa, ja que és fruit d’una hora de guàrdia!

Gaudiu de la lectura i esperem els vostres comentaris.

 

LA MUNTANYA DE LES FADES

Hi havia una vegada un nen, en Joan, que li apassionaven i creia en les fades.

La seva amiga, la Sònia, no hi creia, i per això es passaven tots els dies barallant-se.

Quan el Joan era petit, la seva àvia, li explicava que la muntanya que hi havia davant de casa seva, anomenada la Muntanya de les fades, era meravellosa i tenia unes vistes impressionants, llavors el Joan deia:

-Quan jo sigui més gran, aniré a la muntanya!

Un dia, quan va ser l’aniversari del Joan, aquest feia ja 15 anys, va decidir anar a la muntanya.

I se n’hi va anar.

Van passar un, dos, tres, quatre i cinc dies i en Joan no tornava.

La seva mare, ja preocupada, li va preguntar a la Sònia:

-On ha anat el meu fill?

Llavors la Sònia li respongué:

-Se n’ha anat a la Muntanya de les fades-.

-A la Muntanya de les fades?

-A la Muntanya de fades?!!-li va dir espantada- Sònia si us plau vés a buscar-lo, aquella muntanya és molt perillosa!

-Sí, sí tranquil·la, aniré a buscar-lo- va dir-li la Sònia en to tranquil·litzador.

Aquell mateix dia, la Sònia, va anar a buscar el Joan.

Quan ja estava a la muntanya va començar a nevar, però sort que estava ben abrigada. Va pujar una petita pujada, va veure un bosc molt terrorífic, i es va adonar que era l’únic camí que podia agafar per seguir endavant.

Es va endinsar al bosc.

La Sònia és una noia molt valenta, que mai té por, però aquell bosc era tan i tan terrorífic que sí va tenir por.

Quan era a dins, començava a sentir sons estranys. Sons de mussols, de ratpenats… i va veure mosquits, serps, abelles… i a més a més es va esgarrapar amb la branca d’un arbre.

Quan el va haver travessat, va veure que hi havia unes vistes espectaculars.

Es va apropar una mica al precipici per veure el que hi havia a sota, però quan faltava només un metre es va donar un cop al front, allò no eren una vistes espectaculars, era un mirall que reflexava una pintura que hi havia a la seva esquerra.

Va seguir una mica més endavant, tot aquell camí era ple de miralls. La Sònia de veure’s tan reflexada, va perdre el coneixement … i va caure a terra.

…al cap d’una estona, la Sònia, es va despertar en una cova recoberta de vidres, però a dintre hi feia força caloreta.

Es va posar dempeus sobresaltada, i va veure un ninot de neu gegant, i que a més parlava i es movia!

Aquell ninot gegant li va dir:

-No t’espantis bonica, no et faré mal.

-Pe-pe-però qui ets?-li preguntà la Sònia.

-Sóc el gegant de la neu. Estava passejant per la muntanya i t’ha vist al terra inconscient, t’he portat aquí per a que descansis. Té, beu una mica de llet, et sentiràs millor.

La Sònia va agafar el got de llet i se’l va beure.

-Gràcies!- li va agrair la Sònia.

Quan se’l va acabar de beure, el gegant li va dir:

-Però tu, per què has vingut sola aquí, sent això tan perillós?

-Jo només he vingut a buscar al tonto del Joan! Ell només volia saber si les fades existeixen. Però com que trigava tant en tornar, 5 dies, l’he vingut a buscar.

-5 dies?!! Aquets nano, com dius que es deia… Joan, ja l’hauran agafat!

-Agafat! Al Joan, pe-però qui?! On? Per què?! – li va preguntar espantada la Sònia.

-Els segrestadors de les fades.

La Sònia molt espantada, li va dir al gegant que l’anessin a buscar molt ràpid.

Van sortir de la cova i van començar a caminar ràpidament. Van arribar a un palau. Aquest palau era “el palau de les fades”. A la porta principal, hi havia dos homes. Molt a poc a poc van mirar per on podrien entrar, però a la Sònia se li va caure la motxilla. Quan els homes ho van escoltar els van agafar.

Els van portar a una masmorra, on també hi era el Joan, i els van deixar allà.

La Sònia li va dir al Joan:

-Què, no deies que eren tan meravelloses les fades? Ja tu deia jo n-o-e-x-i-s-t-e-             i-x-e-n!

-Deixa’m en pau!

Al cap d’una estona, els mateixos homes els van agafar i els van portar davant d’unes noies.

Aquelles noies eren una mena de fades. I us preguntareu: per què diu “mena de fades” doncs perquè no eren com les fades dels contes, bones i simpàtiques, no, eren unes fades, que volien agafar la vida de les persones que anaven a la muntanya de les fades.

Agafaven les seves ànimes.

Van començar primer amb el Joan. El van agafar i el van aixecar enlaire…

…llavors la Sònia va començar a plorar:

-Si us plau, no li feu mal! Ell no us ha fet res! Si us plau…

Va ser tanta la tristor que tenia, que el poder de les fades va anar disminuint fins que  no els hi va quedar res.

I resulta que aquelles fades no eren com les altres i per fer-les canviar només feia falta la tristor d’una persona.

 

El Joan i la Sònia se’n van anar cap a casa seva, i el gegant de les neus es va quedar a la  cova.

Quan van arribar a casa seva, la mare del Joan el va agafar i el va abraçar amb tanta força que al Joan li van saltar les llàgrimes. I des d’aquell dia no van tornar a parlar més de les fades, ni d’aquella muntanya.