Category Archives: Educació

Relats i retrats de la vida escolar

sonrisa_platon.jpg

“Podríem escriure un llibre! Amb tot el que passa aquí!” He sentit a dir aquestes frases en moltes sales de profes d’instituts on la ciutat perd el seu nom, com deia Candel. Els relats de La sonrisa de Platón, van d’això: de fets de la vida quotidiana als instituts de zones marginals. Però tots sabem que la realitat supera la ficció (??),  i aquests retrats semblen més distants escrits en el paper. Anècdotes que expliquen molts professionals cansats, que lluiten dia a dia per tirar endavant la feina. Anècdotes, moltes vegades agres, que són símptoma d’esgotament, perplexitat, impotència, desil·lusió i poca fe en el que es fa. Però els relats de Juan Sánchez-Enciso són més que anècdotes terapèutiques. Són retrats fets amb amor, estimació, sensibilitat i humor. Aquests ingredients tan necessaris perquè la nostra professió tingui sentit, futur i eficàcia.

Després de llegir el llibre em venien al pensament els versos de Salvat: “Vosaltres no sabeu que és guardar fusta al moll…”. I és que aquests relats, potser, ens arriben més al fons a les persones que hem treballat en instituts com “Los Arrabales del Puerto, barrio complicado”, on se situa l’acció d’aquest llibre. Amb el permís de l’autor me’ls faig meus perquè sento que també formen part també de la meva història professional i del meu paisatge. Gràcies.

La sonrisa de Platón. Relatos y retratos de la vida escolar. Juan Sánchez-Enciso. Ed. Graó. Barcelona, juny 2008.

Lekenlín_08 – Jornades de lectura en línia

El dia 12 de desembre el Grup de Literacitat Crítica, va organitzar la primera trobada d’especialistes sobre lectura en línia: LEKENLÍN_08. El propòsit era reunir totes les persones que fan recerca a l’entorn de la lectura en línia des de diverses disciplines, i que fins ara no s’havien trobat mai. Al matí hi va haver nou presentacions (recollides en el programa) i després del dinar, un debat entre tots els ponents i assistents per posar en comú, les orientacions de les recerques i explorar possibles col·laboracions en el futurs.

 

La intel·ligència ha d’estar en l’usuari

kalman1.jpg

kalman2.jpg

El passat 29 de maig, dins del projecte de Literacitat Crítica, Judith Kalman va fer un seminari amb el títol “Nuevas tecnologías y la clase de español”. Aquest seminari formava part d’un conjunt d’activitats que va desenvolupar a la Universitat Pompeu Fabra del 23 al 29 de maig, però només vaig poder assistir a aquesta, que va ser la darrera.

Juditk Kalman és una investigadora que treballa sobre Alfabetització i Llenguatge al Departamento de Investigaciones del CINVESTAV-IPN, de Mèxic. En aquest seminari va exposar la seva línia d’investigació per desenvolupar i portar a la pràctica les noves tecnologies aplicades a l’ensenyament de la llengua. La seva investigació parteix d’una experiència que funciona a Mèxic des dels anys 70: Telesecundaria. Aquest programa té com a objectiu portar l’educació secundària mitjançant la televisió i uns materials complementaris a tots els racons del país. Kalman participa en l’actualitat en l’adaptació d’aquest programa a les noves tecnologies.

Segons Kalman, la sola presència de l’ordinador a l’aula no pressuposa un canvi d’orientació didàctica. Una de les anècdotes que va comentar, va ser que durant la seva investigació sobre els usos dels ordinadors a l’aula, va entrevistar una professora que feia buscar una determinada informació a Internet i que després feia copiar a mà als seus alumnes la informació trobada. També ens va mostrar algunes aplicacions didàctiques que ella anomenava “exercicis vistosos”. És a dir, exercicis amb un disseny espectacular, però en què la participació de l’alumne es reduïa a anar pitjant tecles, més o menys a l’atzar, per aconseguir un resultat satisfactori. En aquest sentit, Kalman va fer una diferenciació entre activitats i exercicis. Les activitats que es plantegen amb l’ordinador han d’estar centrades en l’alumne i obviar aquelles pràctiques que exerciten els aspectes més mecànics (exercicis), que es poden fer amb paper, a la manera tradicional. Per això el seu parer és que no cal malbaratar recursos per fer aplicacions informàtiques, perquè els alumnes acabin fent exercicis que es poden fer amb paper, a la manera tradicional.

