“Podríem escriure un llibre! Amb tot el que passa aquí!” He sentit a dir aquestes frases en moltes sales de profes d’instituts on la ciutat perd el seu nom, com deia Candel. Els relats de La sonrisa de Platón, van d’això: de fets de la vida quotidiana als instituts de zones marginals. Però tots sabem que la realitat supera la ficció (??),  i aquests retrats semblen més distants escrits en el paper. Anècdotes que expliquen molts professionals cansats, que lluiten dia a dia per tirar endavant la feina. Anècdotes, moltes vegades agres, que són símptoma d’esgotament, perplexitat, impotència, desil·lusió i poca fe en el que es fa. Però els relats de Juan Sánchez-Enciso són més que anècdotes terapèutiques. Són retrats fets amb amor, estimació, sensibilitat i humor. Aquests ingredients tan necessaris perquè la nostra professió tingui sentit, futur i eficàcia.

Després de llegir el llibre em venien al pensament els versos de Salvat: “Vosaltres no sabeu que és guardar fusta al moll…”. I és que aquests relats, potser, ens arriben més al fons a les persones que hem treballat en instituts com “Los Arrabales del Puerto, barrio complicado”, on se situa l’acció d’aquest llibre. Amb el permís de l’autor me’ls faig meus perquè sento que també formen part també de la meva història professional i del meu paisatge. Gràcies.

La sonrisa de Platón. Relatos y retratos de la vida escolar. Juan Sánchez-Enciso. Ed. Graó. Barcelona, juny 2008.

Avui he fet l’itinerari literari de “La plaça del Diamant” amb els meus alumnes de 2n de Batxillerat. Molts ja s’havien llegit la novel·la, i uns quants encara estan a mitges. Pel que m’han comentat a la majoria no els agrada la novel·la, la troben lenta, massa obsessiva amb el tema dels coloms i amb les neures de la Colometa. Alguns, l’han trobada més interessant. Després d’alguns comentaris que hem fet a classe, s’han fixat en el simbolisme de molts detalls: l’embut, els coloms, les balances, etc, i diuen que li estan trobant el gust. Espero que després d’aquest recorregut tots puguin aprofundir més en la lectura.

Hem començat l’itinerari a Sant Gervasi, al carrer on va néixer Mercè Rodoreda i hem anat baixant fins a Gràcia, passant primer pels Josepets. Hem visitat llocs que formen part del dia a dia, llocs del barri que per mi són quotidians. Però avui els he vist des d’uns altres ulls, i m’he sentit transportada en el temps i en l’espai. Veure la meva ciutat, el meu barri, acompanyada per un grup de nois i noies de divuit anys, passant per l’embut del túnel del temps i imaginant-me’l com devia ser fa setanta anys. També he sentit nostàlgia per espais que he conegut a través de la novel·la i que avui ja no existeixen. Per un temps i un país del qual queda una traça molt fina.

Sempre m’agrada sortir de l’institut. És molt gratificant per tots sortir de les quatre parets de l’aula. Fer les classes a fora: tocant la realitat. Els alumnes aprenent molt més, i aprofundeixen el tema. A més el contacte amb els alumnes és més viu i la relació s’enforteix.

Per veure més fotos i les seves opinions podeu visitar el BloCat.