Category Archives: Comunicació

Netiqueta. A la xarxa, som educats?

Ja fa molts anys que José Antonio Millán publica una pàgina web sobre llengua i noves tecnologies. És una pàgina excel·lent que recomano, on es toquen temes sobre internet, llengua, el món digital, art… El passat mes de març ha publicat el llibre Manual de urbanidad y buenas maneras en la Red, a l’editorial Melusina.

Des dels inicis de la xarxa es parla de la netiqueta, o de les formes que cal mantenir en les relacions telemàtiques. En tractar-se de nous gèneres i de nous usuaris, molts peregrins digitals, s’han anat d’anar formant sobre la marxa, sense que hi hagués unes normes preestablertes. Tots hem après com fer una carta personal o comercial a l’escola, però qui ens ha ensenyat a escriure correus electrònics? Quines normes s’han de seguir? Són diferents per un cas i per un altre? Quin és el tractament que ha de rebre l’interlocutor? Moltes preguntes que de vegades ens plantegem i que queden resoltes en aquest petit manual. Apunto alguns consells que dóna aquest llibre.

Tracta els altres com t’agradaria que et tractessin a tu.
No escriguis el correus en majúscules. És com si cridessis!
Cal que en els e-mails hi hagi una fórmula de comiat, sigui la que sigui.
Deixa reposar un correu compromès abans d’enviar-lo.
Reserva un temps per rebre i contestar el correu. No tallis la tasca que estiguis fent per comprovar si t’ha arribat correu nou.
No baixis el correu, mentre estàs parlant amb algú per telèfon. Queda fatal sentir el teclat mentre estàs parlant per telèfon amb algú. Vol dir que no li fas prou cas! A més, la multitasca està contraindicada per a la salut

I una regla d’or: no hauríem de deixar cap correu sense respondre. Encara que sigui per dir senzillament que l’hem rebut.

Cibergèneres i Web 2.0

1.166 Replies

El passat 7 de maig, vaig assistir al seminari sobre “Cibergèneres i Web 2.0”, organitzat pel grup grup d’investigació de Literacitat crítica que ens va oferir Joan-Tomàs Pujolà a la UPF.
Va començar el seminari descrivint la Web 2.0. Un entorn que genera col·laboració, interacció, xarxes socials… Un espai en què l’usuari deixa de ser receptor de la informació, per ser un productor actiu que genera continguts. Fantàstic!

Algunes paraules noves que he incorporat al meu vocabulari després del seu seminari són:

Folksonomia: els acadèmics han deixat de ser els únics que etiqueten, que creen taxonomies. Ara tu també pots etiquetar!
Ciberpragmàtica: estudia els gèneres digitals, però cal ampliar aquest concepte i aquests estudis a mesura que van naixent nous gèneres. Un dels estudiosos del tema és Francisco Yus: El uso del lenguaje en Internet, 2001.
Ciberparla (netspeak): a Internet s’ha creat una nova forma d’oralitat. Escrivim, interactuem… Hi ha una evolució en la comunicació en què res substitueix a res. Però hi ha molts canvis. Com està canviant el llenguatge Internet? Una de les respostes la trobem en els estudis de David Crystal.

Apunto una idea per desenvolupar i continuar-hi treballant: “Els professors d’ahir ensenyaven a escriure textos, els d’avui tenim la responsabilitat d’ensenyar a escriure hipertextos”.

Tot i que el tema dóna per molt, no m’estenc més perquè va dir que el límit de paraules recomanades en una entrada de bloc com aquest és de 400. Ja en porto 253 i trobo que ja n’hi ha prou. Ja escriuré una altra entrada com a segona part, seguint el seu consell de donar la informació en petites dosis. “Avui dia la informació s’ha de donar en càpsules d’informació dosificades”. Vint minuts, per exemple, si es tracta d’una classe presencial: la gent no aguanta gaire més sense desconcentrar-se. D’aquí també l’èxit dels miniblocs com Tumblr i dels microblocs com Twitter, que admeten missatges fins a 140 caràcters.

Per saber-ne més podeu visitar el bloc que administra, amb els seus estudiants de didàctica de llengües estrangeres i TIC: Eclectic.

Gràcies Joan-Tomàs per la teva vehemència en l’exposició, pel teu entusiasme i per la teva fe en la Web 2.0. Esperem que tornis a visitar-nos.

El mapa no és el territori

2.057 Replies

Hi ha una diferència entre el món i la representació que ens en fem. Tots creem una representació del món en què vivim. És a dir, en fem un mapa, un model, que ens serveix per generar la nostra conducta. Així, cadascú de nosaltres crea un model diferent del món que compartim, i per tant, podem arribem a viure realitats diferents.