Així doncs, la seva tesi és que l’ordinador es converteixi en una eina mental, en la línia del que ja fa temps proposa David Jonassen. L’ordinador ha de ser l’eina que permeti representar i organitzar el coneixement de l’aprenent. Per això, la intel·ligència ha d’estar en l’usuari.

Jornada Espiral 2008 / Escola Virtual d’Estiu

jornadaespiral2008.jpg

espiralescolaestiu.jpg

Aquest serà el tercer any que participo en la Jornada de l’Associació Espiral, i de la qual en sóc sòcia. Sempre he après molt en aquestes jornades sobre Educació i Tecnologia. Temes de molta actualitat i amb ponents de primera fila. Una altra virtut és que les ponències estan cronometrades al segon. Si no recordo malament no duren més de deu minuts. Quan el temps s’acaba, es talla i continua el següent. Això fa que els ponents vagin al gra, i que el discurs no s’allargassi. Per als assistents és perfecte. Si t’interessa la ponència, et quedes amb ganes de més i sempre pots ampliar la informació en una altra banda. Si no t’interessa, saps que no has de gastar la paciència.

Cada any hi ha un tema marc. Enguany són les Xarxes Socials i experiències d’aprenentatge col·laboratiu. Aquí teniu més informació sobre la Jornada Espiral 2008. I sobre l’Escola d’Estiu Virtual que organitzen.

Quan sabem les respostes, ens canvien les preguntes

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/STF30_spBVI" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

La nostra societat encara valora molt les respostes. Potser massa! Concursos a la tele, jocs com el “trivial”… I l’escola no n’és una excepció. Encara es fan molts exàmens en què la memòria és la protagonista.

En un món carregat i saturat d’informació, potser són les màquines les que s’han d’encarregar d’emmagatzemar-la. I nosaltres ens hem d’espavilar per trobar la que necessitem. Fer-nos preguntes com: quina informació necessito i per a què, deixen de ser preguntes banals. Un cop que ens hem tret del mig tota la brossa que ens envaix la pantalla, un cop trobat allò que necessitem, ens podem concentrar en l’experimentació i en la reflexió. Ensenyar i aprendre a plantejar bones preguntes és un dels reptes dels educadors d’avui.

Aquest vídeo (3:08 minuts) planteja totes aquestes qüestions. És una gravació de fa uns anys d’un programa de divulgació científica de la 2: Redes, conduït per Eduard Punset. El postejo, perquè em sembla que encara és vigent. Un dels pocs programes interessants de la TV, que ha tornat a la graella de la 2, però a hores intempestives!

I em pregunto, és cert que les respostes estan devaluades? El que sí que sé és que una pregunta ben formulada, ja és un camí per encetar una reflexió que ens fa avançar.

La generació “google”

img_0265-copia.JPG

La majoria d’estudiants de les nostres escoles i instituts són més joves que Internet, i se senten més còmodes escrivint en un teclat que en una llibreta d’espiral. Són més feliços llegint a la pantalla que en paper. Estan connectats permanentment amb els amics, a qualsevol hora i a qualsevol lloc.

La “Generació Google” són els nascuts després de 1993. Exploren el món amb tota la colla de gent jove que no té records abans de la web. Així es defineix en un estudi realitzat per la Biblioteca britànica: Information behaviour of the researcher of the future (11 de gener de 2008). Però hi ha també molts mites, i que aquest estudi valora fins a quin punt aquests s’acosten o no a la realitat.

Són més competents amb la tecnologia? Generalment sí, però també és cert que la majoria tendeixen a utilitzar aplicacions molt simples i menys utilitats de les que es podria pensar.

Són consumidors actius? Prefereixen els sistemes interactius en comptes de consumir la informació passivament. Els mitjans de comunicació passius, com ara la televisió i la premsa escrita, estan en declivi.

Prefereixen la informació visual respecte al text escrit? Aquesta percepció és certa, tot i que el text escrit és encara important.

Volen obtenir la informació d’una manera ràpida i immediata? Segons l’estudi no hi ha evidències que la gent jove sigui més impacient que la resta.

Troben més credibilitat en la informació del seus iguals que en la d’una autoritat? Segons l’estudi es tracta d’un mite, ja que valoren més la informació que prové dels professors i dels llibres de text, que la que troben a Internet.

Són la generació del “retalla i enganxa”? Hi ha moltes evidències per creure que sí.

