Author Archives: Francina Martí Cartes

About Francina Martí Cartes

Professora de llengua i literatura catalana

La generació “google”

img_0265-copia.JPG

La majoria d’estudiants de les nostres escoles i instituts són més joves que Internet, i se senten més còmodes escrivint en un teclat que en una llibreta d’espiral. Són més feliços llegint a la pantalla que en paper. Estan connectats permanentment amb els amics, a qualsevol hora i a qualsevol lloc.

La “Generació Google” són els nascuts després de 1993. Exploren el món amb tota la colla de gent jove que no té records abans de la web. Així es defineix en un estudi realitzat per la Biblioteca britànica: Information behaviour of the researcher of the future (11 de gener de 2008). Però hi ha també molts mites, i que aquest estudi valora fins a quin punt aquests s’acosten o no a la realitat.

Són més competents amb la tecnologia? Generalment sí, però també és cert que la majoria tendeixen a utilitzar aplicacions molt simples i menys utilitats de les que es podria pensar.

Són consumidors actius? Prefereixen els sistemes interactius en comptes de consumir la informació passivament. Els mitjans de comunicació passius, com ara la televisió i la premsa escrita, estan en declivi.

Prefereixen la informació visual respecte al text escrit? Aquesta percepció és certa, tot i que el text escrit és encara important.

Volen obtenir la informació d’una manera ràpida i immediata? Segons l’estudi no hi ha evidències que la gent jove sigui més impacient que la resta.

Troben més credibilitat en la informació del seus iguals que en la d’una autoritat? Segons l’estudi es tracta d’un mite, ja que valoren més la informació que prové dels professors i dels llibres de text, que la que troben a Internet.

Són la generació del “retalla i enganxa”? Hi ha moltes evidències per creure que sí.

Són cercadors experts? Això sí que és un mite. La literacitat informativa d’aquesta generació no ha millorat amb l’accés a la tecnologia. Passen poc temps avaluant la informació trobada (la rellevància, l’autoritat i la precisió). A més, tenen un coneixement pobre de les seves necessitats d’informació.

Una de les conclusions rellevants d’aquest estudi és que malgrat que els professors entrevistats tenen un bon nivell de literacitat informacional, no transfereixen als seus alumnes aquestes estratègies i actituds.

Però, estem dient el mateix?

hepburn-grant-stewart.jpg

Grant-Hepburn-Stewart a The Philadelphia Story

De vegades, en una conversa, després d’haver expressat la meva opinió algú, amb qui mostro desacord diu: “Però, si en el fons estem dient el mateix!”. Després d’aquesta frase no sé mai què respondre. Aquestes paraules em deixen desarmada. Sé que la intenció d’aquestes paraules no és trobar punts en comú, sinó esborrar unes idees amb les altres.

Donald Schön, conegut pels seus estudis sobre pràctica reflexiva, diu que quan apareix aquesta frase en una conversa, s’està posant una pantalla que amaga un desacord real. Segons ell, és molt difícil que la gent admeti el desacord. Ens fa por, perquè trenca una il·lusió de consens aparent. Del que es tracta, diu, és d’aprofitar-lo com una font d’idees creatives i, per tant, d’aprenentatge. Treballant colze a colze amb els desacords, reconeixent les aportacions de l’altre, és com s’arriba a les solucions innovadores per als problemes de la pràctica.

Tinc el seu llibre La formación de profesionales reflexivos sobre la taula, a veure si hi trobo la manera de trobar desacords productius.

Un altre llibre de D.Schön: El profesional reflexivo.

Ombra de Palau i Fabre

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/DYqlAce8410" width="425" height="355" wmode="transparent" /][kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/LVf7jrRs_Uk" width="425" height="355" wmode="transparent" /]
Sempre he pensat que la versió d’Ombra d’Anna que va fer Toti Soler és una combinació perfecta: el poema de Josep Palau i Fabre i la música de Toti Soler. Ara he trobat una recitació del poeta dient el seu poema. M’ha semblat que li dóna un altre sentit, encara més greu i dolorós. La música i la veu, llavors jove, de Toti Soler li donen un aire més melangiós.

Mireu i compareu!

Llegir la credibilitat dels webs

img_1684-copia.JPG

El mes de gener ha sortit publicat a la revista Articles, núm. 44, de l’editorial Graó, un article que vaig escriure mentre feia el treball de recerca Llegir, pensar i clicar.

Aquest article és el resultat d’una experiència amb dues noies i un noi, estudiants de 2n d’ESO. Aquests estudiants havien d’avaluar tres webs que parlaven sobre drogues, i decidir quina de les tres oferia més credibilitat per recomanar a un amic que té problemes al respecte.