Els models que creï cadascú de nosaltres seran diferents, ja que cadascú mira a través de diferents vidres o filtres. El primer filtre el posa el sistema nerviós, a través dels sentits. El segon filtre són les ulleres de les pautes socials. I el tercer, les experiències individuals.
Dins del filtre de les pautes socials el llenguatge té un paper central: “Cada individu és a la vegada beneficiari i víctima de la tradició lingüística en què ha nascut; beneficiari en la mesura en què la seva llengua li dóna accés als registres acumulats de les experiències d’altres persones, i víctima en la mesura que la seva llengua li confirma que la seva consciència amb límits és l’única consciència, de manera que està massa ben disposat a considerar els seus conceptes com si fossin fets reals, i les seves paraules com si fossin reals”. Aldous Huxley. The Doors of Perception.

L’objectiu (nostre, del formador, de l’educador) és expandir i enriquir aquest mapa per fer que la vida sigui més rica i més satisfactòria.

Totes aquestes idees pertanyen a un llibre que he llegit aquests dies. Hi ha idees que m’han semblat molt suggerents, tot i que d’entrada, el títol, se’m feia força estrany. En “La estructura de la magia 1. Lenguaje y terapia” (1975), Richard Bandler i de John Grinder posen les bases de la PNL (Programació Neurolingüística). Basant-se en la Gramàtica Generativa i Transformacional de Chomsky, analitzen el llenguatge utilitzat entre un grup de terapèutes i els seus clients. Els resultats i les conclusions que n’extreuen fan d’aquest llibre un bon manual de comunicació humana, en qualsevol àmbit.

I tu? Des d’on et mires el mapa?

La generació “google”

24.454 Replies

La majoria d’estudiants de les nostres escoles i instituts són més joves que Internet, i se senten més còmodes escrivint en un teclat que en una llibreta d’espiral. Són més feliços llegint a la pantalla que en paper. Estan connectats permanentment amb els amics, a qualsevol hora i a qualsevol lloc.

La “Generació Google” són els nascuts després de 1993. Exploren el món amb tota la colla de gent jove que no té records abans de la web. Així es defineix en un estudi realitzat per la Biblioteca britànica: Information behaviour of the researcher of the future (11 de gener de 2008). Però hi ha també molts mites, i que aquest estudi valora fins a quin punt aquests s’acosten o no a la realitat.

Són més competents amb la tecnologia? Generalment sí, però també és cert que la majoria tendeixen a utilitzar aplicacions molt simples i menys utilitats de les que es podria pensar.

Són consumidors actius? Prefereixen els sistemes interactius en comptes de consumir la informació passivament. Els mitjans de comunicació passius, com ara la televisió i la premsa escrita, estan en declivi.

Prefereixen la informació visual respecte al text escrit? Aquesta percepció és certa, tot i que el text escrit és encara important.

Volen obtenir la informació d’una manera ràpida i immediata? Segons l’estudi no hi ha evidències que la gent jove sigui més impacient que la resta.

Troben més credibilitat en la informació del seus iguals que en la d’una autoritat? Segons l’estudi es tracta d’un mite, ja que valoren més la informació que prové dels professors i dels llibres de text, que la que troben a Internet.

Són la generació del “retalla i enganxa”? Hi ha moltes evidències per creure que sí.

Són cercadors experts? Això sí que és un mite. La literacitat informativa d’aquesta generació no ha millorat amb l’accés a la tecnologia. Passen poc temps avaluant la informació trobada (la rellevància, l’autoritat i la precisió). A més, tenen un coneixement pobre de les seves necessitats d’informació.

Una de les conclusions rellevants d’aquest estudi és que malgrat que els professors entrevistats tenen un bon nivell de literacitat informacional, no transfereixen als seus alumnes aquestes estratègies i actituds.

Però, estem dient el mateix?

6.415 Replies

Grant-Hepburn-Stewart a The Philadelphia Story

De vegades, en una conversa, després d’haver expressat la meva opinió algú, amb qui mostro desacord diu: “Però, si en el fons estem dient el mateix!”. Després d’aquesta frase no sé mai què respondre. Aquestes paraules em deixen desarmada. Sé que la intenció d’aquestes paraules no és trobar punts en comú, sinó esborrar unes idees amb les altres.

Donald Schön, conegut pels seus estudis sobre pràctica reflexiva, diu que quan apareix aquesta frase en una conversa, s’està posant una pantalla que amaga un desacord real. Segons ell, és molt difícil que la gent admeti el desacord. Ens fa por, perquè trenca una il·lusió de consens aparent. Del que es tracta, diu, és d’aprofitar-lo com una font d’idees creatives i, per tant, d’aprenentatge. Treballant colze a colze amb els desacords, reconeixent les aportacions de l’altre, és com s’arriba a les solucions innovadores per als problemes de la pràctica.

Tinc el seu llibre La formación de profesionales reflexivos sobre la taula, a veure si hi trobo la manera de trobar desacords productius.

Un altre llibre de D.Schön: El profesional reflexivo.

El bloc de la Francina

Llengua, literatura, comunicació, educació, didàctica, TIC