Són cercadors experts? Això sí que és un mite. La literacitat informativa d’aquesta generació no ha millorat amb l’accés a la tecnologia. Passen poc temps avaluant la informació trobada (la rellevància, l’autoritat i la precisió). A més, tenen un coneixement pobre de les seves necessitats d’informació.

Una de les conclusions rellevants d’aquest estudi és que malgrat que els professors entrevistats tenen un bon nivell de literacitat informacional, no transfereixen als seus alumnes aquestes estratègies i actituds.

Però, estem dient el mateix?

hepburn-grant-stewart.jpg

Grant-Hepburn-Stewart a The Philadelphia Story

De vegades, en una conversa, després d’haver expressat la meva opinió algú, amb qui mostro desacord diu: “Però, si en el fons estem dient el mateix!”. Després d’aquesta frase no sé mai què respondre. Aquestes paraules em deixen desarmada. Sé que la intenció d’aquestes paraules no és trobar punts en comú, sinó esborrar unes idees amb les altres.

Donald Schön, conegut pels seus estudis sobre pràctica reflexiva, diu que quan apareix aquesta frase en una conversa, s’està posant una pantalla que amaga un desacord real. Segons ell, és molt difícil que la gent admeti el desacord. Ens fa por, perquè trenca una il·lusió de consens aparent. Del que es tracta, diu, és d’aprofitar-lo com una font d’idees creatives i, per tant, d’aprenentatge. Treballant colze a colze amb els desacords, reconeixent les aportacions de l’altre, és com s’arriba a les solucions innovadores per als problemes de la pràctica.

Tinc el seu llibre La formación de profesionales reflexivos sobre la taula, a veure si hi trobo la manera de trobar desacords productius.

Un altre llibre de D.Schön: El profesional reflexivo.

Llegir la credibilitat dels webs

img_1684-copia.JPG

El mes de gener ha sortit publicat a la revista Articles, núm. 44, de l’editorial Graó, un article que vaig escriure mentre feia el treball de recerca Llegir, pensar i clicar.

Aquest article és el resultat d’una experiència amb dues noies i un noi, estudiants de 2n d’ESO. Aquests estudiants havien d’avaluar tres webs que parlaven sobre drogues, i decidir quina de les tres oferia més credibilitat per recomanar a un amic que té problemes al respecte.

En aquest estudi s’observa que per fer aquesta valoració utilitzen criteris i estratègies intuïtius i poc elaborats, sense fer una reflexió sistemàtica. No es qüestionen l’autoria dels webs i es fixen en aspectes purament formals. Un altre aspecte rellevant, és que el debat amb els altres companys millora els resultats. Sense la interacció de tots tres no haguessin arribat a les mateixes conclusions.

Els escenaris de “La plaça del Diamant”

img_1605.JPG

Avui he fet l’itinerari literari de “La plaça del Diamant” amb els meus alumnes de 2n de Batxillerat. Molts ja s’havien llegit la novel·la, i uns quants encara estan a mitges. Pel que m’han comentat a la majoria no els agrada la novel·la, la troben lenta, massa obsessiva amb el tema dels coloms i amb les neures de la Colometa. Alguns, l’han trobada més interessant. Després d’alguns comentaris que hem fet a classe, s’han fixat en el simbolisme de molts detalls: l’embut, els coloms, les balances, etc, i diuen que li estan trobant el gust. Espero que després d’aquest recorregut tots puguin aprofundir més en la lectura.

Hem començat l’itinerari a Sant Gervasi, al carrer on va néixer Mercè Rodoreda i hem anat baixant fins a Gràcia, passant primer pels Josepets. Hem visitat llocs que formen part del dia a dia, llocs del barri que per mi són quotidians. Però avui els he vist des d’uns altres ulls, i m’he sentit transportada en el temps i en l’espai. Veure la meva ciutat, el meu barri, acompanyada per un grup de nois i noies de divuit anys, passant per l’embut del túnel del temps i imaginant-me’l com devia ser fa setanta anys. També he sentit nostàlgia per espais que he conegut a través de la novel·la i que avui ja no existeixen. Per un temps i un país del qual queda una traça molt fina.

Sempre m’agrada sortir de l’institut. És molt gratificant per tots sortir de les quatre parets de l’aula. Fer les classes a fora: tocant la realitat. Els alumnes aprenent molt més, i aprofundeixen el tema. A més el contacte amb els alumnes és més viu i la relació s’enforteix.

Per veure més fotos i les seves opinions podeu visitar el BloCat.