Aquesta setmana amb els alumnes de 6è hem llegit un capítol del llibre “Todos mis hermanos” de Manel Estiarte, qui per a molts és el millor jugador de waterpolo de tots els temps. Concretament hem llegit el capítol on en Manel narra l’experiència de jugar, i perdre, la final olímpica de Barcelona ’92. Des de la distància que separa una final olímpica de les partides que aquest trimestre hem jugat al pati de l’escola a jocs col·lectius, hem vist que podem trobar paral·lelismes, coincidències: fortes emocions de ràbia, eufòria, por, tristor, cansament…, el company, l’adversari, els retrets. A continuació reproduïm unes línies d’aquest capítol:
“Aquel partido lo tenía todo. Perdíamos, remontábamos, se nos escapaba, empatábamos. (…) El partido perfecto. Obviamente, para los que estamos dentro en el agua, el partido perfecto es el que se gana, pero para quien lo contempla desde fuera, el partido perfecto es el que se empata: si los dos equipos son igual de buenos, lo lógico es el empate. Y nosotros éramos buenos, los dos equipos éramos muy buenos”.
“En el momento de tirar (el penalti), el silencio se había adueñado de la piscina. Un segundo después, la piscina se vino abajo. Esto es lo que tiene el deporte: en un segundo tienes el silencio, la emoción, los nervios del público, el miedo, la tensión, y en la segunda parte de este mismo segundo la gente explota, todo el público está en pie, te vuelves y ves a tus compañeros con los brazos levantados, te vuelves un poco más hacia la izquierda y en el banquillo están todos abrazandose, no miro a la grada porque no estoy por la labor, pero oigo como ruge…”
“Cuando llegué al banquillo, ya había allí varios jugadores llorando, los demás estaban cabizbajos; me senté y me puse la cabeza entre las palmas de las manos con los codos apuntalados sobre las rodillas, intentando pensar sin poder hacerlo (…) estaba en otro mundo, sólo me daba cuenta de una cosa: de que no lloraba. (…) A lo mejor estaba demasiado cansado para hacerlo o la amargura no me lo permitía… En aquel momento casi me costaba respirar…”
El dia 27 de març, durant la primera hora d’ED. Física, el professor Jaume ens a llegit un capítol del llibre de Manel Estiarte, el millor jugador de tots els temps en waterpolo i ens parlava d’aquella final que jugaven els italians contra els espanyols en les olimiades a Barcelona, i finalment es van dur la derrota els espanyols ja que la cosa va quedar molt ajustada, la veritat es que et donaven ganes de plorar perquè a poc a poc et trobaves més prop d’aquell penorama, és un llibre com aquest pots aprendre moltes coses sobre el Manel Estiarte i la final a la que ells van assajar molt!
És un llibre fantàstic!
A mi em va agradar molt aquell capítol. Perquè tot i que parlés de waterpolo, un esport que jo mai he practicat, a mi em donava la sensació que estava parlant d’un esport en el que jo hi havia jugat tota la vida.
Anna, moltes gràcies pel teu comentari. M’ha fet molt content saber que t’agradés tant el capítol que vam llegir del llibre.
Bernat, hi ha llibres “màgics”, que fan que fàcilment ens posem en la pell del protagonista, que ens sentim eufòrics, o tristos, o rabiosos, o contents com ell, que ens fan emocionar, o alegrar o estar en suspens… A més a més aquest llibre ens narra fets ocorreguts de veritat, i del món de l’esport. Penso que en Manel explica com pocs ho poden fer l’esència d’esser esportista, de manera que qualsevol esportista, sigui o no waterpolista, s’hi pot sentir identificat.
Jaume
La veritat és que s’hi i no se com em veia jo reflectida cada vegada em paosava més en la partida i així vaig poder passar un moment brillant fins i tot qüasi que em queien les llagrimes sinó que hi havia tota la classe i m’abergonyia!!
Vaig passar una bona estona tot i que no havia pensat mai en el waterpolo i menys haver sentit aquest nom: Manel Estiarte tot i que era molt famos en el món del waterpolo en aquells temps!
Trobo molt a faltar aquell dia!!!!
El dia 27 de març,durant la primera hora d’ed.fisica,el professor Jaume ens a llegit un capitol del llibre de manel estiarte,el millor jugador de tots els temps en haterpolo i ens parlava d’aquella final que jugaven els italiants contra els españyols en les olimiades a Barcelona,finalment es van dur la derrota els españyols ja que la cosa va quedar molt ajustada,la verritat es que et donaven ganes de plorar pèrque a poc a poc et trobaves més prop d’aquell penorama,és un llibre com aquest pots aprendre moltes coses sobre el Manel Estiarte i la final a la que ells van assajar molt¡Es un llibre fantàstic¡