En aquest estudi s’observa que per fer aquesta valoració utilitzen criteris i estratègies intuïtius i poc elaborats, sense fer una reflexió sistemàtica. No es qüestionen l’autoria dels webs i es fixen en aspectes purament formals. Un altre aspecte rellevant, és que el debat amb els altres companys millora els resultats. Sense la interacció de tots tres no haguessin arribat a les mateixes conclusions.

Els escenaris de “La plaça del Diamant”

img_1605.JPG

Avui he fet l’itinerari literari de “La plaça del Diamant” amb els meus alumnes de 2n de Batxillerat. Molts ja s’havien llegit la novel·la, i uns quants encara estan a mitges. Pel que m’han comentat a la majoria no els agrada la novel·la, la troben lenta, massa obsessiva amb el tema dels coloms i amb les neures de la Colometa. Alguns, l’han trobada més interessant. Després d’alguns comentaris que hem fet a classe, s’han fixat en el simbolisme de molts detalls: l’embut, els coloms, les balances, etc, i diuen que li estan trobant el gust. Espero que després d’aquest recorregut tots puguin aprofundir més en la lectura.

Hem començat l’itinerari a Sant Gervasi, al carrer on va néixer Mercè Rodoreda i hem anat baixant fins a Gràcia, passant primer pels Josepets. Hem visitat llocs que formen part del dia a dia, llocs del barri que per mi són quotidians. Però avui els he vist des d’uns altres ulls, i m’he sentit transportada en el temps i en l’espai. Veure la meva ciutat, el meu barri, acompanyada per un grup de nois i noies de divuit anys, passant per l’embut del túnel del temps i imaginant-me’l com devia ser fa setanta anys. També he sentit nostàlgia per espais que he conegut a través de la novel·la i que avui ja no existeixen. Per un temps i un país del qual queda una traça molt fina.

Sempre m’agrada sortir de l’institut. És molt gratificant per tots sortir de les quatre parets de l’aula. Fer les classes a fora: tocant la realitat. Els alumnes aprenent molt més, i aprofundeixen el tema. A més el contacte amb els alumnes és més viu i la relació s’enforteix.

Per veure més fotos i les seves opinions podeu visitar el BloCat.

Lluís Cartes camina descalç

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/6LG8o4tjNfQ" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Va guanyar el concurs SONA 9 en l’edició de 2005, en l’apartat cançó d’autor. Triomf molt merescut, després d’una llarga trajectòria i una sòlida formació musical. Però el que més m’agrada del disc és el que sento cada cop que l’escolto. Se m’encomana un profund optimisme, ganes de viure i una frescor intensa. El seu caràcter queda gravat en les cançons: frescor, puresa, autenticitat i generositat.

Espero que no canviïs i que continuïs caminant descalç!

Els nens i les nenes de les Escoles Grimm

… i les mestres!


Em pensava que no reconeixeria algú. Han passat els anys… però les cares són les mateixes! Qui va tenir la idea? La Marta Reixach, la Susanna Papiol, el Josep Palau? Sigui com sigui, ens vam trobar, el 19 de gener, a Can Miralletes, i vam sopar plegats. Molts no ens havíem tornat a veure, des de feia 30 anys!! Vam parlar de molts records:

  • els concursos de parterres al pati de l’escola.
  • les visites matinals al Palau de la Música a Joventuts Musicals
  • el viatge de la “senyoreta” Alícia a Mèxic
  • la visita a l’escola de Sebastià Sorribas, després de llegir el Zoo d’en Pitus
  • el diploma de català del “Faristol”
  • etc
  • etc

Un sopar inoblidable…

Conèixer Mercè Rodoreda

rodoredacargol.jpg

“De vegades crec que conèixer una persona és fàcil. En un gest, en una expressió, en una passa, en un cert to de veu, en una ganyota feta quan no cal, especialment en moments que la persona no es creu per ningú observada. Em sembla veure-hi raigs de llum potents i reveladors, la qual cosa, per a qui delera de fer grans descobertes psicològiques, és una felicitat a res no comparable. D’altres vegades crec que no hi ha res tan difícil; i més difícil encara que conèixer-se un mateix; i totes aquelles primeres i fugaces impressions que, d’inconscient a conscient passant per subconscient havien bastit un castell d’endevinalles amb la solució al castell, es desfan tan de pressa com un gelat al sol.”

M.RODOREDA, “Clarisme”, n.26 1934